Ros (indumentària)

El ros fou una lligadura militar, formalment similar a les gorres de campanya del segle XX, que tenia la part frontal més elevada que la posterior. Lligadura privativa de l'exèrcit espanyol, aquest la usà durant una setantena d'anys. En sentit ampli, també poden ésser considerades ros les gorres de disseny similar en dotació a l'exèrcit espanyol a partir de 1956-1958, tot i que no se'ls ha aplicat el nom oficialment.

Soldats espanyols, amb el ros cobert, durant la Tercera Guerra Carlina; observeu, en segon pla, un soldat amb casquet de caserna. Quadre de Benlliure

El ros clàssic (1855/60-1926/33)Modifica

El ros, de fet un tipus concret de xacó baix, sorgí de l'evolució del xacó, com altres xacós baixos i com el quepis, i, com ells, es compta entre els precedents de la gorra militar de tipus actual. Constava de copa de feltre, en blanc o gris, i de visera i barbellera de xarol negre. En campanya es duia cobert amb una funda (al principi blanca, negra o grisa, finalment caqui). En gala s'ornava de pompó.

El nom prové del general Antonio Ros de Olano y Perpinyà (1808-1886), a qui se n'atribueix, bé el disseny, bé la direcció de la comissió dissenyadora, però qui, en tot cas, n'ordenà l'adopció essent director general d'Infanteria (1855). Inicialment es reservà als caçadors; el 1858 es generalitzà a tota la infanteria. Pràcticament estrenat en la Guerra d'Àfrica (1859-1860), el 1860 el ros fou generalitzat a tot l'exèrcit espanyol (llevat de la cavalleria). Fou, en termes espanyols, l'equivalent funcional del quepis semirígid que coetàniament equipava molts altres exèrcits. Durant unes dècades el ros estàndard convisqué amb una variant més baixa coneguda com a leopoldina, per Leopoldo O'Donnell (1809-1867).

El ros fou lligadura de campanya i gala per a tots els graus. En canvi, en diari i passeig la tropa duia casquet de caserna o casquet circular, segons armes i períodes; mentre que l'oficialitat tenia com a lligadura de diari primer la gorra teresiana (1884) i després la gorra de plat (1908).

En les primeres dècades del segle XX el ros continuà essent la lligadura principal de l'exèrcit espanyol, en teoria, si bé en la pràctica anà perdent espais d'ús: en condicions de combat real, és a dir, al Marroc (d'ençà 1905), la tropa el substituïa sovint pel casquet circular; quan el 1920 l'oficialitat adoptà un nou uniforme de campanya caqui, d'estil marcadament britànic, la lligadura corresponent fou una gorra de plat així mateix d'imitació britànica; al Marroc, des del 1921 el més habitual era cofar-se amb barret tou de roba; etc., etc.

Finalment, el 1926, amb l'adopció de l'uniforme únic caqui per a tot l'exèrcit, el ros fou suprimit:[1] entre l'oficialitat el substituïren la gorra de plat, el casquet de caserna i el barret tou; entre la tropa, el barret tou (chambergo) per a estiu i la boina per a hivern (que el 1930 serien substituïts, al seu torn, per la gorra de plat, de curta vigència entre la tropa, atès que el 1933 la reemplaçaria el casquet de caserna).

Les gorres d'estil rosModifica

En el tardofranquisme, l'exèrcit espanyol adoptà dos models de gorra inspirats en el disseny del ros. Ambdues gorres esdevindran característiques de la uniformitat militar espanyola durant molts anys. Es tractava d'una gorra rígida, per a passeig (gorra montañera), i d'una de semirígida o flexible, per a campanya (gorra de faena).

Gorra de passeigModifica

La gorra rígida (oficialment gorra montañera 'gorra de muntanya')[2] fou adoptada el 1958 (25 de febrer).[3] Presentava una versió modernitzada del disseny del ros vuitcentista, ara en el mateix color caqui de la resta de l'uniforme; mancava de barbellera, però hi afegia orellera perimetral, no practicable, botonada als costats; al front duia fixat l'emblema de l'Exèrcit de Terra en metall i en els colors heràldics. Aquesta gorra substituïa el casquet de caserna com a lligadura de passeig per a la tropa.[4]

El 1964 (14 de juliol) se'n modificà lleugerament el disseny, sota el nom de gorra de paseo.

La gorra montañera s'extingí el 1978, en substituir-la la boina com a lligadura de passeig.

A títol anecdòtic cal dir que el 1983 s'intentà una restauració de la gorra rígida, ara en versió més estilitzada, i sense orellera, però amb l'emblema metàl·lic frontal, i sota el nom oficial de gorra de paseo. Un cop més, la seva funció era de ser lligadura de passeig, però ara per a tots els graus. Aquesta peça, però, fou efímera: entrà en vigor per a l'oficialitat el 1984, i al març de 1986 per a la tropa; però l'abril de 1986 fou suprimida, amb retorn a la gorra de plat d'oficial i a la boina de tropa.

 
Gorres militars espanyoles d'estil ros: a l'esquerra, gorra de passeig (gorra montañera) m. 1958/64; a la dreta, gorra de campanya (gorra de faena) m. 1973

Gorra de campanyaModifica

La gorra de campanya (oficialment designada gorra de visera para instrucción, i generalment coneguda com a gorra de faena 'gorra de feineig') és una gorra semirígida o flexible amb línia de ros; dit altrament, és una versió semirígida o flexible de la gorra montañera, de què també divergeix per la presència de barbellera i l'absència d’orellera. Sempre es duu en la mateixa coloració de la resta de l'uniforme.

Aquesta tipologia de gorra apareix per primera volta el 1956, com a lligadura de campanya privativa de paracaigudistes (en verd oliva) i de cadets d'oficial (en gris pissarra); el 1957 l'adopten també (en color arena) determinades tropes colonials com ara Regulars i Tiradors d'Ifni.[5]

No és fins al 1973 que un model anàleg es generalitza a la totalitat de l’exèrcit com a lligadura de campanya per a tots els graus, també en substitució del casquet.[6] La nova lligadura harmonitzava molt bé amb l'uniforme de campanya caqui m. 1967, i venia a completar la modernització uniformològica radical de les forces armades espanyoles.

El disseny original de la gorra de campanya ha tingut canvis de matís amb el temps.

  • La versió de 1956, privativa de certs cossos, era completament flexible per a paracaigudistes, mentre que la de cadets tenia copa flexible, però amb el front enrigidit, i visera rígida.
  • La versió universal de 1973 presentava la mateixa construcció que la versió colonial: la copa era flexible, i la visera curta i rígida; és la tipologia coneguda pels estudiosos com a gorra coreana.
  • El 1978 se n'introduí una nova variant, de front rígid i visera flexible i llarga, tipologia coneguda com a gorra chéster. Sovint presenta costura vertical just al front. Convisqué amb la versió anterior fins que la substituí completament pels volts del 1982, en generalitzar-se el pas del caqui al verd OTAN (decretat el 1979). D'ençà de 1986 es confecciona en els mateixos patrons mimètics que la resta de l'uniforme.[7]
  • Tradicionalment la gorra de faena no duia cap emblema, com és lògic en una gorra de campanya; però a mitjans anys vuitanta afegí l'emblema de l'Exèrcit de Terra brodat en fil negre, i des de finals d'aquesta dècada duu aquest emblema brodat en els colors heràldics, fins i tot sobre les versions de camuflatge.
  • Al principi, la divisa es duia al front de la gorra, pràctica que, dialècticament, s'abandonà en comparèixer-hi l'emblema.

Des dels anys noranta la gorra de campanya alternava en l'ús amb el barret de jungla (que en l'exèrcit espanyol rep el nom imprecís de chambergo); aquest tendia a predominar en medi desèrtic. Arran l'adopció del nou uniforme de campanya pixelado m. 2009, que només preveu com a lligadures el casc, la boina i el chambergo, la gorra de campanya ha restat a extingir; se'n preveu l'ús transitori en medi boscós.

Nou ros (m. 1976)Modifica

Des del 1976 la versió tradicional del ros (i l'única que rep oficialment aquest nom) vigeix com a lligadura de gala de la Guàrdia Reial reconstituïda.


Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Per a ser més precisos, cal dir que el 1926 el ros adoptà una funció residual: es reservà per a gala entre les guarnicions de Madrid, Barcelona i Sevilla, fins a ésser suprimit definitivament el 1933.
  2. El nom es devia al fet que el disseny es basava en la gorra montañera pròpiament dita (o gorra para esquiadores), és a dir, la privativa de les tropes de muntanya d'ençà 1938, en la pràctica, i oficialment en 1943-1958. Aqueixa gorra montañera originària, però, no era pas de tipus ros, perquè era recta; d'altra banda, la seva orellera era funcional, i no arribava al front.
  3. Amb precedents, però: el disseny de 1958 --o un de molt similar-- ja el feia servir l'Exèrcit de l'Aire d'ençà el 1946, i al si del de Terra l'havia adoptat l'Acadèmia General Militar el 1952.
  4. Precisem que el casquet de caserna fou del tipus tradicional, amb els extrems en punta i borla frontal, fins al 1964, que el substituí un de tipus modern, amb els extrems arrodonits i sense borla.
  5. Convé explicitar que entre 1958 i 1976 la Legió Espanyola usà en campanya una gorra semblant, però en versió recta, amb què no pot ser comptada entre les gorres de tipus ros. Cal esmentar, així mateix, el peculiar model de gorra de campanya de l'uniforme pentómico m. 1959, en patró rocoso, per a certes forces d'elit: tenia disseny de gorra montañera, però era flexible i reversible.
  6. En efecte, els àmbits d'ús del casquet anaren reduint-se progressivament: d'ençà 1933 lligadura universal de tropa, el 1958 el substituí la gorra rígida, per a passeig; el 1973 la gorra flexible, per a campanya; i restà només per a diari fins a la supressió, arran l'adopció del verd OTAN, en favor de la gorra de campanya, primer, i de la boina, a partir de 1986. Actualment la versió amb borla resta com a lligadura privativa de la Legió, sota el nom tradicional de chapiri; la versió arrodonida és reglamentària per als cadets d'oficial.
  7. Puntualitzem que, entre 1973 i 1986, aquelles forces d'elit que usaven uniformes mimètics ja havien estat equipades amb gorra de campanya m. 73 a joc; generalment el patró era alguna de les versions del pentómico o rocoso (tardor, primavera o desèrtica). També n'hi hagué versió cazapatos (duck hunter).

BibliografiaModifica

  • Bueno Carrera, José María; Calvo Pérez, José; Grávalos González, Luis. Uniformes contemporáneos del Ejército Español, 1977. Madrid: San Martín, DL 1980. ISBN 84-7140-186-X
  • Grávalos González, Luis. Roses y leopoldinas. Madrid: el autor, 2003.
  • Grávalos González, L.; Bueno Carrera, J.M. Teresianas y gorras montañeras (1882-1908 y 1920 hasta hoy). Madrid; Málaga: el autor, 2006.
  • Huerga Huerga, José Enrique. Prendas de cabeza del Ejército del Aire, 1946-2014. Burgos: Afronta Editorial, 2015. ISBN 978-84-943823-1-4
  • Lozano Liarte, Carlos. La boina en las Fuerzas Armadas Españolas, 1926-2008. Tomo I, Antecedentes y Ejército de Tierra. [S.l.]: el autor, 2008. ISBN 978-84-612-4813-1
  • Medina Gil, Santiago. Desentrañando una historia camuflada: 1959-2009, 50 años de unformidad española mimetizada. [Gran Canaria]: el autor, cop. 2009. ISBN 978-84-614-2974-5

Enllaços externsModifica