Sellui

poble de Baix Pallars

Sellui, antigament Sersui, és un poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està constituït en entitat municipal descentralitzada.

Infotaula de geografia políticaSellui

Localització
 42° 21′ 07″ N, 1° 01′ 15″ E / 42.35202389°N,1.02090556°E / 42.35202389; 1.02090556
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaAlt Pirineu i Aran
ComarcaPallars Sobirà
MunicipiBaix Pallars
Geografia
Superfície9,72 km²
Altitud971,9 m
Modifica les dades a Wikidata

És al nord del terme municipal, a la Vall d'Ancs. Tenia 16 habitants l'any 2013.[1]

Sellui compta, senceres o en ruïnes, amb tres esglésies: la sufragània de Santa Coloma, la capella romànica de Sant Andreu i un probable antic monestir encara no identificat.

EtimologiaModifica

Es tracta, segons Joan Coromines, d'un altre dels molts topònims pallaresos preromans, d'origen iberobasc. La primera arrel és la de çulo (forat), rere el qual es troba el sufix -oi, també basc, sembla que de caràcter col·lectivitzador. Es tractaria, doncs, d'un "paratge amb molts forats", en referència a l'entorn geològic de Sellui.[2]

HistòriaModifica

Edat modernaModifica

En el fogatge del 1553, Sellui (Çeluy) declara 5 focs laics.[nota 1]

Edat contemporàniaModifica

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Sellui (Celluy o Selluy). S'hi pot llegir que el poble està situat a la vora del riu d'Ancs, al capdavall d'un pendís de muntanya, on és combatut pels vents de ponent i de llevant. El clima hi és fred, i s'hi produeixen inflamacions. Tenia en aquell moment 7 cases i una església, dedicada a Santa Coloma, sufragània de la d'Ancs. Descriu el territori de Sellui com a pedregós i muntanyós.[3]

S'hi collia ordi, patates, llegums i una mica de fruita, hortalisses i herba per als prats. S'hi criaven ovelles, i hi havia caça de llebres, conills i perdius. La població era de 12 veïns (caps de casa) i 72 ànimes (habitants).[3]

L'Entitat Municipal DescentralitzadaModifica

La Entidad local menor de Selluy fou autoritzada per Decret del Ministerio de la Gobernación el 4 de desembre del 1953, en un decret signat per Francisco Franco i el ministre Blas Pérez González. Eren regides per un alcalde pedani. Passats els anys, aquestes entitats foren convertides en les actuals "Entitats municipals descentralitzades" i adaptades a les noves legislacions municipals.

Com està previst en la legislació municipal vigent en l'actualitat, els pobles constituïts en Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) elegeixen, alhora que l'alcalde i regidors del seu municipi, un president d'EMD. En el cas de Sellui, aquesta figura ha estat coberta fins ara per:

  • Jaume Miró i Mora (1979 - 1983)
  • Antoni Jordana i Rocafort (1983 - 1995)
  • Josep Peret i Vidal (1995 - 2007)
  • Jaume Comas i Boix (2007 - 2011)
  • Jordi Vives i Bonet (2011 - actualitat)

DemografiaModifica

Evolució demogràfica
1990199119941995199620012003200520102013
2566691014111916

Les cases del poble[4]Modifica

  • Casa Bernat
  • Casa Carrera
  • Casa Casolà
  • Casa Coix
  • Casa Gascó
  • Casa Janot
  • Casa Janotet
  • Casa Joan
  • Casa Manel
  • Casa Menut
  • Casa Moronat
  • Casa Peret
  • Casa Peró
  • La Rectoria
  • Casa Rinflat
  • Casa Xamorra
  • Casa Xirinell

NotesModifica

  1. "Antoni Badet, Joan d'Arnau Guillem, Joan de Llavorsí, Peret de Bertran i Jaume de Bertran". Iglésias 1981.

ReferènciesModifica

  1. Dades de població a www.municat.gencat.cat.
  2. Coromines 1997.
  3. 3,0 3,1 Madoz 1847.
  4. Montaña 2004.

BibliografiaModifica

  • Barbal, Maria. «Sellui». A: Camins de quietud. Barcelona: Edicions 62, 2002 (3a edició) (No ficció, 6). ISBN 84-297-4894-6. 
  • Coromines, Joan. «Sellui». A: Onomasticon cataloniae. VI Sal - Ve. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1997. ISBN 84-7256-854-7. 
  • Gavín, Josep Maria. Pallars Sobirà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies, 9). ISBN 84-85180-26-7. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981, p. 90. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2. 
  • MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. VI pàg. 306. Madrid: Establecimiento literario-tipográfico La Ilustración, 1847. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 
  • Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Gerri de la Sal - Montcortès de Pallars». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 

Enllaços externsModifica