Els taumastocionins (Thaumastocyoninae) són una subfamília extinta de carnívors de la família dels amficiònids que visqueren a Europa durant el Miocè. Descrita per Hürzeler el 1940, es caracteritza per la supressió completa del metacònid de la primera molar inferior (m1), la reducció de les premolars, llevat de la quarta premolar inferior (p4), que està reforçada, l'abrasió obliqua de les dents i la presència de tendències hipercarnívores.[1] No se'n sap gaire cosa. El 2020, tan sols se n'havien trobat 65 espècimens dentals, la majoria dels quals eren dents aïllades,[2] tot i que fa poc se n'han descobert restes més completes.[3]

Infotaula d'ésser viuTaumastocionins
Thaumastocyoninae Modifica el valor a Wikidata

Recreació d'un agnoteri al Museu d'Història Natural de Magúncia Modifica el valor a Wikidata
Període
Estat de conservació
Fòssil
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaAmphicyonidae
SubfamíliaThaumastocyoninae Modifica el valor a Wikidata
Hürzeler, 1940
Gèneres

Evolució i filogènesi

modifica

Els primers taumastocionins aparegueren a l'albada del Miocè amb Crassidia intermedia, que ja era el depredador més gros del seu hàbitat.[4] Tanmateix, es diversificaren com a resultat dels grans canvis faunístics i climàtics de l'Orleanià. La substitució dels paisatges àrids de l'Europa Occidental per medis humits, juntament amb la dispersió de tàxons africans i asiàtics a Europa, reconfigurà la comunitat faunística local. A conseqüència d'això, els taumastocionins i amficionins prosperaren a Europa. Els taumastocionins assoliren el seu pic de diversitat durant l'MN9 del Vallesià, però s'extingiren poc després. Una possible explicació són els efectes de la crisi del Vallesià, una important extinció local provocada pel retrocés dels boscos en benefici dels hàbitats oberts, que refongué la fauna europea.[5] Ammitocyon és l'únic taumastocioní que sobrevisqué a aquest esdeveniment.[3]

El cladograma següent, de Morales et al. (2021), es basa en caràcters cranials, mandibulars i dentals[3] i mostra les relacions filogenètiques entre les espècies de la subfamília:



Pseudocyonopsis landesquei




Daphoenodon superbus



Cynelos lemanensis




«Ysengrinia» americana



Thaumastocyoninae

Crassidia intermedia




Ysengrinia gerandia




Peignecyon felinoides




Tomocyon grivensis




«Ysengrinia» valentiana



Agnotherium antiquum




Ammitocyon kainos




Thaumastocyon bourgeoisi



Thaumastocyon dirus













Referències

modifica
  1. Morales, J., O. Fejfar, E. Heizmann, J. Wagner, A. Valenciano, i J. Bella. 2019. «A new Thaumastocyoninae (Amphicyonidae, Carnivora) from the early Miocene of Tuchořice, the Czech Republic». Fossil Imprint. 75 (3-4): 397-411.
  2. Morlo M, Bastl K, Habersetzer J, Engel T, Lischewsky B, Lutz H, von Berg A, Rabenstein R, Nagel D. 2020. «The apex of amphicyonid hypercarnivory: solving the riddle of Agnotherium antiquum Kaup, 1833 (Mammalia, Carnivora)». Journal of Vertebrate Paleontology, 39 (5): e1705848 DOI 10.1080/02724634.2019.1705848.
  3. 3,0 3,1 3,2 Jorge Morales, Juan Abella, Oscar Sanisidro & Alberto Valenciano (2021) «Ammitocyon kainos gen. et sp. nov., a chimerical amphicyonid (Mammalia, Carnivora) from the late Miocene carnivore traps of Cerro de los Batallones (Madrid, Spain)», Journal of Systematic Palaeontology, 19: 5, 393-415, DOI: 10.1080/14772019.2021.1910868
  4. Peigné, Stéphane; Heizmann, Elmar «The Amphicyonidae (Mammalia: Carnivora) from Ulm-Westtangente (MN 2, Early Miocene),Baden-Württemberg, Germany – Systematics andecomorphology» (en anglès). Stuttgarter Beiträge zur Naturkunde, 2003.
  5. Solé, F.; Lesport, J.-F.; Heitz, A.; Mennecart, B. «A new gigantic carnivore (Carnivora, Amphicyonidae) from the late middle Miocene of France» (en anglès). PeerJ, 10, 2022, pàg. e13457. DOI: 10.7717/peerj.13457.