Tit Meneni Lanat (cònsol 477 aC)

cònsol el 477 aC
(S'ha redirigit des de: Tit Meneni Agripes Lanat)

Tit Meneni Lanat (en llatí: Tilus Menenius Agr. f. C. n. Lanatus) va ser un magistrat romà. Era fill del cònsol Agripa Meneni Lanat i formava part de la gens Menènia, d'origen patrici.

Infotaula de personaTit Meneni Lanat
Nom original(la) T.Menenius Agr.f.C.n. Lanatus Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle VI aC Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Mort476 aC Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Senador romà
valor desconegut – valor desconegut
Cònsol romà
477 aC – 477 aC
Juntament amb: Gai Horaci Pulvil
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític de l'antiga Roma, militar de l'antiga Roma Modifica el valor a Wikidata
PeríodeRepública romana primerenca Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaMenenii Lanati (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Cònjugevalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
FillsLuci Meneni Lanat, Agripa Meneni Lanat Modifica el valor a Wikidata
ParesAgripa Meneni Lanat Modifica el valor a Wikidata  i valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
GermansAgrippa Menenius Lanatus (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

Va ser elegit cònsol l'any 477 aC junt amb Gai Horaci Pulvil. En aquest any els Fabis van ser derrotats pels etruscs a Cremera i Lanat, que tenia el seu campament ben prop, va deixar que fossin destruïts tal com volia el partit dirigent al senat de Roma. Però aquest acte el va pagar car, ja que els etruscs també el van atacar i el van derrotar i es van apoderar del mont Janícul.

L'any següent (476 aC) els tribuns de la plebs el van encausar per haver permès la destrucció dels Fabis i no haver anat en el seu ajut, però se’n va sortir amb una multa de 2.000 asos; tot i així la vergonya que li va comportar el va fer tancar a casa seva i el va portar al suïcidi.[1]

Referències modifica

  1. Smith, William (ed.). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. II. Londres: Taylor and Walton, 1846, p. 716.