Obre el menú principal

Sàlih ibn Mirdàs

emir mirdàssida d'Alep

Sàlih ibn Mirdàs fou el primer emir mirdàsida d'Alep (1024-1029). Era un cap de la tribu dels kilabites i apareix esmentat per primer cop el 1009 com a emir (governador) de Rahba. El 1008 o en aquest mateix any va morir Lulu, el ghulam hamdànida que havia usurpat el poder a Alep (1004-1008), i el va succeir el seu fill Murtada al-Dawla Mansur, que va obtenir el reconeixement del califa fatimita Abu-Alí Mansur ibn al-Aziz al-Hàkim bi-amr-Al·lah.

Infotaula de personaSàlih ibn Mirdàs
Salih ibn Mirdas gold dinar 1028.jpg
Biografia
Mort maig 1029 (Gregorià)
Religió Islam
Família
Família Mirdàsides
Fills Thimal ibn Sàlih
Nasr ibn Sàlih
Modifica les dades a Wikidata

Llavors l'emperador Basili II de Bizanci va permetre a l'emir del Diyar Bakr, el marwànida Muhammad al-Dawla Ahmad ibn Marwan, intentar ocupar Alep amb l'ajut dels Banu Kilab (o kilabites) per reinstal·lar a un príncep hamdànida de nom Abu l-Haydja (fill d'Abul Maali Sharif Saad al-Dawla, emir 967-991) que s'havia refugiat a Bizanci feia uns anys, però l'intent va fracassar quan els fatimites van enviar una expedició militar des de Trípoli en suport de Mansur, i va aconseguir la cooperació encoberta dels kilabites que es van abstenir d'ajudar al pretendent; a canvi d'aquest virtual suport van reclamar a Mansur l'atribució d'una ikta o feu en una regió fèrtil i adequada pels seus ramats i cavalls. Per desfer-se d'aquests aliats pocs segurs l'emir Mansur va convidar a un miler de caps i guerrers kilabites a un banquet i quan estaven amb poca capacitat per la beguda i el menjar abundant i molts foren massacrats i altres empresonats, i entre aquests Sàlih ibn Mirdàs, que va perdre el seu sabre i va haver de renunciar a la seva bella esposa Tarud que es va casar amb Mansur. El 1014 Sàlih, després d'entre dos i tres anys presoner, va poder fugir de manera rocambolesca i va recuperar el seu sabre, i al cap de pocs dies, amb els seus partidaris, va aplanar un exèrcit reclutat cuita corrent per Mansur a Alep, format per ghulams professionals, gent de mal viure, i ciutadans cristians i jueus; els dhimmis (la "gent del llibre" o sigui cristians i jueus que vivia en terra de l'islam) foren massacrats i els guerres musulmans capturats; entre els presoners el mateix Murtada al-Dawla Mansur, que així va perdre de fet el tron (1014) però Sàlih encara no el va guanyar, ja que Alep restava en poder dels partidaris de Mansur.

Llavors es va iniciar una negociació. Els germans de Sàlih estaven presoners a la ciutadella d'Alep i calia pactar. Primer Sàlih va aconseguir la devolució de la seva esposa Tarud, i va rebre a més la mà de la filla de Mansur, el qual va pagar un fort rescat i va acceptar l'entrega de la meitat dels ingressos fiscals de l'emirat als kilabites. Una vegada alliberat, Mansur no va complir els pactes (o els va complir molt parcialment) i els kilabites van assolar la rodalia d'Alep. El descontentament creixia a Alep i Mansur, per por del general governador de la ciutadella, Fath al-Kal'i, va fugir a territori bizantí (1015) on el 1016 va rebre un feu i va construir una fortalesa. A Alep, Fath al-Kal'i va assolir el poder.

Sàlih es va mostrar generós en la victòria. Va pactar amb Fath al-Kal'i que aquest respectaria els acords entre els kilabites i Mansur, Les filles del qual, que havia deixat a Alep quan va fugir, foren escortades per poder-se reunir amb el seu pare, excepte aquella que li havia estat promesa com esposa. Després va pactar amb els bizantins i es va mantenir el comerç entre els dos estats i els bizantins podrien creuar pel seu territori per efectes comercials.

A la mort del visir Ibn Killis, els fatimites van començar a negociar amb Fath al-Kal'i, que tot i els consells de Sàlih, va acceptar lliurar Alep i la seva ciutadella al califat egipci (1017). Sàlih no tenia llavors prou força per oposar-se als fatimites. Un emir o governador fatimita, Aziz al-Dawla Fatik, va començar a governar a Alep i gairebé des del començament va actuar com a príncep autònom a la ciutat però deixant el control de la resta del territori als kilabites i fent aliança amb els bizantins. La regió estava en pau però els fatimites no ho podien tolerar i el 1022, Sitt al-Mulk, la regent d'Egipte, va fer assassinar a Fatik i va posar al seu lloc a dos funcionaris.

Llavors Sàlih controlava Rahba, Rakka, Balis, Manbij i Rafaniyya, per oposar-se al control directe fatimita d'Alep, va fer aliança amb els Banu Kalb (kalbites) de Síria central i amb els Banu Tayyi (tayyites) de Transjordània. A la mort de Sitt al-Mulk (primavera del 1024) es va produir una greu crisi d'abastiment de gra a Egipte al mateix temps que es reprenia la guerra amb els bizantins que van avançar cap al sud d'Antioquia de l'Orontes. Els funcionaris fatimites a Síria foren substituïts pel nou govern, però l'elecció en general va recaure sobre persones poc competents o menys competents que els anteriors. El projecte de les tribus àrabs de fer aliança contra els fatimites, que fins aleshores havia trobat l'oposició bizantina, fou ara autoritzat per Basili II de Bizanci.

L'estiu Sàlih va iniciar la lluita i poc després el cadi d'Alep (que ja exercia des de temps de Mansur) Salim ibn Mustafad, li va lliurar la ciutat; Sàlih li va encarregar el setge de la ciutadella (que resistia per temor a una suposada simpatia pro-bizantina de Sàlih) i va donar el govern de la ciutat a Salayman ibn Tawk. Una mina excavada va permetre cegar els pous que alimentaven d'aigua la ciutadella (juny del 1024) i poc després els kilabites entraven a la fortalesa.

En la seva campanya militar Sàlih es va apoderar de la Síria central amb Baalbek, i es va reunir amb els seus aliats kalbites (dirigits per Sinan ibn Ulayyan) i tayyites (manats per Hassan ibn al-Djarrah). El primer va atacar llavors Damasc i el segon Ramla; el general turc Anushtigin al-Duzbari va intentar defensar Palestina però no va tenir prou suport dels ministres del govern del Caire que se'n malfiaven i que a la seva esquena van negociar amb els tayyites que al seu torn havien fet aliança en secret amb els Banu Kurra de Líbia per formar una aliança anti-fatimita des d'Alep a Trípoli de Líbia. Ramla fou saquejada per Ibn al-Djarrah però després Anushtigin va recuperar la iniciativa i Damasc, defensada per la població i l'exèrcit fatimita, va rebutjar als kalbites.

Mentre Sàlih va anar a Alep i el setembre en va prendre possessió; va alliberar al dai (missioner) fatimita local i al governador però el comandant militar fou executat i el cadi abandonat viu a una sala tancada amb un mur. El principat mirdàsida que es va crear s'estenia per Alep, Homs, Baalbek, Hisn Akkar i Sidó. Es va establir un govern regular similar al d'altres estats amb un visir (amb títol de sahib al-sayf wa-l-kalam kadi). Però el seu comportament equilibrat va ser contrarestat pel del seu aliat Hassan ibn al-Djarrah, turbulent i cruel. Quan el cap kalbita Sinan ibn Ulayyan va morir els tayyites van perdre el suport dels kalbites i llavors Hassan ibn al-Djarrah va cridar en ajut a Sàlih ibn Mirdas.

El 1028 Anushtigin al-Duzbari fou nomenat governador de Damasc i Síria i va decidir posar fi al control de les tribus àrabs a la Síria central. La batalla decisiva entre Anushtigin i Sàlih i els seus aliats es va lliurar a al-Ukhuwana a la riba est del llac Tiberíades el maig del 1029 i els àrabs foren derrotats completament; els Banu Djarrah van fugir; Sàlih ibn Mirdas i el seu fill gran (de nom desconegut) van morir, igual que el seu visir (que era el cristià Tadrus ibn al-Hasan). El cos de Sàlih fou portat a Sayda on havia residit sovint.

El poder se'l van repartir els seus dos fills Xibl-ad-Dawla Nasr ibn Sàlih (que va governar a la ciutat d'Alep) i Muïzz-ad-Dawla Thimal ibn Sàlih (que va governar a la ciutadella). La Síria central (Hisn Akkar, Baalbek, Homs i Rafaniyya) fou abandonada i les forces kilabites es van concentrar al djund de Kinnasrin.

BibliografiaModifica

  • S. Zakkar, The emirate of Aleppo 1004-1094, Beirut 1971
  • Thierry Bianquis, "Mirdas", a Enciclopèdia de l'Islam