La silva és una estrofa composta per versos hendecasíl·labs (11 síl·labes) i heptasíl·labs (7 síl·labes), de rima irregular. L'àmplia llibertat poètica que això suposa converteix a aquesta composició en la més moderna de la mètrica clàssica espanyola, per la seva implícita tendència antiestrófica, i com tal constitueix una forma de transició cap al vers lliure modern. Va començar a conrear-se al segle xvi per influència italiana. Garcilaso de la Vega va publicar les seves famoses èglogues en silves. A partir de llavors, serà molt emprada per altres autors, com els barrocs Francisco de Rioja i Luis de Góngora a Soledades, i des de llavors es va establir fermament en la mètrica espanyola.

Pàgina inicial de Las Soledades (l. I, pág. 193) en el Manuscrito Chacón, poema compost en silves.

Exemple

modifica

Un exemple de silva el trobem a l'obra Al sueño de Miguel de Unamuno:

[...]
En tu divina escuela,
loca y desnuda y sin extraño adorno,
la verdad se revela,
paz derramando en torno;
al oscuro color de tu regazo,
contenta y recogida,
como el ave en su nido,
libre de ajeno lazo,
desnuda alienta la callada vida,
acurrucada en recatado olvido,
lejos del mundo de la luz y el ruido;
lejos de su tumulto,
que poco a poco el alma nos agota,
en el rincón oculto,
en que la fuente de la calma brota.
[...]

Una varietat és la silva arromançada en la que rimen els versos parells en assonant.

Bibliografia

modifica
  • Domínguez Caparrós, José. Diccionario de métrica española. Madrid: Alianza editorial, 2004. ISBN 84-206-7327-7.