Aisne (riu)
|
Aquest article tracta sobre un riu francès. Si cerqueu el riu belga, vegeu «Aisne (belga)». |
L'Aisne és un riu del nord de França de la conca del Sena. És el principal afluent de l'Oise. Neix al bosc d'Argonne, a Sommaise, al límit entre els departaments del Mosa i del Marne, i desemboca a l'Aisne a Compiègne, després de 356 km.[1] Travessa els departaments del Mosa, Marne, Ardenes, Aisne i, en el seu tram final, Oise.[2]
(fr) Aisne  | |||||
| Tipus | riu | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Inici | |||||
| Cota inicial | 238 m | ||||
| Entitat territorial administrativa | França (França) | ||||
| Localització | Rembercourt-Sommaisne | ||||
| Final | |||||
| Entitat territorial administrativa | Cantó de Compiègne-Nord (França) | ||||
| Localització | Clairoix | ||||
| Desembocadura | Oise | ||||
| |||||
| Connecta amb | Seine–Nord Europe Canal (en)  | ||||
| Afluents | |||||
| Conca hidrogràfica | conca de l'Oise | ||||
| Característiques | |||||
| Altitud | 24 m | ||||
| Dimensió | 355,9 ( ) km | ||||
| Travessa | Mosa, Marne, Ardenes, Aisne i Oise. | ||||
| Superfície de conca hidrogràfica | 7.700 km² | ||||
| Mesures | |||||
| Cabal | 63 m³/s | ||||
.JPG)
.png)
La seva conca comprèn 7.920 km². La part inferior del seu curs des de Condé-sur-Aisne és navegable. Amb moltes recloses i de classe I segons la norma de Freycinet, avui no és gaire important per al transport. El Canal des Ardenes segueix parcialment la vall de l'Aisne.
En llatí era conegut com a Axona. Segons Cèsar, era el límit del territori dels Rems.[3] El 57 aC hi va tenir lloc la batalla de l'Axona. El nom és d'origen gal, i significaria «aigua». Té la mateixa etimologia que l'Essonne.[4]
Departements i principals viles que travessa
modificaEls principals afluents de l'Aisne són:
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «L'Aisne» (en francès). Sandre. [Consulta: 10 agost 2022].
- ↑ «Aisne». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 10 agost 2022].
- ↑ Longe, George. «Axona». A: William Smith. Dictionary of Greek and Roman Geography, illustrated by numerous engravings on wood. Londres: Walton and Maberly & John Murray, 1854.
- ↑ Nègre, Ernest. Toponymie générale de la France (en francès). tom 1. Genève: Librairie Droz, 1990, p. 704. ISBN 978-2-600-02883-7.
