Obre el menú principal

Nostra Senyora de París - originalment en francès Notre-Dame de Paris - és una novel·la de Victor Hugo[1] publicada el 1831. També se la coneix amb el nom de El geperut de Nôtre Dame, pel seu protagonista, que viu a l'església de Notre-Dame de París. L'èxit del llibre ha propiciat diverses adaptacions al teatre i al cinema i al·lusions en autors posteriors.

Infotaula de llibreNostra Senyora de París
(fr) Notre-Dame de Paris
Victor Hugo-Hunchback.jpg
Tipus obra literària
Fitxa
Autor Victor Hugo
Llengua francès
Il·lustrador Luc Olivier Merson
Publicació França, 1831
Edició The Hunchback of Notre-Dame Tradueix, Nuestra Señora de París Tradueix, Kościół Panny Maryi w Paryżu Tradueix, Katedra Notre-Dame w Paryżu Tradueix i Notre-Dame de Paris Tradueix
Característiques
Tema principal arquitectura gòtica, patrimoni cultural i mores Tradueix
Gènere novel·la romàntica, novel·la històrica i novel·la gòtica
Personatges
Lloc de la narració París, Notre-Dame de París, place de l'Hôtel-de-Ville - Esplanade de la Libération Tradueix, Cour des miracles i Palau de Justícia de París
Subjecte representat Ananke i Notre-Dame de París
Moviment Romanticisme
Obra derivada Esmeralda Tradueix, La Esmeralda, Una gran promesa, Klokkeren fra Notre Dame Tradueix, La Esmeralda Tradueix, Q3344682 Tradueix, Quasimodo d'El Paris Tradueix, The Magical Adventures of Quasimodo Tradueix, Esmeralda Tradueix, The Darling of Paris Tradueix, The Hunchback of Notre Dame Tradueix, The Hunchback of Notre Dame Tradueix, The Hunchback of Notre Dame Tradueix, El geperut de Notre Dame, The Hunchback Tradueix, The Hunchback of Notre Dame Tradueix, The Hunchback of Notre Dame Tradueix, Notre-Dame de Paris, Phantom of the Paradise, Nostra Senyora de París, El geperut de Notre-Dame i The Hunchback of Notre Dame II Tradueix
Modifica les dades a Wikidata
Primera plana del manuscrit de Notre-Dame de Paris

ArgumentModifica

Frollo s'encarrega de l'església de Nostra Senyora amb l'ajuda del campaner Quasimodo, un geperut sord-mut a qui ha adoptat. Un dia veu ballar Esmeralda, d'una tribu de gitanos, i se n'enamora perdudament. Mana al seu protegit que la segresti, però el capità Febus ho evita i Quasimodo és arrestat. Mentre el geperut està patint el càstig públic i sent com la multitud l'increpa, s'acosta Esmeralda per donar-li aigua i animar-lo. Ell queda enamorat de la compassió de la jove.

Frollo planeja matar Febus per gelosia i ho munta de tal manera que sembla que sigui Esmeralda la culpable. La justícia la vol condemnar a la forca però Quasimodo s'hi acosta i la rescata, portant-la a dins de l'església que, en ser terreny sagrat, no permet que entrin a buscar-la els guàrdies. Allà dins Frollo vol fer-la seva i com que ella s'hi nega, l'entrega a la justícia malgrat els precs de la mare d'Esmeralda, que retroba la seva filla després d'anys de separació. Quasimodo, furiós per la traïció, mata Frollo fent-lo caure des de dalt del campanar i busca el cadàver de la seva estimada per plorar-lo com es mereix.

TemesModifica

La novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.

El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.

EstilModifica

L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.

El llibre té una prosa detallada, amb descripcions d'indrets i personatges i abundant ús del monòleg interior indirecte i un narrador omniscient per reflectir els pensaments i sentiments dels personatges, una tècnica molt emprada durant el segle XIX. D'aquest segle és propi també el costumisme que apareix a la novel·la en la descripció de tipus socials, especialment del poble.

ReferènciesModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica