Obre el menú principal

Suite per a corda, JW VI/2 (en txec Suita), és una suite per a orquestra de corda composta per Leóš Janáček i estrenada el 2 de desembre de 1877 a Brno[1] dirigida pel mateix compositor.[2]

Infotaula de composicióSuite per a orquestra
Forma musical suite
Compositor Leoš Janáček
Composició 1877
Catalogació JW VI/2
Durada 20 minuts
Estrena
Data 2 de desembre de 1877
Escenari Brno,
Director Leoš Janáček
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

Origen i contextModifica

La Suite per a orquestra de corda és un treball del primer període de Janáček, es destaca com un reflex dels gustos musicals d'estil victorià: elegant, lleuger, sensiblement equilibrat. No s'hi observen els grans canvis d'humor que caracteritzen les seves obres posteriors. Les poques sorpreses que sorgeixen de tant en tant són d'una forma més controlada i moderada. Però el treball té mèrit en la seva capacitat d'encant, de transmetre expressió sincera, i que implica la ironia.[3]

Janácek va compondre la suite a l'edat de 23 anys, quan el jove músic estava desenvolupant el seu art, i durant un temps de pobresa relativa. A prop del final dels seus estudis a l'Escola d'Orgue de Praga, Janáček va esdevenir el director de la Societat de Música de Brno el 1876. Diversos mesos més tard, va presentar la Suite als seus col·legues, i el 2 de desembre de 1877 va ser estrenada.[3]

Anàlisi musicalModifica

Originalment, Janáček havia pensat en els moviments de l'obra en termes barrocs, amb sis moviments: Preludi, Allemande, Sarabande, Scherzo, Air, i Finale, respectivament. En un nou examen, el compositor prescindeix de les referències barroques després de la realització dels moviments i que no es corresponien amb les velles formes de la dansa.[3]

Els primers compassos busquen aconseguir l'atenció de l'oient amb un tema de gran abast a l'uníson realitzat en les cordes greus. L'angoixa inicial s'esvaeix amb la introducció d'una delicada melodia interpretada pels primers violins. Els 20 o més compassos que segueixen recorden ja al Janácek més madur, amb la fluida i alta melodia que s'eleva per sobre d'un corrent de figures pentatòniques ocupades en l'acompanyament. El nou tema que es presenta en la segona meitat és una marxa majestuosa, una cosa que recorda a una alma mater de l'escola. Els violoncels i contrabaixos prenen un descans en el segon moviment. Janáček mostra el seu costat més expressiu i transparent a través de les cordes agudes en una posició vulnerable. El moviment és escrit de manera simple i directe, però posa a prova l'entonació dels músics. El tercer moviment Andante és una melodia senzilla, bucòlica, possiblement inspirada en la cançó popular. El moviment mostra clarament que pertany a la seva època d'estudiant.[3]

El quart moviment Presto tracta de despertar una mica d'activitat nerviosa en re menor amb un scherzo reminiscència de Beethoven. Una secció central proporciona alguns moments més tranquils, però s'interromp amb ràpids retorns de l'scherzo en forma abreujada per acabar en un acord de re major. Les cordes més greus comencen el cinquè moviment, en aquesta peça lenta i meditativa. Gairebé sembla indicar un temps de profunda reflexió en la vida del compositor. El centre de la peça és molt modesta. El moviment acaba en gran part amb la forma en què va començar. El sisè moviment completa el cicle d'una manera satisfactòria. En dues seccions, la peça contrasta una melodia melancòlica en si menor, de manera que es podria descriure com un fragment del tema d'un heroi, en un moment d'auto-reflexió.[3]

MovimentsModifica

Consta de 6 moviments:

  • Moderato (sol menor)
  • Adagio
  • Andante con moto
  • Presto
  • Adagio
  • Andante (si menor)

ReferènciesModifica

  1. Knaus, Jakob. «Dades de l'obra» (en alemany). leos-janacek.org. [Consulta: 18 gener 2018].
  2. «Dades a Imslp» (en anglès). Imslp. [Consulta: 21 novembre 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Stover, Franklin. «Anàlisi de l'obra» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 21 novembre 2016].

Vegeu tambéModifica