Serranilla
La serranilla és una composició líriconarrativa en vers d'art menor típicament castellana que canta la trobada amorosa amb una dona de la serra o serrana. El seu equivalent en la literatura provençal seria una pastorel·la, si bé en aquest cas el personatge femení és una pastora.
Les serranes eren personatges d'existència gairebé llegendària i habitaven en ports amagats o en passos de muntanya. Eren de costums força rústics i d'una tal simplicitat moral que escandalitzaven a personatges més cultivats que, extraviats per la duresa del camí i el clima hostil, es veien obligats a demanar-los alberg, per la qual cosa elles demanaven una mena de peatge, bé sexual, bé en forma d'algun regal. A algunes, fins i tot, se'ls atribuïen crims o desaparicions de viatgers. Aquest és l'origen de la llegenda de la Serrana de la Vera, qui, pel que sembla, embriagava als viatgers, els feia l'amor i quan es desmaiaven de son, els degollava i guardava els seus ossos en la seva cova. Aquest argument va donar origen a no pocs romançs i peces teatrals del Segle d'Or.
Com a gènere literari Ramón Menéndez Pidal va reconstruir l'exemple més antic de serranilla que es coneix, anterior a 1420, en el seu treball "Serranilla de la Zarzuela" aparegut en la revista turinesa Studi Medievali, II, 1905, pàg. 263-270:
Yo me iba, mi madre, a Villa Reale, errara yo el camino en fuerte lugare. Siete días anduve que no comí pane, cebada mi mula, carne el gavilán. Entre la Zarçuela e Daraçután alçara los ojos hazia do el sol sale. Picara mi mula fuime para allá; perros del ganado sálenme a ladrar; [vide una serrana del bello donaire.] -Llegaos, caballero, vergüença no hayades; mi padre y mi madre han ido al lugar, mi carillo Minguillo es ido por pan, ni vendrá esta noche ni mañana a yantar; comeréis de la leche mientras el queso se hace. Haremos la cama junto al retamal; haremos un hijo, llamarse ha Pascual: o será arzobispo Papa o cardenal o será porquerizo de Villa Real. ¡Bien por vida mía debéis de burlar!
Efectivament, els exemples més antics de serranilla que es poden trobar pertanyen a la literatura castellanomanxega. Pocs anys després trobem una sèrie de serranillas, moltes d'elles paròdiques i còmiques, en el Libro del Buen Amor de Juan Ruiz, Arxipreste de Hita, que pertany a la primera meitat del segle xiv. Ja en el segle xv, don Íñigo López de Mendoza, Marquès de Santillana, va compondre unes cèlebres serranillas en les quals va idealitzar a les serranes, molt probablement a causa de l'influx de la refinada lírica provençal i les seves pastorel·les. Els cançoners d'aquest mateix segle i del segle xvi contenen algunes cançonetes que poden ser reformulacions d'aquestes cantigues o nadales de serrana desapareguts.