Simón del desierto
Simón del desierto és una pel·lícula mexicana de Luis Buñuel Portolés, estrenada el 1965.
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Luis Buñuel |
| Protagonistes | |
| Producció | Gustavo Alatriste  |
| Guió | Luis Buñuel, Julio Alejandro, segons un tema de Federico García Lorca[1] |
| Música | Raúl Lavista |
| Dissenyador de so | James L. Fields |
| Fotografia | Gabriel Figueroa Mateos |
| Muntatge | Carlos Savage |
| Distribuïdor | Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Mèxic |
| Estrena | 1965 |
| Durada | 45 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en blanc i negre |
| Format | 4:3 |
| Descripció | |
| Gènere | Drama |
| Representa l'entitat | Simeó Estilita el Vell |
| Premis i nominacions | |
| Premis | |
        | |
Argument modifica
Simón viu com a ermità estilita al cim d'un pilar erigit en ple desert. Les seves activitats es limiten al dejuni i a la meditació. S'avorreix, i és en els seus moments de fluixedat que el diable ve a temptar-lo, apareixent sota diverses formes.
Repartiment modifica
- Claudio Brook: Simón
- Enrique Álvarez Félix: Germà Matías
- Hortensia Santoveña: La mare de Simon
- Francisco Reiguera: El diable disfressat de bruixot
- Luis Aceves Castañeda: sacerdot
- Antonio Bravo: sacerdot
- Enrique Del Castillo: El mutilat
- Silvia Pinal: El diable disfressat de dona
- Jesús Fernández: El pastor nan
- Glauber Rocha
- Eduardo MacGregor
- Enrique García Álvarez
Anàlisi modifica
Última pel·lícula mexicana de Buñuel, Simon del desierto és al final un metratge mitjà, inacabat, ja que el seu autor no va poder realitzar totes les seqüències desitjades, a falta de mitjans financers[2][3] Pel personatge principal de la pel·lícula, Buñuel s'ha inspirat en un personatge històric, Simeó Estilita el Vell, que va viure com a ermità al segle v després de J C. encimbellat dalt d'una columna en un desert de Síria, durant més de quaranta anys.
El crític de cinema Gérard Lenne va escriure a propòsit de la pel·lícula: «L'humor decapant de Buñuel s'endossa aquí a la religiositat mística amb una eficàcia rarament aconseguida a la pantalla...»[2]
Premis modifica
- 1965: Gran Premi del Jurat, Venècia
Referències modifica
- ↑ La Légende Dorée, a Mon dernier soupir, p. 295, Luis Buñuel, Ed. Robert Laffont, 1982.
- ↑ 2,0 2,1 Dictionnaire des films, Bernard Rapp, Claude Lamy, Ed. Larousse, 1990
- ↑ L'escena sota la neu, les dels pelegrinatges i la visita de l'emperador de Bizanci han estat abandonades, segons Mon dernier soupir, pàg. 296, Luis Buñuel, Ed. Robert Laffont, 1982