Tit Meneni Agripes Lanat

Tit Meneni Agripes Lanat (en llatí: Titus Menenius Agrippae F. C. N. Lanatus) va ser un magistrat romà. Era fill del cònsol Agripa Meneni Lanat i formava part de la gens Menènia, d'origen patrici.

Infotaula de personaTit Meneni Agripes Lanat
Nom original(la) T.Menenius Agr.f.C.n. Lanatus Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle VI aC Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Mort476 aC Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Senador romà
valor desconegut – valor desconegut
Cònsol romà
477 aC – 477 aC
Juntament amb: Gai Horaci Púlvil
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióAncient Roman politician (en) Tradueix i Ancient Roman Military Personnel (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PeríodeEarly Roman Republic (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaMenenios Lanatos (es) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Cònjugevalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
FillsLuci Meneni Agripes Lanat
Agripa Meneni Agripes Lanat Modifica el valor a Wikidata
ParesAgripa Meneni Lanat Modifica el valor a Wikidata, valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
GermansAgripa Menenio Lanato (es) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

Va ser elegit cònsol l'any 477 aC junt amb Gai Horaci Púlvil. En aquest any els Fabis van ser derrotats pels etruscs a Cremera i Lanat, que tenia el seu campament ben prop, va deixar que fossin destruïts tal com volia el partit dirigent al senat de Roma. Però aquest acte el va pagar car, ja que els etruscs també el van atacar i el van derrotar i es van apoderar del mont Janícul.

L’any següent (476 aC) els tribuns de la plebs el van encausar per haver permès la destrucció dels Fabis i no haver anat en el seu ajut, però se’n va sortir amb una multa de 2.000 asos; tot i així la vergonya que li va comportar el va fer tancar a casa seva i el va portar al suïcidi.[1]

ReferènciesModifica

  1. Smith, William (ed.). Dictionary of greek and roman biography and mythology. Vol. II. London: Taylor and Walton, 1846, p. 716.