Viquipèdia

Robert le diable

(S'ha redirigit des de: Roberto il Diavolo)

Robert le diable és una òpera en cinc actes de Giacomo Meyerbeer, amb llibret d'Eugène Scribe i Casimir Delavigne. Es considera una de les primeres grand opéras. Només té una connexió superficial amb la llegenda medieval sobre Robert el Diable. S'estrenà a l'Opéra de Paris el 21 de novembre de 1831.

Infotaula de composicióRobert el diable

Adolphe Nourrit com a Robert
Títol originalRobert le diable
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorGiacomo Meyerbeer
LlibretistaEugène Scribe i Casimir Delavigne
Llengua del terme, de l'obra o del nomfrancès
Data de publicaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
GènereGrand opéra
Partscinc
Estrena
Estrena21 de novembre de 1831
EscenariOpéra de Paris,
Director musicalFrançois Habeneck
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya1834, Teatre Municipal (Perpinyà)
1845, Teatre Nou (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu28 de febrer de 1851 (en italià)
Musicbrainz: a2ffca44-cdc4-412b-98ae-1534ffbdd95d IMSLP: Robert_le_diable_(Meyerbeer,_Giacomo) Modifica el valor a Wikidata

L'òpera va ser un èxit immediat des de la primera nit; la música dramàtica, l'harmonia i l'orquestració, la seva trama melodramàtica, els seus cantants estrelles i els seus efectes sensacionals a l'escenari van fer que Frédéric Chopin, que estava entre el públic, digués: "si alguna vegada s'ha vist magnificència al teatre, dubto que aconseguís el nivell d'esplendor que es mostra a Robert... És una obra mestra... Meyerbeer s'ha fet immortal".[1] Robert va iniciar la fama europea del seu compositor, va consolidar la fama del seu llibretista, Scribe, i va posar en marxa la reputació del nou director de l'Òpera, Louis-Désiré Véron, com a proveïdor d'un nou gènere de l'òpera. També va tenir influència en el desenvolupament del ballet, i va ser esmentat i discutit en la literatura francesa contemporània amb freqüència.

Origen i context modifica

Els primers estudis de Giacomo Meyerbeer havien estat a Alemanya, però des de 1816 fins al 1825 va treballar a Itàlia. Allí va estudiar òpera, llavors dominada per Gioachino Rossini, i va escriure les seves pròpies òperes italianes, que tingueren un èxit moderat, i també tenia algunes funcions en altres països europeus.[2] L'èxit d'Il crociato in Egitto (1824) a tot Europa, incloent a París el 1825, va convèncer a Meyerbeer, que ja tenia trenta-tres anys, per a complir per fi la seva ambició d'establir-se a París, i de buscar un llibret adequat per a una òpera.[3]

 
Robert el Magnífic en una estàtua a Falaise

Meyerbeer esmenta primer Robert le diable en els seus diaris al febrer de 1827. El Journal de Paris, va anunciar el 19 abril de 1827 que el llibret de Scribe i Delavigne havia estat aprovat per la censura i que "la música ha de ser confiada a un compositor, el Sr. Meyer-Beer, qui, després d'haver adquirit una brillant reputació a Alemanya i Itàlia, s'està estenent al nostre país, on diverses de les seves obres han estat ja representades amb èxit."[4]

El llibret va ser confeccionat sobre la base de les antigues llegendes sobre el duc Robert el Magnífic de Normandia, pare de Guillem el Conqueridor, que s'identificava en algunes versions amb el fill del diable. Els llibretistes varen fantasiar sobre aquest esquema amb una varietat d'incidents melodramàtics. La trama es reflecteix els elements llegendaris fantàstics que van fascinar al públic de vl'òpera de 1830, un sabor que havia evolucionat des del 1824 amb la producció a París de Carl Maria von Weber de Der Freischütz, que també compta amb un heroi dubtós que feia amistat amb un dimoni que li prometia l'èxit.[5][6]

El llibret va ser pensat originalment per a una òpera còmica en tres actes per al teatre Opéra-Comique. Meyerbeer va deixar de treballar en l'òpera el 1827 quan el teatre va patir dificultats financeres. L'agost de 1829, el compositor i llibretistes van acordar remodelar el treball en una forma en cinc actes per complir els requisits de l'Òpera de París.[7] Això implicava algunes reescriptures importants de la història, el que redueix el paper essencialment còmic de Raimbaut, que desapareix després del tercer acte a la versió final, però les entremaliadures - incloent la despesa dels diners de Bertram - van continuar al llarg en el llibret abans. També va significar que el tradicional "parella" d'amants en l'opéra comique (Robert/Isabelle paral·lela en tot moment per la de la "classe baixa" Raimbaut/Alice) va ser escombrada en favor de la concentració de la història en una línia més sensacional de l'ascendència diabòlica de Robert.[8]

 
Ballet de les monges, del tercer acte

El contracte per a l'òpera, especificant que era una "gran òpera en cinc actes i set escenes", va ser signat pel llavors director de l'Òpera, Émile Lubbert, el 29 de desembre de 1829. Meyerbeer van completar la composició de l'obra a Spa, Bèlgica, al juny i juliol de 1830.[9] La seva caracterització com a grand opéra va posar aquesta òpera com a successora La Muette de Portici (1828) d'Auber i Guillaume Tell de Rossini (1829) en aquest nou gènere. El compositor va tornar a treballar més en l'òpera a principis de 1831, amb la conversió de passatges parlats per recitatius i afegint episodis de ballet, incloent, a l'acte tercer, el Ballet de les monges, que es va convertir en una de les grans sensacions de l'òpera. També va reescriure els dos principals papers masculins de Bertrand i Robert per satisfer el talent de Nicolas Levasseur i Adolphe Nourrit.[7][10]

Aquesta òpera, propera al gust dels romàntics alemanys pels elements sobrenaturals, encara que tractada a la manera d'una grand opéra, és la primera de Meyerbeer en aquest gènere, del qual es convertí en el màxim exponent. L'obra assolí un gran èxit, i els anys següents serví d'inspiració per a la composició de nombroses fantasies escrites, entre d'altres, per autors com Chopin o Liszt.

Robert le Diable no només va delinear l'òpera francesa durant el període romàntic sinó que va marcar l'èxit de Meyerbeer, transformant-lo en el compositor més estimat del públic parisenc, que es va rendir als seus peus. Meyerbeer va consolidar un estil operístic particular, la Grand Opéra, ja abans mostrada per Daniel François Auber a La Muette de Portici (1828) i Gioachino Rossini a Guillaume Tell (1829). Així les coses, el seu nom apareix lligat indissolublement a aquest gènere que tenia com a característiques el drama històric medieval o renaixentista, la varietat de personatges, la intervenció d'imponents masses corals i la incorporació del ballet a la representació, tot això emmarcat en un gran desplegament escènic.

Representacions modifica

Temporades estrena a París modifica

 
Acte III, escena 2 de Robert a l'Òpera de París (Salle Le Peletier), 1831 (Jules Arnout)

L'òpera es va estrenar el 21 de novembre de 1831 a l'Òpera de París. A l'èxit hi va contribuir molt als cantants estrella de l'Òpera -Levasseur com a Bertram, Nourrit com a Robert- i pel provocador Ballet de les monges del tercer acte, amb la gran ballarina, Marie Taglioni. La coreografia per al ballet va ser elaborat pel pare de la ballarina, Filippo Taglioni.

L'escenografia per al ballet tenia un disseny innovador i sorprenent fet per Henri Duponchel i Pierre-Luc-Charles Ciceri.[11] Duponchel també va introduir innovacions tècniques per a la posada en escena, entre ells trapes per a la sobtada aparició i desaparició dels fantasmes. Fins i tot Meyerbeer es va queixar que l'espectacle amagava la seva música a un segon pla.[12] Taglioni va ballar el paper de l'abadessa només sis vegades a París; va ser reemplaçada per Louise Fitzjames, que va ballar el paper 232 vegades.[13]

Per invitació de Nourrit, Cornélie Falcon va fer el seu debut a l'Òpera a l'edat de 18 anys en el paper d'Alice el 20 de juliol de 1832. L'elenc inclou Nourrit. Encara que patia de pànic escènic, Falcon va aconseguir cantar la seva primera ària sense cap error, i va acabar el seu paper amb "facilitat i competència". El seu comportament tràgic i les profundes mirades van ser molt apropiats pel seu paper,[14] i va deixar una vívida impressió en el públic,[15] que incloïa aquella nit a Auber, Berlioz, Halévy, Maria Malibran, Giulia Grisi, Honoré Daumier, Alexandre Dumas i Victor Hugo. En la seva audició del paper, el mateix Meyerbeer va declarar la seva òpera per fi "completa".[16]

L'abril del 1834, l'òpera ja havia viscut més de 100 funcions a París.[17] Nourrit va cantar el paper de Robert fins a 1837, quan va ser reemplaçat com a primer tenor de l'Òpera de Gilbert Duprez, que, no obstant això, Meyerbeer no li agradava en el paper, i tampoc aprovava l'alternativa del tenor Lafont. Meyerbeer va quedar impressionat pel debutant Mario (Cavaliere Giovanni Matteo di Candia), i va escriure per a ell una nova ària per a Robert, que va cantar en el seu debut en el renaixement de l'òpera el 30 de novembre de 1838. El debut de Mario va ser el llançament de la seva carrera molt reeixida. Altres cantants en el renaixement 1838 inclouen Julie Dorus-Gras (Alice), Prosper Dérivis (Bertram) i François Wartel (Raimbaut).[18] Per la mort de Meyerbeer el 1864 l'òpera s'havia realitzat més de 470 vegades només a París.[13]

Les primeres actuacions fora de París modifica

Una successió de representacions a tot Europa i a Amèrica va llançar Meyerbeer a la fama internacional. Una versió de l'òpera de Rophino Lacy, amb el títol The Fiend-Father, va ser presentada per primera vegada a Londres, al Teatre Drury Lane el 20 de febrer de 1832. La versió original va aparèixer en el Teatre Haymarket, l'11 de juny d'aquest any. La versió de Lacy es va donar també a Nova York el 7 d'abril de 1834.[1] El 1832 l'òpera va arribar a Berlín, Estrasburg, Dublín i Lieja; el 1833 a Brussel·les, Copenhaguen, Viena i Marsella; el 1834 a Lió, Budapest, la Haia, Amsterdam i Sant Petersburg;[17] el 1835 (12 de maig) va obtenir la seva primera actuació nord-americana en l'original francès al Théâtre d'Orléans a Nova Orleans.[19] El 1838 es va sentir a Lisboa i el 1840 a 1840, les dues en versió italiana.[17]

 
Trio del cinquè acte segons un quadre de Lépaulle (1835)

Meyerbeer va prendre especial cura durant les estrenes de les produccions de Londres i Berlín. Va viatjar a Londres per comprovar els cantants i la producció de la versió original,[20] i va sol·licitar que la traducció alemanya de Berlín foss realitzada pel poeta Ludwig Rellstab, recomanant encaridament la contractació de Taglioni i el seu pare Fillipo, i que es reproduïssin les escenografies de Ciceri. Finalment Taglioni va ballar i es van reproduir els conjunts, però la traducció es va dur a terme per l'amic de Meyerbeer Theodor Infern.Theodor Hell.[21] Meyerbeer va escriure música de ballet addicional per Taglioni per a la producció de Berlín.[13]

El coreògraf danès August Bournonville va veure l'actuació de Fitzjames com a l'abadessa a París el 1841, i es va basar en la seva pròpia coreografia per fer la de Copenhaguen entre 1833 i 1863. Aquesta coreografia, que ha estat totalment conservada, representa l'únic registre dels originals de Filippo Taglioni.[22]

Segle XX modifica

Durant el segle xx, les òperes de Meyerbeer van desaparèixer gradualment dels escenaris, en part a causa de les despeses, en part a causa de la seva denigració pels partidaris de l'òpera wagneriana. El 1898, George Bernard Shaw, a The Perfect Wagnerite, ja va menysprear Robert dient que "avui en dia els joves no poden entendre com algú podria haver tingut influència de Meyerbeer de debò".[23]

No obstant això, es varen fer produccions de Robert a Nova Orleans i Niça el 1901, París (a la Gaité Lyrique) el 1911, Barcelona el 1917, a la Volksoper de Viena el 1921 i Bordeus el 1928. La primera producció després de la Segona Guerra Mundial va ser a Florència el 1968, una versió reduïda amb un repartiment que incloïa Renata Scotto i Boris Christoff. El 1984 hi ha haver un renaixement a l'Òpera de París amb Rockwell Blake (Robert), Samuel Ramey (Bertram), Walter Donati (Raimbaut), Michèle Lagrange (Alice) i June Anderson (Isabelle), primera actuació des del 1893.[17] El 1999 una nova producció es va muntar a l'Òpera Estatal de Praga.[24]

Segle XXI modifica

Una posada en escena d'una nova edició crítica de Robert le diable de Wolfgang Kühnhold es va presentar a l'Òpera Estatal de Berlín el març de 2000[25] amb Jianyi Zhang (Robert), Stephan Rügamer (Raimbaut), Kwangchul Youn (Bertram), Marina Mescheriakova (Alice) i Nelly Miricioiu (Isabelle), dirigida per Marc Minkowski.

Una nova producció de l'òpera, dirigida per Laurent Pelly, es va estrenar al Royal Opera House de Londres el 6 de desembre de 2012, la primera vegada que s'havia realitzat allà des de 1890.[26][27][28][29]

Repartiment estrena modifica

Rol Veu Elenc de l'estrena, 21 de novembre de 1831
(Director: François Habeneck)
Robert, Duc de Normandia tenor Adolphe Nourrit
Isabelle, Princesa de Sicília soprano Laure Cinti-Damoreau
Bertram, amic de Robert baix-baríton Nicolas Levasseur
Alice, germanastra de Robert soprano Julie Dorus-Gras
Raimbaut, un joglar tenor Marcelin Lafont
Alberti, un cavaller baix Jean-Pierre Hurteau
Herald tenor Jean-Étienne-Auguste Massol
Dama d'honor d'Isabelle soprano Lavry
Sacerdot baix
Príncep de Granada sense parlar
Hėléna, Abadessa ballarina Marie Taglioni

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Brown, Robert le diable, p. 572
  2. ↑ Conway (2012), pp. 246–248
  3. ↑ Conway (2012), pp. 249–50
  4. ↑ Meyerbeer (1999), p. 384 & pp. 422–3
  5. ↑ Crosten (1948), p. 92
  6. ↑ Taruskin (2010),p. 217
  7. ↑ 7,0 7,1 Brzoska (2003), p. 190
  8. ↑ Heuber (1992), p. 1357. Per més detalls vegeu la versió anterior d'Everist (1994).
  9. ↑ Meyerbeer (1999), p. 391
  10. ↑ Heubner (1992), p. 1357
  11. ↑ Carnegy, p. 15–6
  12. ↑ Carlson 1972, p. 75.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Jürgenson (1998), p. 76
  14. ↑ Pitou 1990, p. 449.
  15. ↑ Fétis 1862, p. 179.
  16. ↑ Smart 2003, pp. 113–4
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Kaufman
  18. ↑ Kühnhold (1988)
  19. ↑ Belsom, Jack (2007). «"A History of Opera in New Orleans"». Arxivat de l'original el 2008-05-31. [Consulta: 21 juny 2015].
  20. ↑ Conway (2012), pp. 114–5
  21. ↑ Carta del 4 de febrer de 1832 per al director de teatre de Berlín, el comte von Redern; vegeu Becker (1989), pp. 48–49.
  22. ↑ Jürgenson (1998), pp. 78–79
  23. ↑ Shaw (1981), vol. 3, pp. 530–531
  24. ↑ Prague State Opera website
  25. ↑ Stephen Agus, "An account of two extraordinary performances of Robert le Diable in March, 2000" Arxivat 2011-04-29 a Wayback Machine., Meyerbeer Fan Club website.
  26. ↑ Tim Ashley. «Robert le diable – Review». The Guardian (London), 07-12-2012. [Consulta: 22 desembre 2012].
  27. ↑ «Royal Opera House website 2012/13 season page on Robert le diable». Arxivat de l'original el 19 de gener 2013. [Consulta: 6 desembre 2012].
  28. ↑ Anne Ozorio. «Meyerbeer Robert le Diable, Royal Opera House». Opera Today, 09-12-2012. [Consulta: 22 desembre 2012].
  29. ↑ Sam Smith. «Robert le Diable – Opera Reviews – MusicOMH». Arxivat de l'original el 29 de gener 2013. [Consulta: 30 desembre 2012].

Vegeu també modifica

Bibliografia modifica

  • Becker, Heinz; Becker, Gudrun (1989). Giacomo Meyerbeer: A Life in Letters, translated by Mark Violette. London: Christopher Helm. ISBN 0-931340-19-5.
  • Berlioz, Hector (1970). The Memoirs of Berlioz, translated by David Cairns. London: Panther.
  • Brown, Clive (2001). "Giacomo Meyerbeer", pp. 570–577, in The New Penguin Opera Guide, edited by Amanda Holden. Nova York: Penguin / Putnam. ISBN 0-14-029312-4.
  • Brzoska, Matthias (2003). 'Meyerbeer: Robert le Diable and Les Huguenots ' in Charlton (2003), pp. 189–207.
  • Carlson, Marvin (1972). The French Stage in the Nineteenth Century. Metuchen, New Jersey: The Scarecrow Press. ISBN 978-0-8108-0516-3.
  • Carnegy, Patrick (2006). Wagner and the Art of the Theatre. New Haven: Yale University Press. ISBN 9780300106954.
  • Charlton, David, editor (2003). The Cambridge Companion to Grand Opera. Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-64118-0 (hardcover); ISBN 9780521646833 (paperback).
  • Chorley, Henry F. (1972). Thirty Years' Musical Recollections, edited by Ernest Newman. New York: Vienna House.
  • Conway, David (2012). Jewry in Music: Entry to the Profession from the Enlightenment to Richard Wagner. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9781107015388.
  • Crosten, William L. (1948). French Grand Opera: An Art and a Business. New York: King's Crown Press.
  • Everist, Mark (1994). 'The Name of the Rose: Meyerbeer's opéra comique, Robert le Diable', in Revue de musicologie, vol.80 no.2, pp. 211–250.
  • Fétis F-J. (1862). Biographie universelle des musiciens (in French), second edition, volume 3. Paris: Didot. View at Google Books.
  • Hamilton, Kenneth (2008). After the Golden Age: Romantic Pianism and Modern Performance. Oxford: Oxford University Press, ISBN 978-0-19-517826-5.
  • Heubner Steven (1992). 'Robert le Diable', in The New Grove Dictionary of Opera edited by Stanley Sadie, London: Macmillan Press, vol. 3, pp. 1357–1359.
  • Jürgenson, Knud Arne (1998). 'The "Ballet of the Nuns" from Robert le diable and its Revival", in Meyerbeer und das europäische Musiktheater edited by S. Döhring and A. Jacobshagen, pp. 73–86. Laaber: Laaber-Verlag. ISBN 3-89007-410-3.
  • Letellier, Robert Ignatius (2012). Meyerbeer's Robert le Diable: The Premier Opéra Romantique. Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars Publishing. ISBN 9781443841917.
  • Meyerbeer, Giacomo (1999). The Diaries of Giacomo Meyerbeer. Volume 1: 1791–1839, translated and edited by Robert Ignatius Letellier. Madison, NJ: Fairleigh Dickinson University Press; London: Associated University Presses. ISBN 9780838637890.
  • Pitou, Spire (1990). The Paris Opéra: An Encyclopedia of Operas, Ballets, Composers, and Performers. Growth and Grandeur, 1815–1914. New York: Greenwood Press. ISBN 9780313262180.
  • Shaw, George Bernard (1981). Shaw's Music: The Complete Musical Criticism, edited by Dan H. Laurence. 3 vols. London: The Bodley Head. ISBN 0-370-30333-4.
  • Smart, Mary Ann (2003). "Roles, reputations,shadows: singers at the Opéra, 1828–1849", in Charlton (2003), pp. 108–128.
  • Taruskin, Richard (2010). Music in the Nineteenth Century: The Oxford History of Western Music. Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-538483-3.
  • Walker, Alan (1988). Franz Liszt: The Virtuoso Years 1811–1847. London: Faber and Faber. ISBN 978-0-571-15278-0.
  • Williams, Simon (2003). 'The Spectacle of the Past in Grand Opera' in Charlton (2003), pp. 58–75.

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert le diable
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Robert_le_diable&oldid=33237604»