Parnassianisme
El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle xix (ca. 1860) creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic.[1] Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894).[2]
La paraula és d'origen grec i fa referència al cim Parnàs, al mont Olimp, on estaven les muses inspiradores, que eren deesses menors.[3]
L'any 1866 tingué lloc la publicació de tres antologies poètiques titulades Le Parnasse contemporain. Hi figuraven poemes de Théophile Gautier, Leconte de Lisle, Théodore de Banville, Sully Prudhome i Catulle Mendés, als qui es van afegir noms d'altres poetes que la història de l'art no ha classificat com a parnassians. Entre aquest darrers es trobava Charles Baudelaire. De la mateixa manera, un primerenc Stéphane Mallarmé escriu onze poesies dins de la publicació, entre ells "Brisa marina" i "Almoina".[4][5]
El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus excessos; excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment. Per contra, que els parnassians preconitzaren una poesia despersonalitzada, allunyada dels propis sentiments i amb temes que tingueren a veure amb l'art, temes suggeridors per ells mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment la grega, i pel llunyà Orient.[6]
Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els romàntics van demostrar una preocupació pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa. El lema del parnassianisme era: "l'art per l'art", art vist com a forma i no com contingut. Art que no estiguera compromès amb la realitat social. El parnassianisme representa una reacció contra el subjectivisme poètic i un menyspreu contra l'emoció poètica.[7][8]
Alguns poetes parnassians modifica
D'altres s'hi han inspirat, com ara Francis Jammes i Paul-Jean Toulet.
Referències modifica
- ↑ «2.2 Parnasianismo y simbolismo - Grupo 6: Literatura Universal» (en castellà). IES Camilo José Cela. [Consulta: 1r març 2022].[Enllaç no actiu]
- ↑ Baños Gallego, Pedro «Leconte de Lisle y la escuela parnasiana en Rubén Darío. Grecia como corpus alegórico» (en castellà). Anales de Filología Francesa, 24, 2016, pàg. 179–195. ISSN: 1989-4678.
- ↑ Noel, F. Abrégé de la Mythologie Universelle, Ou, Dictionnaire de la Fable: Adopté Par Le Conseil de L'instruction Publique Pour Les Colléges Et Autres Maisons D'éducation (en francès). Ode et Wodon, 1828, p. 190 [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ Alphonse Lemerre (ed.). Le Parnasse contemporain: recueil de vers nouveaux. (en francès), 1866. ISBN 978-0-576-12117-0.
- ↑ «Le Parnasse contemporain» (en anglès). Britannica. [Consulta: 1r març 2022].
- ↑ Vallverdú, Alba Pijuan. Manuel de Pedrolo, traductor de poesia (Tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2016, p. 24.
- ↑ «Parnassianism» (en anglès). Britannica. [Consulta: 1r març 2022].
- ↑ «Escola Parnassiana». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 1r març 2022].