El regne de Bretanya va ser un antic i efímer regne de l'edat mitjana, situat a l'homònima península de Bretanya, que va existir des de l'any 851 fins al 942.

Plantilla:Infotaula geografia políticaRegne de Bretanya

Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 48° N, 3° O / 48°N,3°O / 48; -3
Població humana
Idioma oficialllatí Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Limita amb
Dades històriques
Creació851 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució939 Modifica el valor a Wikidata
SegüentDucat de Bretanya i Ducat de Normandia Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

Els bretons continuarien insurreccionant-se contra els francs, que havien suprimit el Ducat de Bretanya fins a aconseguir la total independència. El 814 el cabdill Morvan Lez-Breizh, comte de Leon i anomenat posteriorment leiz Breiz (suport de Bretanya), fou nomenat cabdill suprem bretó pels comtes de Bro Erec, Kerne i Domnonea. Quan fou nomenat rei dels francs Lluís el Pietós, qui els volia imposar un tribut, es revoltà contra ell, però fou vençut i mort el 818.

El 818 fou escollit com a successor Gwiomarc'h, qui hagué de sotmetre's i pagar tribut. Però això no li evità ser destronat el 820. Lluís el Pietós nomenà comte de Bretanya al seu protegit Nevenoe o Nominoe, qui d'antuvi fou lleial als francs. Tanmateix, a la mort de Lluís el Pietós aprofità les lluites dinàstiques per independitzar-se, tot donant suport Lotari I contra Carles el Calb, que cedí a Erispoe la marca de Bretanya en 851 pel tractat d'Angers,[1] després de ser derrotat a batalla de Jengland i ocupar Roazhon, Naoned i Gwened, i en les seves incursions arribaria fins i tot a Anjou i el Vendomois. Fou reconegut com a Rex Britonorum, i el país assolí la categoria de Regne de Bretanya (en bretó Rovantelezh Breizh). Carles el Calb cedí la península de Cotentin i Bessin a Salomó de Bretanya en 867 pel tractat de Compiègne a canvi de suport contra els vikings després de la derrota franca en la batalla de Brissarthe de 866, en la que van morir Robert el Fort i Rainulf I de Poitiers.[2]

Alain I va morir el 907 sense fills, cosa que provocaria que el ducat fos dominat pels comtes de Roazhon, Judicael i Juhel Berenguer, i pel de Gwened, Gurmalion. El 914 el Regne de Bretanya va patir una forta incursió vikinga que assolà tota la costa, destruí Naoned i saquejà les abadies de Redon i Landevennec. Aquell mateix any fou nomenat successor el comte Mathuedoi de Poher, però molts dels altres comtes no el reconegueren i hagué de fugir a Anglaterra, cosa que provocà que el país caigués en l'anarquia.

El seu fill, Alain II Barbitorte, fou reconegut rei i governà del 936 al 952 amb suport dels anglosaxons. A la seva mort fou nomenat com a darrer rei independent Conan o Konan I el borni, comte de Roazhon (952-992), qui acabaria d'unificar el país sota l'autoritat nominal dels reis francs el 987, però el 990 abandonaria definitivament el títol de rei i seria reconegut com a duc de Bretanya pels francesos, qui d'aquesta manera recuperaren la sobirania nominal sobre el país. El gallo, parla d'oil de l'Alta Bretanya, esdevindria llengua de cort i administració, així com dels nobles per la influència anglonormanda, facilitada per l'establiment dels vikings a la veïna Normandia, i a poc a poc substituiria tant al bretó com al llatí com a llengües literàries i de cultura.

Referències modifica

  1. Lefranc, Emile. Histoire du moyen âge depuis la chute de l'empire d'occident, 476 jusqu'au grand chisme 1378 (en francès). Lecoffre, 1857, p. 228. 
  2. Olivera Guillot, Albert Rigaudière, Yves Sassier. Pouvoirs et institutions dans la France médiévale, tome I : Des origines à l'époque féodale (en francès). Armand Colin, 2003.