Rafik Hariri
Rafiq Baha' ad-Din Hariri o Rafik Bahaa Edine Hariri (en àrab رفيق بهاء الدين الحريري, Rafīq Bahāʾ ad-Dīn al-Ḥarīrī, pronunciat Rafiq Bahà-ad-Din al-Harirí) (1 de novembre de 1944 - Beirut, 14 de febrer de 2005). Home de negocis, magnat i polític libanès va ser en dues ocasions Primer Ministre del Líban de 1992 a 1998 i de 2000 a 2004.
Va ser assassinat el 14 de febrer de 2005 a Beirut per l'explosió d'un cotxe-bomba, del que es va acusar al govern sirià, més concretament a Ghazi Kanaan, que havia estat Cap dels Serveis Secrets sirians al Líban durant el temps d'ocupació del país, fet desmentit pel mateix acusat i el seu govern. No obstant això Kanaan es va suïcidar dies abans que es fes públic l'informe de Nacions Unides sobre el crim. El 20 d'octubre de 2005 les conclusions presentades per Detlev Mehlis al Consell de Seguretat de l'ONU van implicar les autoritats sirianes a l'atemptat sense especificar l'autor.
Educat dins d'una família sunnita de Sidó, va començar els estudis d'Administració d'Empreses a la Universitat de Blida el 1964. Va deixar el seu país el 1965 per a treballar a l'Aràbia Saudita en una companyia de construcció i poder pagar-se la seva formació. El 1969 crea la seva pròpia empresa amb la qual aprofita els beneficis generats per l'alça del preu del petroli als anys 70 per a aconseguir una gran fortuna. El 1977 va obtenir del rei Khalid el contracte per a construir una sumptuosa mansió i complex prop de la Meca que li va reportar grans beneficis. El 1978, obté la ciutadania de l'Aràbia Saudita gràcies al reconeixement que li realitza la família reial com compensació a les seves contribucions al desenvolupament del país, singularment al mateix Rei. El 1979 aconsegueix múltiples contractes de construcció d'hotels, edificis d'oficines i empreses que li permetran adquirir la filial francesa Oger Saudita fortament implantada a la zona. A les dècades posteriors va ampliar els seus negocis a nivell internacional amb empresa petrolieres, banca, indústries i telecomunicacions.
Ja en plena guerra civil al Líban, torna a Sidó i funda l'Institut Islàmic per la Cultura i l'Educació Superior, finançat de la seva pròpia butxaca i de les aportacions de la família reial saudita. El 1984 l'Institut es transforma en la Fundació Hariri obrint diferents seus al Líban i la resta del món, creant un pla de beques universitàries que van permetre a milers d'estudiants libanesos sortir del seu país i estudiar a les més prestigioses universitats de tot el món. El 1982, quan la guerra remetia, havia adquirit bona part de la zona occidental de Beirut totalment en ruïnes, on va començar la reconstrucció de la ciutat, pel que sembla aportant generoses sumes i no cobrant per això.
La seva activitat política es va posar de manifest el 1983 en tractar d'intervenir per afavorir els acords entre les parts en conflicte i permetre l'alliberament de presoners. El 1984 finança les reunions que es mantenen a Ginebra i Lausana per a posar fi a la guerra aprofitant els acords de Amin Gemayel amb Israel i Síria, però va fracassar. El 1989, va tornar a finançar una reunió de l'Assemblea libanesa a Taïf, que va aprovar la Carta Libanesa de Reconciliació Nacional, un acord general que tractava de posar fi a l'enfrontament entre sirians i l'autoproclamat president Michael Aoun, si bé al novembre el nou president, René Moawad és assassinat i fracassa el procés, triant-se al prosirià Elías Harawi.
El 1992 és nomenat President del Govern de Líban, on gaudia de gran popularitat a causa de les seves aportacions econòmiques durant la Guerra Civil libanesa. Fins a 1998 va realitzar un ambiciós pla de reconstrucció del país avalat pel banc Mundial.
Enllaços externsModifica
- Lloc oficial de Rafik Hariri (anglès)
- Resolució 1595 (2005) del Consell de Seguretat de Nacions Unides sobre l'assassinat de Rafik Hariri (anglès)
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rafik Hariri |