Palau de Valldaura
| S'ha proposat fusionar aquesta pàgina amb «Can Valldaura Nou». (vegeu la discussió, pendent de concretar). Data: 2021 |
El Palau de Valldaura[1] provenia d'un monestir anterior de l'orde del Cister situat a la vall de Valldaura a la serra barcelonina de Collserola. Va ser un indret poblat primer per monjos i després lloc reial de residència i de caça del qual en queden poques restes.
 | |||
|---|---|---|---|
La vall de Valldaura està situada a Collserola entre la serra d'en Gatell i la serra d'en Fotjà.[2] El topònim surt escrit de diverses maneres en la documentació medieval: Vallis Laura, Valle Laurea i d'altres, però el més acceptat és Vallis Lauree, segons Francesc Carreras Candi. Era una zona molt boscosa i al segle XII estava allunyada de camps conreats i llocs habitats. Era un lloc enclotat lluny de llocs de pas on no hi havia massa aigua, però era el lloc ideal per afavorir la vida monàstica.
Orde cistercenc modifica
Prové de l'orde religiós benedictí que té el seu origen en les regles escrites per sant Benet de Núrsia. L'any 940 es va fundar el monestir de Cluny, a la Borgonya francesa i es converteix en el cap dels monestirs benedictins. Ora et labora és la seva màxima de vida. La seva doctrina s'estén ràpidament i aquest èxit provoca un relaxament de les normes inicials d'austeritat i pobresa.
Al segle XI un grup de vint-i-sis monjos crítics amb aquesta relaxació de normes van abandonar el monestir de Molesme (França) per viure d'acord amb la rigidesa de pobresa i vida apostòlica estricta de la regla de sant Benet. El 21 de març de 1098 és la data de fundació del nou orde del Cister. El nom prové de cisterium, pel lloc on es va ubicar a la nova abadia de Cîteaux, prop de Chalon-sur-Saone. La figura clau d'aquest moviment religiós és Bernat de Claravall (1090-1153). Sota el seu lideratge l'orde va aconseguir el reconeixement papal d'independència respecte a l'orde de Cluny. Es van fundar seixanta-vuit monestirs arreu d'Europa.
El Cister a Catalunya modifica
L'expansió de l'orde per Europa va arribar a Catalunya l'any 1150 quan el gran senescal Guillem Ramon de Montcada i els seus tres fills, Guillem Ramon i Berenguer, van fer donació a l'abat del monestir de la Gran Selva, situal a Bolhac prop de Tolosa de Llenguadoc, d'unes terres anomenades alou de Valldaura per fundar un monestir que es coneixeria com Santa Maria de Valldaura.
Monestir de Santa Maria de Valldaura modifica
La vida monastica del nou monestir no va durar gaire. Diversos factors hi van contribuir, era un lloc no gaire extens i amb poc terreny de conreu, manca d'aigua... Sembla que entre els anys 1168 i 1169 la comunitat es va traslladar a la Catalunya Nova, a Ancosa vora el riu Gaià a l'actual comarca de l'Anoia. Seria un lloc provisional perquè el lloc tampoc era massa adient per al monestir. Finalment la donació de Gerard Alemany de Cervelló, Gerad de Jorba i Guillem de Montagut d'un altre terreny prop del riu Gaià anomenat Santes Creus, portaria la comunitat del monestir de Santa Maria de Vallvidrera a assentar-se definitivament el 1169 (amb l'autorització del papa Alexandre II) en el nou Monestir de Santes Creus.
Palau reial de Valldaura modifica
El lloc de Valldaura va ser propietat del monestir de Santes Creus fins a finals del segle XII primers del XIII, que va ser quan va passar a ser propietat de la casa comtal de Barcelona i per tant residència reial.
El rei Jaume II va ordenar fer obres per condicionar la casa segons documentació de 1294 a 1297 i va proveir d'una dotació econòmica per a celebracions de misses a la capella encara anomenada Santa Maria de Valldaura. El rei volia tenir la residència disponible per a la seva gran afició a la caça i per això va introduir diversos animals als boscos dels voltants. Una de les darreres estades reials va ser la del rei Alfons el Magnànim, el 1431. Va ser residència reial fins al 1475 quan es va vendre i va deixar de tenir vinculació amb la reialesa.
Decadència i desaparició modifica
Consten referències que a l'any 1605 l'edifici estava totalment en ruïnes. Al segle xviii es va reedificar i el 1743 se'n va autoritzar el culte religiós. A finals del segle xix primers del XX el lloc esdevé una explotació carbonera. A partir de 1960 s'hi instal·la una família d'ètnia gitana que aprofitant els materials d'anteriors edificacions aixequen un habitatge on hi havia la casa dels carboners.
Avui (2013) només resta en peu un tros de paret construït amb tot tipus d'elements reaprofitats com carreus, maons o pedra licorella, sens dubte restes de la cabana d'autoconstrucció. També es poden veure les restes d'una bassa d'aigua i d'altres elements en pedra que van pertànyer a l'antiga construcció.
Masia de can Valldaura modifica
Era freqüent que quan es reedificava o s'edificava de nou es fessin servir materials de les construccions precedents. A mitjant segle xix amb els materials (carreus, dovelles i d'altres materials constructius) del monestir i la casa reial es va construir una masia no gaire lluny d'aquella ubicació. Seria can Valldaura que durant anys seria una de les moltes masies amb els seus conreus a la serra de Collserola.
Actualment l'àrea de Valldaura és objecte d'un Pla de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de Cerdanyola del Vallès per l'execució del projecte Green Fab Lab a la masia de can Valldaura.[3] Aquest projecte ha classificat la zona del monestir i la casa reial com Àrea Arqueològica Casa Reial de Valldaura Vell.
Referències modifica
- ↑ «[Fernández, Juanjo. «Valldaura, monestir del Cister i residència reial». EL POU, publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, [en línia], 2013, Núm. 3, p. 56-57, https://www.raco.cat/index.php/ELPOU/article/view/373357 [Consulta: 1-05-2021]. Valldaura, monestir del Cister i residència reial]». EL POU. [Consulta: 1r maig 2021].
- ↑ Coordinades: N 41.45070 E 2.12537.
- ↑ «Valldaura Labs». [Consulta: 30 abril 2021].
Bibliografia modifica
- El Cister: i al principi fou Valldaura. Santa Maria de Valldaura, 1150-1169, Miquel Sánchez i González, Edicions Cosetàoa, Col·lecció el Tinter-24, Valls, 2001.
- L'orde del Cister a la Catalunya Nova, Emilia Altarriba i Josep Baluja, Editorial Caixa d'Estalvis de Tarragona 1990.