Phönix D.I
El Phönix D.I, amb les variants D.II i D.III, va ser un caça biplà austrohongarès, en servei durant la Primera Guerra Mundial, construït per Phönix Flugzeug-Werke i basat en el Hansa-Brandenburg D.I.[1]
 | |
| Tipus | aeronau  |
|---|---|
| Fabricant | Phönix (en)  |
| Estat | Imperi austrohongarès |
| Primer vol | 1917 |
| Dimensions | 9,75 ( ) × 6,65 ( ) m |
| Pes en buit | 805 |
| Sostre de vol | 6.000 metres |
| Ús | caça i reconeixement aeri |
| Operador/s | |
| Conflicte | Primera Guerra Mundial |
Desenvolupament
modificaEl Phönix D.I va ser el segon disseny de la casa Phönix Flugzeug-Werke basat en el disseny del Hansa-Brandenburg D.I que havia produït sota llicència.[2] El Phönix D.I era un caça biplà monoplaça amb millores respecte al disseny original de Hansa-Brandenburg que incloïa ales més eficients, un motor més potent i millores estructurals. Un prototip va volar per primera vegada el 1917 i va resultar ser ràpid però difícil de manejar; tot i així, per la necessitat urgent de caces, el D.I va entrar en producció. Per millorar-ne els problemes, es va introduir la variant modificada D.II, amb elevadors equilibrats i alerons equilibrats a les ales superiors. Un nou desenvolupament va ser el D.III, que tenia alerons equilibrats a les dues ales i disposava d'un motor més potent, el Hiero 6 en línia. El darrer dels 158 avions de tots tres tipus es va lliurar el 4 de novembre de 1918.[3]
Servei operatiu
modificaEls D.I van entrar en servei el desembre de 1917. Va ser utilitzat com a caça escorta pels Fliks 4/D, 15/D, 17/D, 48/D, 54/D i 66/D (els Fliks D eren petites unitats de propòsit general, capaces de reconeixement, bombardeig, defensa i observació d'artilleria a curt abast, constituïdes per 4-5 aeronaus, amb caces monoplaça i bombarders lleugers biplaça). Es va utilitzar com a caça als Fliks 14/J, 30/J, 60/J, 61/J i 63/J (els Fliks J eren les esquadrilles de caça, amb un complement oficial de 18 avions, quantitat que molt pocs tenien a la pràctica). El caça va ser rebut favorablement pels pilots, sobretot per aquells que solien volar biplaces, que el van trobar estable, robust i fàcil de pilotar; una queixa, però, era que el D.I era «gairebé massa estable per a les maniobres de combat ràpid». Alguns estaven equipats amb càmeres fotogràfiques i es convertien en aparells de reconeixement especialitzats.[3]
Diversos asos austrohongaresos van utilitzar aquest avió, entre ells Kurt Gruber, Roman Schmidt, Karl Teichmann, Godwin Brumowski, Benno Fiala Ritter von Fernbrugg, Franz Gräser, Karl Nikitsch, Frank Linke-Crawford i József Kiss, que va morir mentre volava un D.II el 24 de maig de 1918.[4]
Variants
modifica- 20.15
- Prototip per al D.I
- 20.16
- Prototip per al D.I
- 20.18
- Prototip per al D.II
- D.I
- Sèries 128, 228, 328: producció inicial amb un motor Hiero de 200 CV (149 kW) en línia.[2]
- D.II
- Sèries 122, 222, 322: variant millorada amb elevadors equilibrats i alerons equilibrats a les ales superiors.
- D.IIa
- Sèrie 422: variant amb un motor Hiero 6 de 230 CV (170 kW)
- D.III
- Sèries 222, 100: variant millorada amb alerons equilibrats a les dues ales i amb un motor Hiero 6 de 230 CV (170 kW).[2]
- J.1
- Designació de la força aèria sueca per als caces D.III adquirits el 1920.
Operadors
modifica_947_(7715857820).jpg)
Àustria-Hongria
- Força aèria sueca (postguerra)
- Regne de Iugoslàvia
- Reial Força Aèria Iugoslava (postguerra)
Referències
modifica- ↑ «Phönix D.I». The Aerodrome. [Consulta: 25 abril 2013].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Lamberton, W.M.. Fighter Aircraft of the 1914-1918 War. Herts: Harleyford Publications Ltd., 1960, p. 22–23.
- ↑ 3,0 3,1 Grosz, Peter M. Austro-Hungarian Army Aircraft of World War One. Mountain View, CA: Flying Machines Press., 1993, p. 76-78, 118-128.
- ↑ Chant, Christopher. Austro-Hungarian Aces of World War 1. Wellingborough, UK: Osprey Publishing., 2002, p. 50ff.