Obre el menú principal

El sistema universitari espanyol està format per universitats públiques i privades, algunes laïques i altres de l'Església Catòlica.[1]

Abans del Pla BolonyaModifica

Els títols universitaris podien ser de dos tipus: oficials o propis.

L'ensenyança s'organitzava en cicles. Les ensenyances de primer cicle eren diplomatura, arquitectura tècnica o enginyeria tècnica, duraven tres anys i la càrrega lectiva era de 180 crèdits (on cada crèdit equival a 10 hores lectives). Les ensenyances de primer i segon cicle eren llicenciatura, per a ser enginyer i per a ser arquitecte, podien durar quatre o cinc anys i la càrrega lectiva era de 300 crèdits mínim.

Les universitats públiques es financen principalment mitjançant subvencions de les administracions públiques (Pressupostos Generals de l'Estat i les Comunitats Autònomes), els ingressos per prestació de serveis, donacions i preus pagats pels alumnes.[1]

Institucions docents amb caràcter universtariModifica

  • Facultats i Escoles Universitàries: òrgans que fan la gestió administrativa i organitzen les ensenyances universitàries.[1]
  • Centres adscrits: institucions acadèmiques que no són universitats independents i imparteixen titulacions oficials mitjançant una universitat pública.
  • Col·legis Universitaris: centres adscrits a una universitat que cooperen amb les activitats de les facultats ensenyant els tres primers anys o el primer cicle dels plans d'estudi. Els estudis tenen el mateix efecte que els corresponents que són cursats a les facultats.
  • Instituts Universitaris: poden ser o centres propis o centres adscrits a una universitat i es dediquen a la recerca o la creació artística i poden ser activitats docents per a ensenyances especialitzades o cursos de doctorat.
  • Escoles d'Especialització Professional: centres universitaris que ensenyen per a un millor exercici de la professió per als titulats universitaris.[2]

Sistema de bequesModifica

El sistema de beques o ajudes depén del Ministeri d'Educació i Cultura i està determinat en funció de la renda familiar i el rendiment acadèmic de l'estudiant. Està regulat pel Reial Decret 229/1983, de 28 de juliol, regulant-se anualment les modalitats de la beca. Les modalitats són: ajuda per distància del domicili familiar, per residència fora del domicili familiar, per llibres i material didàctic; per al projecte de fi de carrera i exempció de pagament del preu de matrícul·la.

Les beques, ajudes i col·laboracions les poden concedir a més les comunitats autònomes, les universitats i facultats, les institucions i empreses públiques i privades mitjançant programes de col·laboració amb universitats, les fundacions universitat-empresa i la Unió Europea mitjançant programes de formació i investigació.[1]

S'ha plantejat modificar el criteri per a la concessió de beques universitàries.[3]

Sistema universitari catalàModifica

A Catalunya hi ha una recàrrega del 40% aplicat a la matrícul·la de la segona titulació universitària cursada allí. No afecta qui estudia dos carreres de manera simultània.[4] Aquest recàrrec únic a Catalunya ha sigut objecte de controvèrsies.[5]

Hi Han hagut diverses temptatives de llevar-lo.[4][3]

Els estudiants catalans són el 17% dels universitaris de l'estat i reben solament el 8% dels recursos de l'estat, cosa controvertida contra el Ministeri d'Educació que ha portat a una discussió portada al Tribunal Constitucional, sentenciant a favor dels traspassament a Catalunya.[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Pérez de Lama, 1998, p. 232.
  2. Pérez de Lama, 1998, p. 233.
  3. 3,0 3,1 3,2 «El Ministerio de Educación estudia modificar el criterio de becas, según la Generalitat». Europa Press, 26-07-2009 [Consulta: 3 juliol 2019].
  4. 4,0 4,1 Tobarra, Sebastian «Universidades da marcha atrás y mantiene el recargo por la segunda carrera». El País, 01-07-2009 [Consulta: 3 juliol 2019].
  5. MacPherson, Ana «Un maestro denuncia la penalización de la Generalitat a las segundas carreras». La Vanguardia, 20-08-2016 [Consulta: 3 juliol 2019].

BibliografiaModifica

  • Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998. ISBN 84-930048-0-4.