Viquipèdia

Província Cisplatina

La Província Cisplatina (és a dir, "Província d'aquest costat del Riu de la Plata", des de la perspectiva brasilera)[1] va ser el nom que va rebre l'antiga Província Oriental creada per José Gervasio Artigas, després de la invasió portuguesa de 1816. Aquesta, al seu torn, havia estat creada a partir de la Banda Oriental de l'època colonial, quan Espanya exercia la seva sobirania sobre el territori del llavors Virregnat del Riu de la Plata.[2][3]

Plantilla:Infotaula geografia políticaProvíncia Cisplatina
Tipusprovíncia del Brasil Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a Wikidata
CapitalMontevideo Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficialportuguès Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació1815 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1828 Modifica el valor a Wikidata
SegüentUruguai Modifica el valor a Wikidata

Després de la independència del Brasil respecte a Portugal, el 1822, la Província Cisplatina va passar a ser una més del nou país, fins a l'any 1828.[4]

No obstant això, el poble d'aquesta província havia heretat un perfil cultural espanyol, tals com la llengua i els seus costums, pel que mai s'acabaria de sentir unida al Brasil i reclamaria la seva independència definitiva amb el suport de l'Argentina. Tanmateix, en principi, el govern argentí no volia la independència de la província però si buscava que tornés a formar part de les Províncies Unides del Riu de la Plata, organisme governamental integrat principalment per les actuals províncies argentines d'Entre Ríos, Santa Fe, Córdoba, Misiones, Corrientes, el departament bolivià de Tarija, i la pròpia Província Oriental.[5]

Per tant, existien tres postures ben diferenciades i oposades: la de l'Argentina, que volia reintegrar-la com a part del seu antic territori, sota el pretext que li pertanyia per dret des de la conquesta espanyola; la del Brasil, que tenia interès en conservar la província per a protegir a les altres províncies del sud i l'accés a l'estuari de la Plata; i la dels propis habitants del territori, que pugnaven per independitzar-se d'ambdues potències.

Motius de la invasió portuguesa

modifica
Vegeu també: Guerres platines

Joan VI, rei de Portugal, després de la invasió del seu país per Napoleó, es va traslladar amb la cort a Rio de Janeiro (1808). Com a part de la seva estratègia política, elevaria al Brasil a la categoria de Regne, unint-lo a Portugal i l'Algarve, del que va passar a ser Príncep Regent. La seva arribada va propiciar la intensificació de les directrius polítiques de Portugal, al combatre els elements revolucionaris de la regió i retenir tots els territoris sota el seu domini.[6]

El control del riu de la Plata havia estat una empresa d'incalculable valor estratègic des dels primers temps de l'arribada dels europeus a l'Amèrica del Sud. Degut a l'expansió territorial de la colònia brasilera cap a l'interior del continent i la troballa d'or a la capitania de São Paulo, els Bragança necessitaven garantir l'accés del seus vaixells a l'estuari per remuntar els rius Uruguai, Paraná i Paraguai.[7]

Carlota Joaquima de Borbó, primogènita del derrocat Carles IV d'Espanya, era l'esposa de Joan VI. Encara que no confiés en les intencions polítiques de la seva esposa, que era afí als interessos espanyols, va decidir emprar la seva figura per guanyar-se el favor dels polítics del Virregnat del Riu de la Plata, debilitant el poder espanyol a la regió i possibilitant l'expansió portuguesa.[8] Els revolucionaris argentins van donar-hi suport, encara que Anglaterra va rebutjar la proposta, ja que veia amenaçada la seva influència en l'Amèrica espanyola. Les tropes angleses defensaven els interessos de la corona britànica, que era fragmentar a les colònies espanyoles i detenir l'excessiva expansió de Portugal.[9]

El maig de 1810, la Revolució de Maig a Buenos Aires va derrocar el Virregnat del Riu de la Plata i va instituir les Províncies Unides del Riu de la Plata.[10] El 1811, les forces portugueses van intervenir per fer costat als espanyols residents a Montevideo a combatre a José Gervasio Artigas i els rebels argentins.[11][12] El 1813, Artigas va usar la denominació de Província Oriental per a referir-se a l'antiga Banda Oriental que se situava a l'est del Riu de la Plata.[13]

El 1815, amb la restauració de la monarquia a Espanya,[14] Joan VI va veure amb recel la possible formació d'un bloc polític espanyol hegemònic al Riu de la Plata. El 1816 va enviar al sud a la divisió dels "Voluntaris Reials", dirigits pel general Federico Lécor, que va envair Maldonado i va ocupar Montevideo el 1817. Mentrestant, Artigas seguia amb el seu escamot revolucionari. Després de la victòria brasilera a la batalla de Tacuarembó, el 1820, es va establir el domini definitiu del Brasil en la regió.[15][16]

El 1821 la Província Cisplatina estava devastada per la guerra i els enfrontaments civils. Per un costat hi havia els militars brasilers i portuguesos i, per l'altre, els aliats de l'Argentina, el cabdill oriental José Artigas, els espanyols i els criolls.[17]

Revolució del poble oriental i independència

modifica

José Artigas va ser derrotat i va buscar asil polític al Paraguai. Els portuguesos van prendre el control de les terres i es van encarregar dels negocis i l'administració financera de la província, així com de l'exportació de bestiar boví a la resta del Brasil. Després dels fallits intents de l'Argentina per intervenir i buscar l'autonomia de l'antiga Banda Oriental, el General Juan Antonio Lavalleja, refugiat a Buenos Aires, reuniria a un grup de trenta-tres homes coneguts popularment com els Trenta-tres Orientals.[18] El 19 d'abril de 1825, desembarquen a la platja de l'Agraciada, a l'actual departament de Soriano. Gràcies el suport de Buenos Aires, van reactivar els moviments independentistes a tota la província i van guanyar aliats importants contra els brasilers, com Fructuoso Rivera, futur primer president de l'Uruguai després de la seva independència.[19][20]

 
Obelisc de la Plaça Internacional, a la Frontera de la Paz, ciutats de Livramento (Brasil) i Rivera (Uruguai).

Hi va haver una sèrie de batalles entre revolucionaris i brasilers en les quals van morir molts militars i civils. La magnitud dels combats va ser tan gran que el comte d'Àustria, Klemens Wenzel Lothar von Metternich, va haver de demanar suport a la Gran Bretanya perquè oficiés d'intermediària a la regió i així arribés a la pau. El 25 d'agost de 1825 es reuneix el Congrés de la Florida a la ciutat homònima i es proclama de forma temporal la sobirania i autonomia de la Província Cisplatina. En resposta, el Brasil va declarar la guerra a les Províncies Unides el 10 de desembre.[21][22][23]

El 25 d'agost és considerada com la consagració de la independència, encara que el nou país naixeria després de la Convenció Preliminar de Pau de 1828 a Rio de Janeiro, on Anglaterra, Brasil i l'Argentina van acordar la creació d'un nou Estat independent subjecte a tutela de les seves dues grans veïnes fins a l'any 1830, quan l'Estat Oriental rep el nom definitiu de República Oriental de l'Uruguai.[24]

Finalment, el 15 de maig de 1852 es va signar un tractat de límits fronterers amb el Brasil, al qual es va acordar de forma arbitrària una frontera natural entre ambdós països. Una petita proporció de la província va ser presa pel Brasil i forma part de l'actual Estat de Rio Grande do Sul. No obstant això, en l'actualitat existeixen desacords entre Brasil i l'Uruguai respecte als límits, i existeixen dues zones geogràfiques - el Rincón de Artigas i l'Illa Brasileira - que aquest últim reclama seves.[25]

En l'actualitat, existeixen ciutats binacionals, tan sols separades per un carrer o una plaça, i el nombre de col·legis bilingües a la frontera és cada vegada major. El govern uruguaià, d'altra banda, va decretar l'ensenyament obligatori de la llengua portuguesa a tot el país a partir de 2008.[26] Malgrat les diferències, l'Uruguai i el Brasil mantenen una relació cordial en l'actualitat.[27]

Referències

modifica
  1. ↑ Rodovalho, Amara Moira «O cis pelo trans» (en portuguès). Revista Estudos Feministas, 25, 2017-Jan-Apr, pàg. 365–373. DOI: 10.1590/1806-9584.2017v25n1p365. ISSN: 0104-026X.
  2. ↑ Coll, Magdalena «Lexicografía En Clave Literaria. El Caso De Alejandro Magariños Cervantes». Nueva Revista de Filología Hispánica, 66, 1, 2018, pàg. 51. ISSN: 0185-0121.
  3. ↑ Traversoni, Alfredo. La banda oriental (en castellà). Kapelusz, 1976. ISBN 978-84-89251-00-7. 
  4. ↑ «El debate sin fin en Uruguay: ¿debería cambiar su Día de la Independencia?» (en espanyol europeu). Infobae, 25-08-2020. [Consulta: 8 febrer 2024].
  5. ↑ Pierrotti, Nelson «Volver a la Cisplatina (1817-1828). una aproximación a los "estados de opinión" de los orientales sobre la independencia del Uruguay» (en castellà). Humanidades: revista de la Universidad de Montevideo, Año 13, 02-12-2013, pàg. 17–69. ISSN: 2301-1629.
  6. ↑ Loyola, Leandro «A nova história de Dom João VI» (en portuguès brasiler). Época. Globo, 30-01-2008. Arxivat de l'original el 2024-02-08 [Consulta: 8 febrer 2024].
  7. ↑ Pando, Horacio; Vitalli, Olga «Historia del Río de la Plata» (  PDF) (en castellà). Seminario de Crítica. Instituto de arte americano e investigaciones estéticas [Buenos Aires], núm. 97, 5-1999, pàg. 10-19.
  8. ↑ Ternavasio, Marcela «Crisis de los imperios ibéricos y conexiones transatlánticas: Las disputas por la Banda Oriental del Río de la Plata en el concierto europeo de la Restauración». Mélanges de la Casa de Velázquez, 51-2, 25-11-2021, pàg. 225–280. DOI: 10.4000/mcv.15303. ISSN: 0076-230X.
  9. ↑ Besseghini, Deborah «Imperialismo informal e independencia: Los británicos y la apertura del comercio en el río de la Plata (1808-1810)» (en castellà). Illes i imperis, 23, 22-09-2021, pàg. 41–68. DOI: 10.31009/illesimperis.2021.i23.03. ISSN: 2385-4219.
  10. ↑ Fernández, Jorge; Rondina, Julio César. «Cap. 2. La Revolución de Mayo». A: Historia Argentina: 1810-1930 (en castellà). Universidad Nac. del Litoral, 2004, p. 27-35. ISBN 978-987-508-331-8. 
  11. ↑ Ramírez, Carlos María. Artigas: debate entre "El Sud América" de Buenos Aires y "La Razón" de Montevideo (en castellà). A. Barreiro y Ramos, Barreiro & cía., sucesores, 1916. 
  12. ↑ Moreira Bento, Claudio. «As campanhas do Exército Observador, e depois Pacificador, da Banda Oriental. 1811-1812» (  PDF) (en portuguès brasiler). Academia de História Militar Terrestre do Brasil. [Consulta: 22 novembre 2023].
  13. ↑ Reyes Abadie, Washington. Artigas y el federalismo en el Río de la Plata : 1810-1820 (en castellà). Ediciones de la Banda Oriental, 1978. 
  14. ↑ Sánchez Silva, Daniel «Crisis de la monarquia Española (1808-1814): Influencia de Manuel Godoy» (en castellà). Tiempo y Espacio, 24, 61, 6-2014, pàg. 413–422. ISSN: 1315-9496.
  15. ↑ Maiztegui Casas, Lincoln R. Orientales: De los oriǵenes a 1865 (en castellà). Planeta, 2005. ISBN 978-950-49-1330-6. 
  16. ↑ Ferreira, Fábio «A administração Lecor e a Montevidéu portuguesa: 1817 - 1822» (en portuguès brasiler). Revista Tema Livre. Arxivat de l'original el 2005-11-03 [Consulta: 22 novembre 2023].
  17. ↑ Delgado-Fabre, Santiago «Pueblos y organización departamental en la Provincia Cisplatina. El cabildo de Maldonado, 1822». HiSTOReLo. Revista de Historia Regional y Local, 12, 23, 01-01-2020, pàg. 190–223. DOI: 10.15446/historelo.v12n23.76565. ISSN: 2145-132X.
  18. ↑ Trujillo, Valentín. «Treinta y tres cosas que usted no sabía de los Treinta y Tres». El Observador, 19-04-2015. Arxivat de l'original el 2015-04-22. [Consulta: 19 abril 2015]. (castellà)
  19. ↑ Pascale, Graziano. «El "Abrazo del Monzón", del 29 de abril de 1825» (en castellà). Contraviento, 03-05-2023. [Consulta: 8 febrer 2024].
  20. ↑ «Desembarco de los Treinta y Tres Orientales» (en castellà). Uruguay Educa. Arxivat de l'original el 2011-12-03. [Consulta: 8 febrer 2024].
  21. ↑ Moreira Bento, Cláudio. 2002: 175 Anos da batalha do Passo do Rosário. Porto Alegre: Genesis, 2003, p. 23-24. ISBN 85-87578-07-3. 
  22. ↑ Castellanos, Alfredo. Historia uruguaya: La Cisplatina, la Independencia y la República caudillesca (en castellà). Ediciones de la Banda Oriental, 1988. 
  23. ↑ Emanuelli, Isaac. Apuntes históricos: la Cruzada Libertadora de los 33 (en castellà), 1960. 
  24. ↑ Vainfas, Ronaldo. Dicionário do Brasil imperial, 1822-1889 (en portuguès brasiler). Objetiva, 2002, p. 322. ISBN 978-85-7302-441-8. 
  25. ↑ Subiza Piña, Walter Humberto; Paolino Etchechuri, Carlos Eduardo; Subiza Vegi, Claudia Taína «La demarcación de nuestra frontera con Brasil desde el arroyo Chuy hasta la Laguna Merín y los pobladores de la región en 1852» (en castellà). Revista Histórica Rochense, núm. 5, 10-2013.
  26. ↑ «Governo do Uruguai torna obrigatório ensino da língua portuguesa» (en portuguès). Rádio e Televisão de Portugal, 05-11-2007. [Consulta: 8 febrer 2024].
  27. ↑ «Brasil é país reconhecido como melhor amigo pelos uruguaios» (en portuguès brasiler). Exame, 30-04-2014. [Consulta: 8 febrer 2024].

Bibliografia complementària

modifica

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Província Cisplatina
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Província_Cisplatina&oldid=34838878»