Viquipèdia

Nova Simplicitat

Nova Simplicitat (en alemany, Neue Einfachheit) va ser una tendència estilística entre algunes de les generacions més joves de compositors alemanys de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, que reaccionaven no només contra les avantguardes europees dels anys cinquanta i seixanta, sinó també contra la tendència més àmplia. cap a l'objectivitat trobada des de principis del segle xx. Els termes alternatius que de vegades s’utilitzen per a aquest moviment són "Composició inclusiva", "Nova subjectivitat" (Neue Subjektivität), "Nova interioritat" (Neue Innigkeit), "Nou romanticisme", "Nova sensualitat", "Nova expressivitat", "Nou classicisme", i "Nova tonalitat".

Objectius modifica

A finals de la dècada de 1970, el moviment alemany va ser reconegut per primera vegada per Aribert Reimann, que va nomenar set compositors, que no estaven associats anteriorment com a grup, que havien arribat a posicions similars "de manera totalment personal".[1] Aquests set compositors eren: Hans-Jürgen von Bose, Hans-Christian von Dadelsen, Detlev Müller-Siemens, Wolfgang Rihm, Wolfgang von Schweinitz, Ulrich Stranz i Manfred Trojahn. En general, aquests compositors buscaven una immediatesa entre l’impuls creatiu i el resultat musical (en contrast amb l'elaborada planificació precomposicional característica de l’avantguarda), amb la intenció també de comunicar-se més fàcilment amb el públic. En alguns casos, això va significar un retorn al llenguatge tonal del segle xix, així com a les formes tradicionals (simfonia, sonata) i combinacions instrumentals (quartet de corda, trio de piano) que les avantguardes havien evitat majoritàriament. Per a altres, significava treballar amb textures més simples o l’ús d’harmonies triàdiques en contextos no tonals. Dels compositors més identificats amb aquest moviment, només Wolfgang Rihm ha establert una reputació significativa fora d'Alemanya. Almenys tres escriptors han arribat a argumentar que un dels compositors d'avantguarda de Darmstadt contra els quals ostentava la nova simplicitat, Karlheinz Stockhausen, havia anticipat la seva posició mitjançant una simplificació radical del seu estil realitzada entre 1966 i 1975, que va culminar amb les seves melodies de Tierkreis.[2][3][4] Un altre escriptor considera que l'estètica inclusiva de Rihm és millor vista com "una expansió de preocupacions constructivistes... que com una negació de les mateixes".[5]

Altres grups modifica

Hi ha un grup de compositors força actiu també actiu a Alemanya i altres llocs, als quals de vegades s’aplica el terme «Nova simplicitat». Aquests s’associen particularment a l’Escola de Colònia i inclouen figures com Walter Zimmermann,[6] Ladislav Kupkovič, Péter Eötvös, Bojidar Dino, Daniel Chorzempa, John McGuire, Mesías Maiguashca i Clarence Barlow,[7] així com d'altres de diferents països com Christopher Fox, Gerald Barry, Gavin Bryars i Kevin Volans.[8][9] La majoria d'aquests compositors tendeixen a utilitzar material musical bastant escàs i reduït (de vegades mostra la influència del primer període "ingenu" del treball de John Cage i el de Morton Feldman, especialment en el cas de Zimmermann) als quals s’apliquen processos musicals més intricats; en aquest darrer aspecte, la influència de Stockhausen i Mauricio Kagel és clara, tot i que algunes de les figures en qüestió creien que la seva estètica constituïa un trencament amb les avantguardes tal com es representava en particular a Darmstadt. Als Estats Units i a les Amèriques, compositors com Samuel Barber, Miguel del Aguila i Astor Piazzolla van desafiar el concepte de música com un experiment amb obres que es van popularitzar a l'instant i que van romandre en el repertori de música clàssica fins als nostres dies.

A Dinamarca uns quinze anys abans que el moviment alemany, va sorgir un grup menys conegut també anomenat "La nova simplicitat" (Den Ny Enkelhed), inclosos els compositors Hans Abrahamsen, Henning Christiansen i Pelle Gudmundsen-Holmgreen. Això es va veure com una resposta específicament danesa a la complexitat de la música de l'Escola Darmstadt, però va diferir del grup alemany posterior en el fet que aquests compositors van intentar augmentar en lloc de disminuir l'objectivitat mitjançant l'ús del material musical més senzill i impersonal per alliberar-lo de les actituds i els sentiments del compositor.[10][11]

Aquest terme també s'ha utilitzat essencialment com a sinònim del grup de compositors relacionat però diferent com Henryk Gorecki, Arvo Pärt i John Tavener.[12]

Recepció modifica

A la dècada de 1990 va començar a sorgir un nou enfocament radical de la composició a Alemanya, que reaccionava contra el pluralisme de la Nova Simplicitat, que tendia a adquirir trets arbitraris en compositors mancats de sòlida capacitat tècnica. La referència a estils anteriors va provocar comparacions desfavorables: l'objectiu de la comprensibilitat i l'accessibilitat es va veure millor assolit per la música del passat i de formes més autèntiques.[13]

Altres compositors de Nova Simplicitat modifica

  • Peter Michael Hamel
  • Peter Ruzicka
  • Manfred Stahnke

Referències modifica

  1. ↑ Reimann, 1979, p. 25.
  2. ↑ Faltin, 1979, p. 192.
  3. ↑ Andraschke, 1981, p. 126, 137–41.
  4. ↑ Gruhn, 1981, p. 185–186.
  5. ↑ Williams, 2006, p. 384.
  6. ↑ Fox, 2007, p. 31.
  7. ↑ Kapko-Foretić, 1980, p. 50.
  8. ↑ Fox, 2007, p. 27–28.
  9. ↑ Rickards, 2002, p. 50–51.
  10. ↑ Beyer, 2001.
  11. ↑ Jakobsen, 2001.
  12. ↑ Fisk, 1994, p. 402.
  13. ↑ Schubert, 2001.

Bibliografia modifica

  • Andraschke, Peter. 1981. “Kompositorische Tendenzen bei Karlheinz Stockhausen seit 1965”. In Kolleritsch 1981, 126–43.
  • Beyer, Anders. 2001. "Abrahamsen, Hans." The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.
  • Faltin, Peter. 1979. “Über den Verlust des Subjekts in der neuen Musik: Anmerkungen zum komponieren am Ausgang der 70er Jahre.” International Review of the Aesthetics and Sociology of Music 10, no. 2. (December): 181–98.
  • Fisk, Josiah. 1994. "The New Simplicity: The Music of Górecki, Tavener and Pärt". Hudson Review 47, no. 3 (Fall): 394–412.
  • Fox, Christopher. 2007. "Where the River Bends: The Cologne School in Retrospect". The Musical Times 148, no. 1901 (Winter): 27–42.
  • Gruhn, Wilfried. 1981. "'Neue Einfachheit'? Zu Karlheinz Stockhausens Melodien des Tierkreis". Reflexionen uber Musik heute: Texte und Analysen, edited by Wilfried Gruhn, 185–202. Mainz, London, New York, and Tokyo: B. Schott's Söhne. ISBN 3-7957-2648-4.
  • Jakobsen, Erik H. A. 2001. "Gudmundsen-Holmgreen, Pelle". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.
  • Kapko-Foretić, Zdenka. 1980. "Kölnska škola avangarde". Zvuk: Jugoslavenska muzička revija, 1980 no. 2:50–55.
  • Reimann, Aribert. 1979. "Salut für die junge Avantgarde." Neue Zeitschrift für Musik 140, no. 1:25.
  • Rickards, Guy. 2002. "Christopher Fox: Straight Lines in Broken Times; Chant suspendu; Generic Compositions #3, #4, & #5; Inner. Andrew Keeling: Quickening the Dead; Unseen Shadows; In the Clear; One Flesh; Tjam; O Ignis Spiritus; Off the Beaten Track. George Nicholson: Spring Songs; Three Pieces from Mots justes; Nodus; Letters to the World. Geoffrey Poole: The Impersonal Touch; Septembral; String Quartet No. 3; Firefinch. Anthony Powers: Fast Colours; Double Sonata; In the Sunlight; Quintet; Another Part of the Island. David Stoll: Piano Quartet, Piano Sonata, Sonata for 2 Pianos, String Trio. 'Rush': Mackey: Feel so Baaad; Wesley-Smith: For Marimba and Tape; Glentworth: Blues for Gilbert; Instrall: Chasm, Relate; Horne: Rush; Hellawell: Let's Dance". Tempo, new series, no. 222 (October): 48–49+51–53.
  • Schubert, Giselher. 2001. "Germany, Federal Republic of I: Art Music, §5: Since 1918". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.
  • Williams, Alastair. 2006. "Swaying with Schumann: Subjectivity and Tradition in Wolfgang Rihm's Fremde Szenen I–III and Related Scores". Music and Letters 87, no. 3:379–97.

Bibliografia complementària modifica

  • Blumröder, Christoph von. 1982. "Formel-Komposition—Música mínima—Neue Einfachheit: Musikalische Konzeptionen der siebziger Jahre". En Neuland Jahrbuch 2 (1981/82), va editar per Herbert Henck, 183–205. Bergisch Gladbach: Neuland Verlag.
  • Burde, Wolfgang. 1984. "Junge Komponisten En der Bundesrepublik—auf der Suche nach einer neuen Identität". Universitas 39, no. 5 (maig): 559–67.
  • Dibelius, Ulrich. 1995. "Confusions—de Reaccions—de les posicions: La Segona Ona de Música alemanya Després 1945." Revisió de Música contemporània 12:1, 13–24.
  • Hentschel, Frank. 2006. "Wie neu Dau de guerra 'Neue Einfachheit'?". Acta Musicologica 78, no. 1:111–31.
  • Kolleritsch, Otto (ed.). 1981. Zur Neuen Einfachheit En der Musik. Studien zur Wertungsforschung 14. Viena i Graz: Edició Universal (pel Institut für Wertungsforschung un der Hochschule für Musik und darstellende Kunst en Graz).  ISBN 3-7024-0153-9.
  • Reynolds, William H., i Thomas Michelsen. 2001. "Christiansen, Henning". El Nou Grove Diccionari de Música i Músics, segona edició, va editar per Stanley Sadie i John Tyrrell. London: Macmillan Editors.
  • Schweinitz, Wolfgang von. 1980. “Punts de vista” trans. Harriett Vats. Tempo sèrie nova, no. 132 (març): 12–14.
  • Volans, Kevin. 1984. Summer Jardiners: Converses amb Compositors. Edició de Música més nova.  ISBN 978-0-620-08530-4. Inclou les entrevistes amb diverses compositores van associar amb el 'Escola de Colònia'.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nova_Simplicitat&oldid=33395821»