Aquest article tracta sobre el període geològic. Vegeu-ne altres significats a «Komi-permià».
Període Sèrie Estage Edat (Ma)
Triassic Inferior Indià més recent
Permià Lopingià Changxingià 254,14 ± 0,07
Wuchiapingià 259,1 ± 0,5
Guadalupià Capitanià 265,1 ± 0,4
Wordià 268,8 ± 0,5
Roadià 272,95 ± 0,11
Cisuralià Kungurià 283,5 ± 0,6
Artinskià 290,1 ± 0,26
Sakmarià 293,52 ± 0,17
Asselià 298,9 ± 0,15
Carbonífer Pennsylvanià Gjelià més antic
Subdivisió del sistema permià segons la IUGS.

El Permià és un període geològic que començà fa 298,9 ± 0,15 milions d'anys i acabà fa 251,902 ± 0,024 milions d'anys.[1] Es tracta de l'últim període de l'era del Paleozoic. Com amb molts dels períodes geològics més antics, els estrats que defineixen el Permià estan ben identificats, però la data exacta del principi i el final del període és incerta per uns quants milions d'anys. El Permià segueix el Carbonífer i està seguit pel Triàsic. El final del període està marcat per una extinció massiva, anomenada extinció permiana, que és l'extinció massiva més gran de la història de la Terra. Fou el geòleg escocès Roderick Murchison qui li donà el nom el 1841 a partir del krai de Perm, a Rússia, pels extensos jaciments existents en aquesta zona.[2][3][4][5][6] Els jaciments permians consisteixen majoritàriament de plataformes continentals i jaciments d'aigües marines someres.

El terme Permotriàsic s'usa en les àrees on es fa molt difícil la separació del Permià i del Triàsic, per a englobar els terrenys que pertanyen a aquests dos sistemes (o períodes). Ordinàriament, es tracta de materials detrítics roigs, en els quals hom ha trobat fòssils del Permià i del Triàsic, o que, contràriament, són mal datats i per això hom no pot eliminar la hipòtesi que aquests terrenys s'hagin dipositat durant l'un o l'altre d'aquests períodes o bé en ambdós. Els Pirineus presenten una franja pràcticament contínua d'aquests materials.[7]

Subdivisions modifica

El Permià es divideix normalment en inferior i superior. Els estatges faunístics del més recent al més antic són:

  1. Changxingià (Zechstein)
  2. Wuchiapingià (Zechstein)
  3. Capitanià (Zechstein)
  4. Wordià (Zechstein)
  5. Roadià (Zechstein)
  6. Kungurià (Rotliegendes)
  7. Artinskià (Rotliegendes)
  8. Sakmarià (Rotliegendes)
  9. Asselià (Rotliegendes)

Oceans modifica

Els nivells del mar en el Permià van romandre generalment baixos, i els hàbitats costaners estaven limitats per l'agrupament de quasi totes les masses de terra importants en un únic supercontinent: Pangea. Un continent, fins i tot un de molt gran, té menys línia de costa que entre sis i vuit de petits. Això podria, en part, haver causat les extenses extincions d'espècies marines cap al final del període a causa de la reducció de les àrees costaneres someres preferides per molts organismes marins.

Extinció del Permià-Triàsic modifica

El Permià acabà amb l'extinció més extensa que ha conegut la paleontologia: entre el 90 i el 95 per cent de les espècies marines s'extingiren, així com el 70 per cent dels organismes terrestres.

Hi ha indicis que l'extinció podria haver estat provocada per canvis climàtics causats per l'impacte d'un gran bòlid.

També hi ha forts indicis que basalts inundants massius provinents de l'expulsió de magma van contribuir a la pressió ambiental, portant després a l'extinció massiva. Els pocs hàbitats costaners i l'alta aridesa probablement també van contribuir-hi.

Una altra teoria té a veure amb la ventilació oceànica de sulfur d'hidrogen. Algunes parts de l'oceà profund perden periòdicament tot l'oxigen que hi ha dissolt, permetent als bacteris que viuen sense oxigen prosperar i produir sulfur d'hidrogen. Si s'acumula prou sulfur d'hidrogen en una zona anòxica, el gas pot pujar fins a l'atmosfera.

Els gasos oxidants a l'atmosfera destruirien el gas tòxic però el sulfur d'hidrogen aviat consumiria tot el gas atmosfèric que hi hagués per convertir-lo. Els nivells de sulfur d'hidrogen pujarien dramàticament en uns quants segles. La recreació d'aquest fet indica que el gas destruiria l'ozó en l'alta atmosfera, permetent que la radiació ultraviolada exterminés les espècies que haguessin sobreviscut el gas tòxic.

Els trilobits, que havien prosperat des de temps cambrians, s'extingiren finalment abans del final del Permià.

Vida modifica

La vida terrestre durant el Permià incloïa diversos vegetals, artròpodes, amfibis i rèptils. Aquests últims eren en la seva majoria sinàpsids (pelicosaures i teràpsids). Aquest període va veure el desenvolupament de fauna totalment terrestre i l'aparició dels primers herbívors i carnívors de grans dimensions, però l'ecosistema encara era relativament inestable. Cap al final del Permià els primers arcosaures aparegueren (tecodonts proterosúquids); durant el Triàsic, aquests evolucionarien en tipus més avançats, fins a arribar als dinosaures. Els dipòsits marins permians són rics en mol·luscs fòssils, equinoderms i braquiòpodes. Les closques fossilitzades de dos tipus d'invertebrats són usades per identificar estrats permians i relacionar-los entre diferents localitzacions: els fusulínids, un tipus de protist semblant a l'ameba que és un dels foraminífers, i els ammonites, cefalòpodes amb closca que són parents distants del nàutil d'avui en dia.

Paleogeografia modifica

 
Distribució d'alguns gèneres durant el Permià i el Triàsic. 6-Cynognathus (rèptil del Triàsic), 7- Mesosaure (rèptil del Permià), 8-Glossopteris (Pteridospermatòfits del Permià), 9-Lystrosaurus (reptil del Triàsic).

Durant el Permià, totes les grans masses terrestres de la Terra excepte algunes porcions de l'Àsia oriental estaven agrupades en un supercontinent conegut com a Pangea. Pangea vorejava l'equador i arribava fins als pols, amb el corresponent efecte sobre els corrents oceànics en l'únic i enorme oceà (Pantalassa). Grans masses de terra continentals creen climes amb variacions extremes de fred i calor (clima continental) i condicions de monsó amb patrons de pluges altament estacionals. Sembla que els deserts eren molt comuns a Pangea. Aquestes condicions seques afavorien les gimnospermes, plantes amb les llavors dins una coberta protectora, sobre plantes com les falgueres que dispersen espores. Els primers arbres conífers moderns, el ginkgo i les ciques, aparegueren al Permià.

Hi ha tres zones especialment notables pels seus dipòsits permians: els Urals (on hi ha la ciutat de Perm), la Xina, i el sud-oest d'Amèrica del Nord, on l'estat de Texas té un dels dipòsits més gruixuts de roques del Permià.

La formació d'importants cadenes muntanyenques va contribuir a afavorir els contrastos climàtics al globus i les barreres locals que suposaven les serralades recentment formades van afavorir encara més la fragmentació territorial. Les regions polars seguien sent regions força fredes i les equatorials força càlides,[8] per la qual cosa les flores de latituds baixes al Permià Superior seguien sent diferents. Les flores del Permià van continuar, a més, les adaptacions cap a climes cada cop més secs que s'havien iniciat al Carbonífer superior. Les condicions climàtiques van propiciar alhora el dipòsit de grans gruixos d'evaporites, afavorint la concentració més gran de dipòsits de sal de tots els temps geològics. Els depòsits de dunes també són molt comuns, indicant la situació d'antics deserts.

Referències modifica

  1. «Permià». Diccionari de la llengua catalana. Institut d'Estudis Catalans.
  2. Olroyd, D.R.. «Famous Geologists: Murchison». A: Encyclopedia of Geology, volume 2. Amsterdam: Elsevier, 2005, p. 213. ISBN 0-12-636380-3. 
  3. Ogg, J.G.; Ogg, G.; Gradstein, F.M.. A Concise Geologic Time Scale: 2016. Amsterdam: Elsevier, 2016, p. 115. ISBN 978-0-444-63771-0. 
  4. Murchison, R.I.; de Verneuil, E.; von Keyserling, A. On the Geological Structure of the Central and Southern Regions of Russia in Europe, and of the Ural Mountains. Londres: Richard and John E. Taylor, 1842, p. 14. «Permian System. (Zechstein of Germany — Magnesian limestone of England)—Some introductory remarks explain why the authors have ventured to use a new name in reference to a group of rocks which, as a whole, they consider to be on the parallel of the Zechstein of Germany and the magnesian limestone of England. They do so, not merely because a portion of deposits has long been known by the name "grits of Perm", but because, being enormously developed in the governments of Perm and Orenburg, they there assume a great variety of lithological features ...» 
  5. Murchison, R.I.; de Verneuil, E.; von Keyserling, A. Geology of Russia in Europe and the Ural Mountains. Vol. 1: Geology. Londres: John Murray, 1845, p. 138–139. «...Convincing ourselves in the field, that these strata were so distinguished as to constitute a system, connected with the carboniferous rocks on the one hand, and independent of the Trias on the other, we ventured to designate them by a geographical term, derived from the ancient kingdom of Permia, within and around whose precincts the necessary evidences had been obtained. ... For these reasons, then, we were led to abandon both the German and British nomenclature, and to prefer a geographical name, taken from the region in which the beds are loaded with fossils of an independent and intermediary character; and where the order of superposition is clear, the lower strata of the group being seen to rest upon the Carboniferous rocks.» 
  6. Verneuil, E. «Correspondance et communications». Bulletin de la Société Géologique de France, 13, 1842, pàg. 11–14. «Le nom de Système Permien, nom dérivé de l'ancien royaume de Permie, aujourd'hui gouvernement de Perm, donc ce dépôt occupe une large part, semblerait assez lui convener ...»
  7. «Permià». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. «Pérmico» (en castellà). Universidad de Buenos Aires, 06-12-2010. Arxivat de l'original el 2010-12-06. [Consulta: 19 abril 2023].

Vegeu també modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Permià