Ultranacionalisme palingenètic

L'Ultranacionalisme palingenètic és un concepte relacionat amb el feixisme genèric, formulat pel politòleg britànic Roger Griffin.[1] L'element clau d'aquesta idea és la creença que el feixisme pot ser definit pel seu mite clau, és a dir: el d'una revolució per tal d'assolir un "renaixement nacional"—palingenèsia.[1] Griffin argüeix que la síntesi única de la palingenèsia i l'ultranacionalisme diferència al feixisme del para-feixisme i altres ideologies autoritàries i nacionalistes.[1] Això és el que ell anomena el "mínim feixista", sense el qual no hi ha feixisme.[1]

OrigenModifica

La idea va ser proposada per primer cop al llibre de 1991 The Nature of Fascism,[1] i va ser expandida en un article titulat "Staging the Nation's Rebirth: The Politics and Aesthetics of Performance in the Context of Fascist Studies" al volum de 1994 Fascism and Theatre: The Politics and Aesthetics in the Era of Fascism.[2]

Roger Griffin argüeix que el feixisme usa el "mite palingenètic" per atreure grans masses de votants que han perdut la seva fe en la política i religió tradicionals, i els promet un futur més brillant sota el govern feixista.[1][2] Aquesta promesa no està feta exclusivament per feixista: altres ideologies polítiques també incorporen alguns aspectes palingenètics en els seus programes de partit, ja que els polítics gairebé sempre prometen millorar la situació.[1][2]

Els moviments polítics més radicals sovint volen derrocar l'antic ordre, el qual és vist com a decadent i aliè a la població corrent.[1][2] Aquesta potent i energètica demolició de l'antiga manera de funcionar pot requerir alguna forma de revolució o batalla, però aquesta es representa com a gloriosa i necessària.[1][2] Aquests moviments comparen per tant el passat (recent) amb el futur, el qual es presenta com un renaixement de la societat després d'un període de decaïment i misèria.[1][2] El mite palingenètic també pot possiblement fer referència al retorn a una edat d'or en la història del país, de tal forma que el passat sigui un full de ruta cap a un millor demà, amb un règim associat que superficialment en recorda a un de reaccionari.[1][2] El feixisme es distingeix per ser la única ideologia que enfoca fortament la revolució en el seu mite, o tal com Griffin diu:

« els horitzons mítics de la mentalitat feixista no s'estenen més enllà d'aquesta primera fase. Promet reemplaçar la gerontocràcia, la mediocritat i la feblesa nacional amb joventut, heroisme i grandesa nacional, per dissoldre l'anarquia i decadència i portar ordre i salut, per inaugurar un excitant nou món en lloc de l'esgotat que existia abans, per a posar el govern en les mans de personalitats destacades enlloc de personalitats insignificants. »

A través d'aquest procés hi haurà un gran líder que lluitarà amb els representants del vell sistema amb el recolzament de les masses.[1][2] Aquestes tenen un sol objectiu: crear el seu nou futur.[1][2] Tenen infinita fe en el seu heroi mític ja que representa tot allò en el que creuen.[1][2] Amb aquest, el país s'aixecarà com una au fènix de les cendres de la corrupció i de la decadència.[1][2]

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 Griffin, Roger. The Nature of Fascism. Pinters Publisher Ltd, 1991. ISBN 0-312-07132-9. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Griffin, Roger. Staging the Nation's Rebirth: The Politics and Aesthetics of Performance in the Context of Fascist Studies. Library of Social Science, 1994 [Consulta: 7 octubre 2013].