Prima donna

Prima donna (en italià 'primera dona') és, en l'àmbit de l'òpera, la paraula en italià que s'usa per designar la primera cantant, dona que desenvolupa els papers principals i que generalment és una soprano.

Renata Tebaldi

EtimologiaModifica

 
Adriana Basile (1580-1640)

El terme prima donna es va començar a usar a les companyies d'òpera per a designar-ne la cantant principal, és a dir, la dona que interpreta el paper principal en una producció d'una companyia. La paraula està ja escrita en una carta de l'any 1610, a la qual el cardenal Ferran I Gonzaga de Màntua escriu al seu pare, Vicenç I Gonzaga, lloant la qualitat de cant de la cantant, i també compositora i música, Adriana Baroni-Basile, coneguda com «la Bella Adriana».[1]

El plural de prima donna és, com en italià, prime donne. La paraula corresponent per al masculí és el de primo uomo, originalment un castrat i actualment un tenor.

CuriositatsModifica

Històricament, les prime donne han estat motiu de certes rivalitats entre els aficionats a l'òpera, que es dividien en «clubs» contraris que recolzaven una cantant per sobre d'altres. Una de les rivalitats més famoses va ser la que va haver-hi entre els admiradors de Maria Callas i els de Renata Tebaldi, malgrat l'amistat que hi havia entre totes dues.

A Barcelona, al segle xix, durant l'època de gran rivalitat entre el Teatre de la Santa Creu i el del Liceu, segons unes cartes, sembla que hi va haver partidaris del Liceu que xiulaven les actuacions de la prima donna a la Santa Creu, encara que fossin interpretacions brillants.[2]

BibliografiaModifica

  • H. Rosenthal, J. Warrack, The Concise Oxford Dictionary of Opera, Oxford University Press, 1979. pàg. 398. ISBN 019311321X (anglès)
  • Susan Rutherford, The Prima Donna and Opera, 1815-1930, Cambridge University Press, 2006. ISBN 052185167X (anglès)
  • Lanfranco Rasponi, The Last Prima Donnas, Knopf, 1982. ISBN 0879100400 (anglès)

ReferènciesModifica

  1. Vincent Agrech, Diapason, número de juliol-agost de 2014, pàg. 18 (francès)
  2. Jaume Radigales i Babí, Els orígens del Gran Teatre del Liceu (1837-1847), editat per L'Abadia de Montserrat, 1998. ISBN 9788484150022 (català)