Vull volar

Vull volar
Taking Off
Fitxa
Direcció	Miloš Forman
Protagonistes	Lynn Carlin; Buck Henry; Dirk Bogarde; Georgia Engel; Kathy Bates; Carly Simon; Ike & Tina Turner; Jessica Harper; Audra Lindley; Vincent Schiavelli; Allen Garfield; Ike Turner; Paul Benedict; Tina Turner; Jára Kohout; Ultra Violet; ultraviolat; Rae Allen; Phil Bruns; Shellen Lubin; Shelley Ackerman (en)
Guió	Jean-Claude Carrière, Miloš Forman i John Guare
Fotografia	Miroslav Ondříček
Muntatge	John Carter
Productora	Universal Studios
Distribuïdor	Universal Studios
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	1971
Durada	93 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Rodatge	Nova York
Color	en color
Descripció
Gènere	comèdia dramàtica, cinema musical i comèdia
Lloc de la narració	Nova York
Premis i nominacions
Premis	Gran Premi del jurat de Canes (1971) ;

Vull volar (títol original en anglès: Taking Off) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Miloš Forman el 1971. Ha estat doblada al català.^[1]

Argument modifica

Través de la fuga d'una noia, l'enfrontament de dues generacions.^[2]

Una pel·lícula "heroica" a realitzar modifica

Helen Scott, gran sacerdotessa del cinema francès als Estats Units que va donar a conèixer a Milos Forman una novel·la política de producció decidida per Universal. Després de l'èxit d'Easy Rider que havia portat calaix als estudis, Universal volia llançar-se a pel·lícules "més difícils, de risc, però de menys d'un milió de dòlars". Per desgràcia per a Milos Forman, el projecte considerat de Taking Off ho superava. És finalment un jove "boig del cinema", Michael (Mike) Hausman, procedent d'una rica família novaiorquesa (que l'havia fet fora) qui va reunir tanmateix la suma. Retallant tot el que podia, la pel·lícula va costar finalment 810.000 dòlars. La fotògrafa i amiga de Milos, Marie-Ellen Mark és, sense saber-ho, la improvisada directora de càsting fotografiant els joves hippies i la comunitat de la "flower generation" de Central Park. Amb els clixés, Milos Forman es va fixar en la jove Linnea Heacock, les proves amb la qual van confirmar el talent buscat.

A l'estiu 1970, el rodatge podia començar. Un rodatge "en família", com ho conta el mateix Milos Forman,: "Cap estrella, cap barrera, ni perruquer, ni maquillador, ni llotja, ni caravana".

L'anècdota "impagable" modifica

Quan, al final de la pel·lícula, en l'escena de l'àpat, el promès músic hippy de la jove heroïna és sotmès a les preguntes del papà que s'informa dels seus ingressos, David Gittler, autèntic músic, és de sobte bloquejat per una frase. Ha de replicar al papà "Dos-cents noranta mil dòlars", després marcar una pausa i prosseguir - "Després d'impostos". Primera. Segona. Tercera presa. La rèplica no ve mai. "Comprens, mai no he guanyat una suma com aquesta" explica Gittler a Forman. El realitzador li diu això no és més que cinema, que no és el promès de Linnea. David Gittler el talla: "Que en saps? Al meu cap, ho sóc". Les coses es complicaven doncs. Finalment, John Klein, un dels dialogistes, va tenir la idea alliberadora. "Quant has guanyat, l'any últim? - Tres mil dòlars". "Escolta!", respon Klein: "Quan guanyes 290.000 dòlars, l'Estat comença per prendre'n la meitat, després has de pagar els agents, els comptables, les despeses…. Al final, queden els teus tres mil dòlars".

John Klein ha estat convincent i les rèpliques de David Gittler han estat bones des de la presa següent.