Obre el menú principal

Philipp Melanchthon

teòleg alemany seguidor, amic i sistematitzador de Luter

Philipp Melanchthon, (nom hel·lenitzat de Philipp Schwartzerdt) (16 de febrer 149719 d'abril del 1560) fou un professor i teòleg alemany seguidor, amic i sistematitzador de Luter que va jugar un paper clau a la Reforma Luterana i va esdevenir el líder del luteranisme després de la mort de Luter.[1]

Infotaula de personaPhilipp Melanchthon
PhilippMelanchthon.jpg
Retrat per Lucas Cranach el Vell, 1543
Biografia
Naixement Philipp Schwartzerdt
16 de febrer de 1497
Bretten, prop de Karlsruhe (Baden-Württemberg
Mort 19 d'abril de 1560(1560-04-19) (als 63 anys)
Wittenberg (Saxònia-Anhalt)
Lloc d'enterrament Tots Sants de Wittenberg
Religió Luteranisme
Formació professional Universitats de Heidelberg, Tübingen i Wittenberg
Educació Universitat de Heidelberg
Universitat de Tubinga
Es coneix per Renovador de l'Església
Activitat
Director de tesi Johannes Stöffler i Johannes Reuchlin
Ocupació Astrònom, teòleg, escriptor, professor d'universitat, astròleg, filòsof i filòleg clàssic
Ocupador Universitat de Heidelberg
Universitat de Wittenberg
Universitat de Halle
Professors Johannes Reuchlin, Johannes Stöffler i Pallas Spangel Tradueix
Alumnes Zacharias Ursinus, Martin Helwig, Jacob Heerbrand, Michael Neander Tradueix, Carolus Clusius, Lambert Ludolf Helm Tradueix i Johann Wenth
Influències
Obra
Obres destacables
Loci communes (Principis de base)
Oratio pro Luthero (apologia de Luter)
Confessio Augustana
Estudiant doctoral Johann Hommel
Família
Cònjuge Katharina Krapp (1497-1557)
Fills Anna Melanchthon Tradueix
Philipp Melanchthon
Pares Georg Schwartzerdt (1459-1508)
Catharina Schurff (1476/77-1529)
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

Era el fill gran d'una família benestant. Són pare Georg era un armer, que va morir després d'una llarga malaltia quan Philipp tenia onze anys. Aquesta mort prematura i sobretot la convicció religiosa del seu pare en l'adversitat van marcar molt el jove Philipp.[2]

Frontis dels Loci communes d'una edició del 1552

Aviat va ser influït pel luteranisme. Ja el 1519 a la seva disputatio per a obtenir el grau de baccalaureus va defensar els principis de sola scriptura, el que vol dir que per a elle només compten els texts de la bíblia, les «escriptures» i no la tradició ulterior i sola fides i va refusar el dogma de la transsubstanciació. El 1530 va escriure la Confessio Augustana (1530), un escrit encara fonamental de les esglésies luteranes i que va ser presentat a la Dieta d'Augsburg el 25 de juny del 1530 com un text de concòrdia amb el catolicisme.[2] Amb la seva obra Oratio pro Luthero (Arenga a favor de Luter) va oposar-se al teòleg del vaticà Tomaso Radini. Va intentar de mitjançar en el conflicte entre Luter i Erasmus.

Des del 1529 va activar-se políticament. Va acompanyar l'elector Joan el Constant de Saxònia a l'assemblea de protesta (Protestationsreichtstag) dels prínceps alemanys seguidors del protestantisme a Espira, i des d'aleshores va esdevenir un portaveu respectat a totes les assemblees. Va ser un humanista i pedagog reconegut, tant en vida com després va ser una autoritat reconeguda, sobretot perquè va reeixir a convèncer el món acadèmic de a la reforma protestant.[2]

Contingut

ObresModifica

  • Loci communes rerum theologicarum 1521
  • Unterricht der Visitatoren an die Pfarrherren im Kurfürstentum Sachsen 1527
  • Confessio Augustana 1530
  • Apologie des Augsburgischen Bekenntnisses 1531
  • Traktat über die Gewalt und den Primat des Papstes 1537
  • Von der Kierchen und alten Kierchenleren; Das die Fursten aus Gottes beuelh vnd gebot schuldig sind; Widder den unreinen Bapsts Celibat und verbot der Priesterche, 1540 (Digitalització)
  • Tetrabiblos 1553 (Traducció al llatí de l'obra de Claudi Ptolemeu) ISBN 978-3-925100-17-8

Uns monuments destacatsModifica

MúsicaModifica

ReferènciesModifica

  1. «Philipp Melanchthon». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 Stupperich, Robert «Melanchthon, Philipp». Neue Deutsche Biographie, volum 16, 1990, pàg. 741-745.
  3. Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 46, pàg. 1222. (ISBN|84-239-4546-4)