Obre el menú principal

Peracalç és un poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està situat a la part meridional del terme municipal. El 2013 tenia 9 habitants.[1]

Infotaula de geografia políticaPeracalç
Peracalç.jpg
Població de Peracalç

Localització
 42° 18′ 28″ N, 1° 00′ 23″ E / 42.3079°N,1.00645°E / 42.3079; 1.00645
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaAlt Pirineu i Aran
ComarcaPallars Sobirà
MunicipiBaix Pallars
Geografia
Altitud 1.203 m
Modifica les dades a Wikidata

Peracalç té tres esglésies: la parroquial de Sant Llorenç, les restes de la romànica de la Mare de Déu del Roser, i la de la Masia de Peracalç, lluny, a migdia del poble, i dedicada a Sant Feliu Africà.

EtimologiaModifica

Joan Coromines explica el topònim Peracalç relacionant-lo amb Paracolls. L'eminent filòleg atribueix aquests topònims a la presència de l'ètim romànic pedra/pera, amb el mateix significat actual, i, en el cas de Peracalç, al mot comú calç, també amb el mateix significat actual.[2] Cal destacar que a l'entorn del poble hi ha, efectivament, pedres de calç.

GeografiaModifica

El poble de PeracalçModifica

Les cases del poble[3]Modifica

  • Casa Ampell
  • Casa Antoneso
  • Casa Batlle
  • Casa Bortona
  • Casa Casó
  • Casa Claverol
  • Casa Dionísia
  • Casa Franc
  • Casa Lluell
  • Casa Miquel Teresó
  • Casa Pau
  • Casa Savinart
  • Casa Tonillo

HistòriaModifica

Edat antigaModifica

Dins del territori del poble de Peracalç es troben dos dels monuments megalítics més destacats de les terres pallareses: els dòlmens de la Cabana de Peralba i de la Cabana de Castellars d'en Pei.[4]

Edat mitjanaModifica

El poble i terme de Peracalç era propietat, fins a l'extinció dels senyorius, al segle XIX, de la comunitat de canonges de la col·legiata de Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

Edat modernaModifica

En el fogatge del 1553, Peracalç declara 10 focs laics i 1 d'eclesiàstic.[nota 1]

Edat contemporàniaModifica

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Peracalç (Peracals). S'hi pot llegir que el poble està situat en el vessant meridional de la muntanya del seu nom, on és combatut pels vents del nord i de ponent. El clima hi és fred, i s'hi produeixen inflamacions. Tenia en aquell moment 18 cases i una església parroquial, dedicada a Sant Llorenç, amb rector i beneficiat fill del poble. El terreny és pedregós, quasi tot ell una muntanya de pedra blavosa de la qual s'extreu calç, cosa que dóna nom al poble.[5]

S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, i poca fruita i hortalisses; s'hi criaven ovelles i vaques, però en poca quantitat. Hi havia caça de llebres, conills i perdius. La població era de 12 veïns (caps de casa) i 112 ànimes (habitants).[5]

DemografiaModifica

Evolució demogràfica
1970198120002002200420062008201020112013
1213769101011119

Les dades del 1553 són 11 focs, és a dir, llars. Cal comptar a l'entorn de 5 persones per foc.

ComunicacionsModifica

S'hi arriba a través d'una pista en bon estat d'uns 6 quilòmetres, la pista de Peracalç, que surt del Coll de Mentui, a dos quilòmetres a ponent de Montcortès. No hi ha cap mena de transport públic que dugui a aquest poble.

NotesModifica

  1. "Lo vicari; Joan Derden, Francesc Gasset, Joan Baró, Antoni Brenui, Perot Soldevila, Joanot Soldevila, Joan Soldevila, Gregori Pau, Pere Antoni Freixa i Antoni Franc". Iglésias 1981.

ReferènciesModifica

  1. Dades de població a www.municat.gencat.cat.
  2. Coromines 1996.
  3. Montaña 2004.
  4. Vegeu «La Cabana de Perauba i el megalitisme al Pallars», article de Xavier Clop i Josep Miquel Faura a Revista d'Arqueologia de Ponent, 5 (1995), pàgs. 127-142 pdf.
  5. 5,0 5,1 Madoz 1849.

BibliografiaModifica

  • Coromines, Joan. «Paracolls (Peracalç)». A: Onomasticon cataloniae. VI, O-Sal. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-852-0. 
  • Gavín, Josep Maria. Pallars Sobirà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies, 9). ISBN 84-85180-26-7. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981, p. 90. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2. 
  • MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. XII, pág. 796. Madrid: Imprenta del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de D. Pascual Madoz, 1849. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 
  • Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Gerri de la Sal - Montcortès de Pallars». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 

Enllaços externsModifica