Usuària:Unapeça/Art mediambiental
Història: pintura i representació del paisatge modifica
Es pot argumentar que l’art ambiental va començar amb les pintures rupestres paleolítiques dels nostres avantpassats. Tot i que encara no s’han trobat paisatges, les pintures rupestres representaven altres aspectes de la natura importants per als primers humans, com els animals i les figures humanes. "Són observacions prehistòriques de la natura. D'una manera o d'una altra, la natura va mantenir durant segles el tema preferent de l'art creatiu".[1] En èpoques més modernes, el millor exemple d'art ambiental seria la representació i la pintura de paisatge. Quan els artistes van pintar directament al lloc, a plein air, van desenvolupar una profunda connexió amb l’entorn que els envoltava i el seu clima i van portar aquestes estretes observacions a les seves teles. Les pintures del cel de John Constable "representen més a prop el cel de la natura".[2] La sèrie de Londres de Monet també exemplifica la connexió de l'artista amb l'entorn: "Per a mi, un paisatge no existeix per si mateix, ja que el seu aspecte canvia en cada moment; però l'ambient que l'envolta, la vida, l'aire i la llum, que varien contínuament per a mi és només l'atmosfera que l'envolta. proporciona als subjectes el seu veritable valor ".[3]
Els pintors contemporanis, com Diane Burko, representen fenòmens naturals –i el seu canvi amb el pas del temps– per transmetre qüestions ecològiques, cridant l’atenció sobre el canvi climàtic.[4][5] Els paisatges d'Alexis Rockman representen una visió sardònica del canvi climàtic i de les intervencions de la humanitat amb altres espècies a través de l'enginyeria genètica.[6]
Desafiant les formes escultòriques tradicionals modifica
El creixement de l'art ecològic com a "moviment" va començar a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. En les seves primeres fases va estar més relacionat amb l'escultura, especialment l'art específic del lloc, l'Art Natura i l'Art pobre, derivat de la crítica de les formes i pràctiques escultòriques tradicionals que cada cop es veien més desfasades i potencialment fora de l'harmonia amb el medi natural.
L’octubre de 1968 l'artista estatunidenc Robert Smithson va organitzar una exposició a la Dwan Gallery de Nova York amb el títol Earthworks. Les obres de la mostra representaven un repte explícit per a les solucions tradicionals de les exposicions i el mercat de l’art, ja que eren massa grans o massa voluminoses per ser recollides. La majoria només es podien presentar a través de fotografies, destacant encara més la seva resistència a l’adquisició.[7] Per a aquests artistes escapar dels límits de la galeria i de la teoria moderna de l’art passava per sortir de les ciutats i anar al desert.
“No representaven el paisatge, sinó l'involucraven; el seu art no era simplement del paisatge, sinó dins d’ell.”[8] Aquest canvi a finals dels anys seixanta i setanta representava una noció avantguardista d’escultura, del paisatge i de la nostra relació amb ell. L’obra va desafiar els mitjans convencionals per crear escultura però també va desafiar els mitjans més elitistes de la difusió i l’exposició d’art, com la mostra de la galeria Dwan esmentada més amunt. Aquest canvi va obrir un nou espai i, en fer-ho, va ampliar les formes de documentar i conceptualitzar el treball artístic.[9]
Accés als espais públics i urbans modifica
De la mateixa manera que les obres de terra als deserts de l’oest van sorgir de nocions de pintura paisatgística, el creixement de l’art públic va estimular els artistes a involucrar el paisatge urbà com un altre entorn i també com a plataforma per relacionar idees i conceptes sobre el medi ambient per a un públic més gran. Mentre que aquesta obra es va crear sobretot en els deserts de l'oest nord-americà, a finals de la dècada de 1970 i principis de la dècada de 1980 les obres es van traslladar al paisatge públic. Artistes com Robert Morris van començar a involucrar departaments comarcals i comissions d’arts públiques per crear obres en espais públics, com ara un fossat de grava abandonat. Herbert Bayer va prendre un enfocament similar i va ser seleccionat per crear el seu Mill Creek Canyon Earthworks l’any 1982. El projecte va servir com a control de l'erosió, un lloc per servir com a embassament durant els períodes de pluges altes i un parc de 2,5 hectàrees durant les temporades seques.[10] El llibre innovador de la crítica d'art Lucy Lippard, en el paral·lelisme entre l'art terrestre contemporani i els llocs prehistòrics, va estudiar les maneres en què aquestes cultures, formes i imatges prehistòriques s'han "superposat" a l'obra d'artistes contemporanis que treballen amb la terra i els sistemes naturals.[11]
Alan Sonfist va introduir una idea ecologista clau de la recuperació de la natura al medi urbà amb la seva primera escultura històrica Time Landscape, proposada a la ciutat de Nova York el 1965, i visible fins avui a la cantonada de Houston i La Guardia, al Greenwich Village. Sonfist actualment participa de l’ampli entusiasme pels temes mediambientals i ecològics entre els poders públics i els ciutadans privats per proposar una xarxa d’aquests llocs a tota l’àrea metropolitana, que sensibilitzarà el paper clau que ha de jugar la natura en els reptes del segle XXI. La sacralitat de la natura i el medi natural és sovint evident en el treball dels artistes ambientals.[12]
L’art ecològic també engloba l’abast del paisatge urbà. Artista ecologista pionera, Mary Miss va començar a crear art en el medi urbà amb la seva instal·lació de 1969 Ropes / Shore, i continua desenvolupant projectes que impliquen comunitats de la ciutat com a laboratori vivent.[13] Agnes Denes va crear una obra al centre de Manhattan, Wheatfield - A Confrontation (1982), en la qual va plantar un camp de blat en dos acres d'un abocador cobert de detritus urbans i runes. El lloc és ara Battery Park City i el World Financial Center, i ha patit una transformació de la potència ecològica a la potència econòmica. El 1978 Barry Thomas i els seus amics van ocupar il·legalment un solar buit a Wellington, Nova Zelanda, on va abocar terra i va plantar 180 planters de cols en forma de la "col" per a la seva "gran quantitat de cols". El lloc va quedar inundat amb el treball dels artistes que hi van contribuir: tot l'esdeveniment va tenir una durada de 6 mesos i va acabar amb un festival d'una setmana de celebració d'arbres i boscos autòctons. El 2012 el Museu de Nova Zelanda Te Papa Tongarewa, que és la institució cultural més gran del país, va adquirir tots els arxius de la sembra de cols com a "part important de la nostra història artística i social".[14]
La instal·lació d’Andrea Polli Particle Falls va fer que les partícules a l’aire d’alguna manera fossin visibles als vianants.[15] L’obra High Water Line va consistir en un passeig de l’artista Eve Mosher, acompanyada d’altres persones, per barris de ciutats en risc, com la ciutat de Nova York i Miami, mentre anaven marcant els danys provocats per inundació que es podrien produir com a conseqüència del canvi climàtic i parlant amb els residents sobre el que estaven fent.[16][17]
Referències modifica
- ↑ King, Elaine A. «The Landscape in Art: Nature in the Crosshairs of an Age-Old Debate» (en anglès). Artes Magazine, 2010. [Consulta: 5 juny 2020].
- ↑ Thornes, John E. «A Rough Guide to Environmental Art». The Annual Review of Environment and Resources, 2008.
- ↑ House, John, 1945-2012.. Monet, nature into art. New Haven: Yale University Press, 1986. ISBN 0-300-03785-6.
- ↑ «Painting Climate Change: An Interview with Artist Diane Burko About Her Show 'The Politics of Snow'». The Scientist, 03-03-2010.
- ↑ Arntzenius, Linda «Diane Burko's Polar Images Document Climate Change». Town Topics, 05-09-2013.
- ↑ Tranberg, Dan. «Alexis Rockman» (en anglès). Art in America, 01-12-2010. [Consulta: 5 juny 2020].
- ↑ Land and environmental art. London: Phaidon Press, 1998. ISBN 0-7148-3514-5.
- ↑ Beardsley, John.. Earthworks and beyond : contemporary art in the landscape. Rev. ed. New York: Abbeville Press, 1989. ISBN 0-89659-962-0.
- ↑ Lippard, Lucy R.. Overlay : contemporary art and the art of prehistory. New York: New Press, [1995]. ISBN 1-56584-238-3.
- ↑ Beardsley, John.. Earthworks and beyond : contemporary art in the landscape. Rev. ed. New York: Abbeville Press, 1989. ISBN 0-89659-962-0.
- ↑ Lippard, Lucy R.. Overlay : contemporary art and the art of prehistory. New York: New Press, [1995]. ISBN 1-56584-238-3.
- ↑ Sonfist, Alan.. Nature, the end of art : environmental landscapes. New York: D.A.P., 2004. ISBN 0-615-12533-6.
- ↑ «City as a Living Laboratory» (en anglès). The Center for the Humanities. [Consulta: 6 juny 2020].
- ↑ Farrar, Sarah. «Vacant lot of cabbages' documentation enters Te Papa's archives» (en anglès). Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa, 02-11-2012. [Consulta: 6 juny 2020].
- ↑ «Sensing Change: Particle Falls» (en anglès). Science History Institute, 2013. [Consulta: 6 juny 2020].
- ↑ Doan, Abigail «HighWaterLine: Visualizing Climate Change with Artist Eve Mosher». The Wild Magazine, 26-11-2013.
- ↑ Kolbert, Elizabeth «Crossing the Line». The New Yorker, 12-11-2012.