Obre el menú principal

Orígens familiarsModifica

Nascut a Açagra, Regne de Navarra.[3] Fill de Ferrando Ruiz d'Açagra (Ferrandus Rodrici de Açagra) i de Teresa Johanis (Teresa Ibáñez[4]) o (Teresa Yáñez de Guevara).[5]

Matrimoni i descendentsModifica

BiografiaModifica

Malgrat que els Açagra eren un llinatge d'origen navarrès que convertí la Senyoria d'Albarrasí en un enclavament vinculat al Regne de Navarra, la política aplicada per Pero Ferrández d'Açagra fou la d'implicar-se en la política interna del Regne d'Aragó. Va heretar la Senyoria quan va faltar son pare el 1196. Molt jove, va comptar amb el suport de les aliances establertes per son pare amb els reis de Castella i Aragó, així com sa mare i sobre tot l'Orde de Santiago, qui havia rebut l'encàrrec de vetllar pels seus interessos. Castella i Aragó buscaven un equilibri entre tots dos regnes, per la qual cosa aquesta senyoria es va mantindre independent, per evitar que anés a parar a l'altre regne.[4] Pero Ferrández d'Açagra visqué poc temps a Albarrasí i deixà el govern efectiu de la vil·la als seus oficials i també a la seva mare i a la seva muller.

Majordom del Regne d'AragóModifica

El 1214, quan Jaume I d'Aragó tenia tan sols 6 anys i acaba de retornar del captiveri a què l'havia sotmès Simó de Montfort, la noblesa militar aragonesa i catalana jurà li jurà fidelitat com a nou rei a Lleida. Entre els nobles que li juraren fidelitat hi havia Pero Ferrández d'Açagra. El 1218 figurava com a Majordom del Regne d'Aragó, la més gran dignitat de la Cort. Però a partir del 1219 desapareix de la documentació de la cort, degut probablement a què en fou apartat.

Primera revolta nobiliària contra Jaume IModifica

El 1220 s'enfrontà a Jaume I d'Aragó durant els primers anys del seu regnat, quan Pero Ferrández d'Açagra va donar protecció a Rodrigo de Liçana durant la Primera revolta nobiliària contra Jaume I d'Aragó. Rodrigo de Liçana, amic de Pero Ferrández d'Açagra, havia capturat il·legalment a Lope d'Albero, portant-lo pres al seu castell de Liçana. Pelegrín d'Atrosillo, gendre de Lope d'Albero, i Gil d'Atrosillo germà, portaren l'assumpte al rei, a qui demanaren ampara. El rei fallà en favor de Lope d'Albero i ordenà a Rodrigo de Liçana que l'alliberès. Aquest es revoltà contra la decisió del rei i es refugià a la Senyoria d'Albarrasí, que era un territori sobirà on el rei d'Aragó no hi tenia jurisdicció.

Tot i així, quan el juny del 1220 Pero Ferrández d'Açagra es negà a entregar al fugitiu Rodrigo de Liçana, el rei assetjà la vil·la d'Albarrasí, però el setge fracassà i hagué d'ésser alçat, de manera que el 12 d'agost de 1220 el rei ja es trobava a Terol. Després les relacions entre els Açagra i Jaume I sembla que es normalitzaren.

Segona revolta nobiliària contra Jaume IModifica

El 1223 Pero Ferrández d'Açagra tornà a implicar-se en les revoltes nobiliàries contra Jaume I. A partir del 1226 Pero Ferrández d'Açagra degué retirar-se a la seva Senyoria d'Albarrasí, fent un primer testament el 1227.

Retorn a la Cort de Jaume IModifica

Durant els anys 1228 i 1229 Pero Ferrández d'Açagra no aparegué per la cort, però el 1230 apareix com a testimoni en diversos documents oficials. Així, estigué present en les entrevistes entre Sanç VII de Navarra i Jaume I d'Aragó, quan mútuament es juraren fidelitat. Pero Ferrández d'Açagra apareix jurant fidelitat a Sanç VII de Navarra com a cavaller aragonès, mentre que els navarresos juraven fidelitat a Jaume I. Aquest fet implicaria que Pero Ferrández d'Açagra hauria jurat fidelitat a Jaume I i per tant li era vassall.

Conquesta de ValènciaModifica

A partir de 1232 Pero Ferrández d'Açagra figura en el Consell Reial de Jaume I i participà en la preparació de la Conquesta de València gestada a Terol.[8] Al maig del 1233, Pero Ferrández d'Açagra figura en la host aragonesa que es dirigia cap a Madina Balensiyya per Sarrión.

Quarta revolta nobiliària contra Jaume IModifica

Continuà participant activament en les campanyes per conquerir valencia però finalitzada la conquesta torna a veurese'l implicat en conspiracions nobiliàries contra el rei. Figura com un dels nobles descontents per les capitulacions concedides pel rei als sarraïns balesiyans. També estava descontent per la decisió del rei de no concedir els furs d'Aragó a les noves terres conquerides.

MortModifica

Morí el 1246 i deixà com a successor d'Albarrasí i Santa Eulàlia al seu fill major, Álvaro d'Açagra, qui hagué de fer front a les quantioses deutes del seu pare. Don Pero fou qui va donar el fur a Albarrasí, encara que l'historiador Juan Pastor ho atribueix a son fill en Álvaro.

ReferènciesModifica

  1. http://www.fundacionmedinaceli.org/casaducal/fichaindividuo.aspx?id=7210
  2. Arxiu Jaume I: Testament del seu pare el 1193
  3. «Pedro Fernández de Azagra» (en castellà). Agregado por confirmación del Smart Match, 31-08-2011. [Consulta: 29 desembre 2017].
  4. 4,0 4,1 SÁNCHEZ DE MORA, Antonio. «Fernández de Azagra, Pedro» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 22 juliol 2018].
  5. 5,0 5,1 «Pedro Fernández de Azagra, III Señor soberano de Albarrazin» (en castellà). GENI, 11-12-2016. [Consulta: 29 juliol 2018].
  6. «Pedro Fernández de Azagra» (en castellà). Smart Match™: Verheecke Web Site, 17-08-2031. [Consulta: 29 desembre 2017].
  7. Arxiu Jaume I: Tercer testament de Pero Ferrández d'Açagra
  8. Diversos autors, Les quatre grans croniques, p.223


Pero Ferrández d'Açagra
Títols
Precedit per:
Senyor d'Albarrasí
(Llista de senyors d'Albarrasí)
(1196?-1246)
Succeït per:
Álvaro d'Açagra
Càrrec de govern
Precedit per:
Aznar Pardo
Majordom del Regne d'Aragó
(Llista de majordoms del regne d'Aragó)
(1218–1219)
Succeït per:
Blasco I d'Alagón