Retinoscòpia
La retinoscòpia, també coneguda com esquiascòpia, és una tècnica emprada per realitzar el mesurament objectiu del poder refractiu de l'ull, mitjançant la interpretació del moviment de la llum reflectida a la retina, en ser il·luminada amb un retinoscopi.
 Un retinoscopi emprat juntament amb un marc de prova i lents de prova per a determinar l'error de refracció del pacient | |
| MeSH | D042262  |
|---|---|
Permet detectar opacitats i/o irregularitats en els medis refractius del globus ocular (còrnia, humor aquós, cristal·lí i humor vitri).
Història modifica
La retinoscòpia es va originar quan William Bowman va observar una línia d'ombra en examinar un ull astigmàtic amb un oftalmoscopi. El 1873, el metge militar Cuignet va començar a mesurar la refracció ocular. El 1886 Edmund Landolt va descriure el procediment per a l'ús del retinoscopi. El 1926 Copeland patenta el retinoscopi de franja, instrument usat des de llavors pels optometristes i oftalmòlegs.[1]
Retinoscopi modifica
El retinoscopi és un instrument utilitzat per determinar el punt focal de lull del pacient. Quan el punt focal del retinoscopi i l'ull coincideixen, la imatge del retinoscopi apareix com una línia clarament enfocada i immòbil a la pupil·la de l'ull. Consta d´una font de llum, una lent, un mirall pla i un mirall còncau i un comandament d´enfocament per variar la distància entre la bombeta i la lent.[2][1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Walter D. Furlan, Javier García Monreal, Laura Muñoz Escrivá. Fundamentos de optometría. 2a. Universitat de València, 2011. ISBN 8437082870, 9788437082875.
- ↑ «Copia archivada». Arxivat de l'original el 30 de diciembre de 2013. [Consulta: 8 maig 2013].
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Retinoscòpia |