Obre el menú principal

Prevere (del grec πρεσβύτερος, via llatí, presbyteros que significa "el més ancià", "degà") és un líder religiós.[1]

Escut d'armes genèric d'un prevere catòlic.

Contingut

Sagrada EscripturaModifica

A l'Antic TestamentModifica

Moisès és qui prefigura aquest personatge donant-li forma en el llibre del Pentateuco.

Els “ancians” eren un grup de líders del poble d'Israel. A l'Antic Testament trobem que els ancians prenen decisions polítiques, al llibre de Samuel,[2] aconsellen al rei[3] i representen a la gent pel què fa assumptes espirituals.

Al Nou TestamentModifica

Trobem que el prevere era un líder local en les congregacions cristianes que formava, juntament amb d'altres, un consell o govern col·legial d'ancians, seguint la tradició patriarcal jueva. La col·legiació estava al seu torn presidida per un altre ancià.

Es poden trobar les següents referències:

« Designaren preveres a cada Església i després fer una oeració en dejú, els encomanaran al Senyor a qui havien cregut. »
Fets 14:23.
« Conforme anaven pasando per les ciutats, les anaven entregant, per què les observessin, les decisions preses pels apòstols i preveres a Jerusalem. »
Fets 16:4.
« No deixis al carisme que tens, que set va comunicar per intervenció profètica mitjançant la imposició de les mans del col·legi de preveres. »
1 Timoteu 4:14
« El motiu d'haver-te deixat a Creta fou per què acabessis d'organitzar el què faltava i establissis preveres a cada ciutat, com et vaig ordenar. »
Titus 1:5.

CristianismeModifica

Església catòlicaModifica

 
Sotana dels Preveres Catòlics
 
Hàbit Coral dels Preveres Catòlics

A l'Església catòlica els preveres són coneguts comunament com a sacerdots o capellans. Tots dos termes en estricte rigor no són sinònims de prevere, ja que sacerdots són tant els bisbes com els preveres, i el terme capellà es refereix a qui posseeix la responsabilitat de la «cura d'ànimes» d'una parròquia, o sigui el rector.[4]

En la teologia catòlica el preverat és el segon grau del sagrament de l'ordre (que consisteix, precisament, en els tres graus del diaconat, preverat i episcopat).[5] Per tant, els preveres són homes[6] que han rebut el segon grau del sagrament de l'ordre, el més conegut. La seva funció és celebrar l'Eucaristia i administrar els altres sagraments, excepte la confirmació i l'ordenació sacerdotal, reservats al bisbe. És a dir, poden administrar cinc sagraments. El preverat és el ministeri que exerceixen els membres de la jerarquia a la Pastoral: rectors, vicaris i capellans.[7]

« "el ministeri eclesiàstic, d'institució divina, és exercit en diverses ordres per aquells que ja des d'abans s'anomenaven bisbes, preveres i diàcons. Els preveres, tot i que no tenen la cimera del pontificat i depenen dels bisbes en l'exercici de la seva potestat, són, no obstant, units en l'honor del sacerdoci i, en virtut del sacrament de l'ordre, han estat consagrats com a vertaders sacerdots del Nou Testament, a imatge de Crist, summe sacerdot, per predicar l'Evangeli i pasturar els fidels i per celebrar el culte diví." »
«Constitución dogmática sobre la Iglesia.». Lumen Gentium., 21-11-1964. Arxivat de l'original el 3 de julio de 2015. [Consulta: 4 juny 2015].

Església ortodoxa i Església coptaModifica

En el cas de l'Església ortodoxa i Església copta, els preveres poden administrar sis dels set sagraments, sent l'excepció el sagrament de l'ordre, que resta reservat als bisbes.

ProtestantismeModifica

El protestantisme denega un sacerdoci diferent al del comú dels fidels. Això es diu «sacerdoci universal». Als preveres protestants també els denomina Pastors (excepte en el mormonismo).

Pels mormons, ser prevere és un ofici en el sacerdoci menor o sacerdoci aarónico per sobre dels oficis de diàcon i mestre però per sota de l'ofici de bisbe.

ReferènciesModifica

  1. «Definición de presbítero — Definicion.de». [Consulta: 10 juliol 2016].
  2. «5 i 17». Samuel.
  3. «20:7». Reis
  4. Código de Derecho Canónico, p. LIBRO II DEL PUEBLO DE DIOS PARTE II DE LA CONSTITUCIÓN JERÁRQUICA DE LA IGLESIA SECCIÓN II DE LAS IGLESIAS PARTICULARES Y DE SUS AGRUPACIONES TÍTULO III DE LA ORDENACIÓN INTERNA DE LAS IGLESIAS PARTICULARES (Cann. 460 – 572) CAPÍTULO VI DE LAS PARROQUIAS, DE LOS PÁRROCOS Y DE LOS VICARIOS PARROQUIALES. 
  5. «Canon 1009 Paràgraf 1». A: Código de Derecho Canónico, p. Canon 1009 Paragrafo 1. 
  6. Código de Derecho Canónico., p. LIBRO IV DE LA FUNCIÓN DE SANTIFICAR LA IGLESIA PARTE I DE LOS SACRAMENTOS TÍTULO VI DEL ORDEN (Cann. 1008 – 1054) CAPÍTULO II DE LOS ORDENANDOS. 
  7. Código de Derecho Canónico, p. CAPÍTULO VI DE LAS PARROQUIAS, DE LOS PÁRROCOS Y DE LOS VICARIOS PARROQUIALES CAPÍTULO VII DE LOS ARCIPRESTES CAPÍTULO VIII DE LOS RECTORES DE LAS IGLESIAS Y DE LOS CAPELLANES Art. 1 DE LOS RECTORES DE IGLESIAS Art. 2 DE LOS CAPELLANES.