Usuari:83.47.124.158/proves/Josep Guiteras Barceló

1 – Infància a Moià (1901-1912) Josep Guiteras i Barceló va néixer a Moià, a la masia de l’Aucella, a les 3 de la tarda del dia 11 de novembre de 1901. Fou batejat l’endemà i va rebre la confirmació el 23 d’agost de 1904. Es va dedicar de ben petit a la vida de pagès i a tenir compte del bestiar. Els seus pares, Francesc Guiteras i Tarradelles i Francesca Barceló i Argemir, eren els masovers d’aquesta casa que es troba als afores de Moià. A més d’en Josep, que era l’hereu, van tenir 4 fills més, en aquest ordre: la Carme, la Margarida, en Lluís i en Pere. Va estudiar a l’escola moianesa dels Pares Escolapis on va tenir com a professor el Pare Calassanç Girbau, prestigiós pedagog nascut a Castellterçol, i que va deixar molt bon record entre els seus alumnes de Moià. Allà, Josep Guiteras va sentir la vocació sacerdotal que el portaria, anys més tard, al Seminari de Vic.

2 – Anys de formació sacerdotal (1912-1926) Va començar els estudis preparatoris a Moià, i a partir de 1914 a Vic. Segurament va estar internat al Col•legi de Sant Josep, conegut popularment com La Panissa, que era on anaven els seminaristes que no tenien casa ni familiars a Vic o rodalies. Per guanyar-se la vida i pagar-se els estudis va està llogat a diverses cases de la comarca per ensenyar a la mainada (Masos Palou, Puigseslloses, Girapells, La Salada, Comes Noves). També va treballar de jornaler a l’Hom i de carboner a la Rovira de Cerdans. Ja de ben jove escrivia poesia. Alguns poemes seus son publicats al Butlletí de la Lliga de defensa del arbre fruiter i Sindicat Agrícol de Moyà (1922-1930). Va fer amistat amb el tenor, també nascut a Moià, Francesc Viñas i Dordal. El 18 de maig de 1925 mor el seu pare quan tan sols tenia 45 anys. En el Butlletí de la Lliga del mes de juny, apareix la crònica de la mort de Francesc Guiteras: “El seu enterro fou una verdadera manifestació de dol per les simpaties que s’havia guanyat durant el temps de la seva vida. Avui passava com un dels més intel•ligents masovers, principalment en el negoci del bestiar, havent adquirit, en pocs anys una posició econòmica ben envejable. I això, no més amb el sacrifici, amb la honradesa, amb el treball i amb la intel•ligència”. No obstant, la situació econòmica no era tan envejable com semblava. S’havien gastat tots els diners estalviats mirant de curar la malaltia del pare, segurament cancerosa, i que anaven destinats a comprar la casa i terres de Massamsó, a l’entrada de Moià. La bona reputació de la família els hi va permetre comprar-la a terminis amb facilitats per part dels propietaris i dels proveïdors.

3 – Ordenació i primeres vicaries (1926-1936) El 1926 va acabar la carrera, amb molt bones notes, i va rebre l’ordenació sacerdotal el dia 15 d’agost. Al dia següent va dir la primera Missa a l’església parroquial de Moià. Va ser apadrinat pels seus germans Lluís i Margarida. Cantaren la missa els novicis de la Escola Pia i li van fer d’assistents Mossèn Evarist Morató i Mossèn Sebastià Torruella i de caper el senyor Arxiprest. Com era costum en aquests casos va estrenar un calze, regal del seu amic Francesc Viñas. Al setembre d’aquell any va iniciar la seva carrera parroquial com a vicari de Rajadell. Durant l’any 1927 va fer el Servei Militar a Melilla, on fou capellà de l’Hospital de la Creu Roja, vicari de la parròquia castrense i capellà auxiliar del Batalló de Caçadors (columna Mola). Al tornar el van destinar a Vilalleons (octubre de 1928), Sant Pau de Segúries (novembre de 1928), Vilomara (març de 1929), Viladrau (agost de 1930) i Artés (octubre de 1931). A Viladrau va fer amistat amb el baríton Marcos Redondo, de qui Mn. Guiteras va adquirir alguns coneixements musicals. A Artés va fundar una escola cristiana per compensar que el mestre de l’Escola Nacional havia tret el Sant Crist i havia fet un “enterrament oficial”. També va fundar una Associació de Pares de Família. En aquesta població va escriure una obra titulada “El Pare Faura”, drama històric. Feia referència al Pare Frederic Faura, jesuïta i meteoròleg fill il•lustre d’Artés.

Al 1934 va ser nomenat ecònom de Marfà amb residencia a Massamsó a Moià. Al desembre de 1934 va rebre l’encàrrec del Bisbe de Vic d’anar a Mas Huix (casa natal de qui va ser bisbe d’Eivissa i de Lleida Salvi Huix Miralpeix), i Sta. Margarida de Vellors.

En aquella època Mn. Guiteras també va mantenir amistat i correspondència amb el poeta Manuel Bertran i Oriola.

4 – Els anys de la guerra (1936-1939) Al juliol de 1936, al no sentir-se segur a Sta. Margarida de Vellors, va marxar a peu cap a La Plana a La Casanova de l’Om (Taradell) de la que era masover el seu oncle Jaume. Allà va compartir amagatall amb Mn. Ramon Bou i Roma que morí poc temps després de mort natural. Durant la guerra, en dubtar de la seguretat de Taradell, es va traslladar a Santa Eugènia de Berga, a El Mas Generó, on hi havia també altres capellans. En aquesta masia s’hi van aplegar altres membres de la família. Mn. Josep no vivia amagat, sinó que feia com de mosso de la casa. Feia el paper d’encantat i ell mateix feia referència a aquell temps anomenant-se el “boig del Generó” (“el chico tonto”). També ajudava a conduir gent a la frontera cap a França, per Camprodon, seguint la línia dels pals telegràfics, viatjant de nits i amagant-se de dies. Cap al final de la guerra va tornar a refugiar-se a la Casanova de l’Om.

5 – La postguerra Amb la guerra acabada el van nomenar ecònom de Bellprat (Anoia) on també va fundar una Associació de Pares de Família com ja havia fet a Artés anys enrere. Va tenir problemes amb les autoritats de la Falange que van pressionar per a que marxes d’aquesta població.

6 – El Capellà de la Calla (1940-1978) Havent de marxar de Bellprat, el Bisbe de Vic Pare Perelló el va nomenar (abril de 1940) capellà custodi de la Mare de Déu del Roser, capella situada al carrer de Sant Francesc, conegut amb el nom de La Calla. Tot i així durant molts anys la referència que es troba més sovint en els escrits és “la Calle”. Quan va arribar a La Calla va reconstruir i posar a punt per el culte l’església, erigint un monumental altar major de pedra picada i, més endavant, els dos altars laterals de fusta, dedicats a Sant Josep i al patró del carrer Sant Francesc d’Assis, tot amb la col•laboració personal i material dels veïns. La benedicció d’aquestes millores es va fer entre l’octubre de 1941 (la imatge del Roser i l’altar), el gener de 1946 (imatge i altar de Sant Josep) i octubre de 1947 (imatge de Sant Francesc). En aquells primers temps vivia a la Casa Asil, avui Casa sacerdotal, atenia La Calla, ajudava a Sant Domènec i feia apostolat. Va iniciar l’any 1941 l’Obra de Betània que tenia per objecte “la formació de noies i vídues, tant en la part religiosa, com cultural i econòmica, que sentin vocació per a servir sacerdots; acollir a aquelles que ja serveixen, i per les seves xacres o anys no poden exercir el càrrec, sia casa de dispeses pels capellans de ciutat que vulguin viure en comú, i posada pels capellans i minyones; per últim servir als capellans en tot lo que necessitin tant per us particular, com en tot lo referent a l’església” (Article 2 del Reglament de l’Obra de Betània amb data 1 de gener de 1942). La pretensió era crear sucursals a Manresa i Igualada, i es feia agafant com a model una casa semblant que ja existia a Valencia. L’Obra de Betània, no obstant, va donar molts problemes i la seva funció sembla que va quedar desdibuixada en el temps. A la casa-rectoria adjunta a l’Església del Roser, de gran dimensions, no hi va posar mai mobles per poder acollir persones necessitades. Era el temps de la postguerra i hi havia molta gent que passava gana i dificultats de tot tipus. Amb el Dr. Orriols va fundar l’escola d’aprenents. Primer es reunien al carrer Sant Just, més tard a l’escola Balmes (on ara hi ha el Casal de gent gran Mn. Guiteras), i finalment a l’Escola Politècnica (actual IES Vic). Quan aquesta obra estava en marxa es va retirar. Segons va escriure ell mateix, com que no anava mai als àpats a les hores que tocava, va ser acomiadat de la Casa sacerdotal i llavors es va instal•lar a la rectoria. El 19 de març de 1944 va començar a funcionar el menjador social que atenia cada dia a desenes de persones. Mn. Guiteras buscava donatius per atendre les necessitats creixents d’aquesta iniciativa. Una part dels aliments que arribaven venia de les confiscacions que feia la Guardia Civil durant l’època de l’estraperlo i que donava a l’Ajuntament de Vic. El 16 de novembre de 1946 mor a Moià la seva mare, Francisca Barceló. Val a dir que durant tots aquest anys Mn. Guiteras visitava malalts de manera assídua, sobretot als hospitalitzats, i acompanyava als difunts, especialment aquells que no tenien família, i acudia allà on se li demanava. El 7 de febrer de 1947 va ser nomenat, pel Bisbe de Vic, consiliari de la “Hermandad de ferroviarios”. El grup del ferroviaris van començar essent 8 persones i un temps després eren 72. Sembla que feien diverses obres de caritat, com visitar malalts, aprofitant els desplaçaments per diferents estacions de tren.

Tractava també els joves de Sant Domènec i els del Casal d’Acció Catòlica, a la Plaça de la Pietat. Un grup de joves que amb més estimació recorden a Mn. Guiteras eren el de la lleva del 44. El maig de 1948 nomenen a Mn. Miquel Quer ecònom de Sant Domènec. Era un prevere molt popular i amic dels pobres i va veure en Mn. Guiteras un excel•lent col•laborador en la seva tasca. Amb el suport de Mn. Quer va aconseguir que eixamplessin encara més el local de la rectoria per atendre i alimentar a més gent. Durant dos anys, alguns dies donaven menjar a 78 persones. Com ja havia succeït en segles anteriors, en temps dels franciscans, es va recuperar la fama de la Calla com a lloc d’acolliment per a pobres i persones necessitades, especialment els immigrants. Amb “el cura”, que era com se’l coneixia en aquella època, sempre trobaven menjar per compartir, roba per vestir i un sostre protector. A més de donar menjar, Mn. Guiteras també es cuidava de despertar els treballadors de bon matí per anar a treballar. Tant l’Obra de Betània com el menjador social es va agrupar oficialment amb el nom genèric de “Casa del Terciari” a partir de 1949. A mitjans d’aquell any es van fer gestions, davant la Societat Econòmica Barcelonesa de Amigos del Pais, per a que es donés una ajuda a “la Casa del Terciari”, especialment per la seva tasca de menjador social. La petició consistia concretament que en se li concedís el premi de la Fundación D. Angel Baixeras dotat amb 1.500 pessetes. Tal com es demanava es va lliurar el dia 11 de desembre de 1949. Mn. Guiteras no hi va anar personalment a recollir-lo el dia 18, sinó que ho va delegar en una altra persona. Aquest premi va donar a la Casa del Terciari certa notorietat més enllà de Catalunya. És probable que el fet de disposar de més diners els dugués a obrir un compte a la Caixa de Pensions, la qual cosa van fer el dia 28 de desembre d’aquell any. A més de Mn. Guiteras hi tenia també signatura Mn. Quer. A partir de 1950 tota aquesta tasca es va agrupar amb el nom d’”Ayuda Parroquial al Obrero”. Es van redactar uns estatuts com a “Hermandad de Obreros con el fin de defender sus intereses morales y materiales a la sombra de la Parroquia”. En aquest estatuts, que el Bisbe de Vic Joan Perelló va aprovar el 30 de novembre, s’estableix una contraprestació econòmica, a preu de cost, pels àpats en el menjador social. Aquell any ja havien minvat considerablement les necessitats d’aliment de la població i la situació no era tant dura com a la immediata postguerra. L’any 1951, i amb aquest nom d’”Ayuda Parroquial al Obrero”, s’hi va vincular una de les iniciatives que més ha transcendit en la vida de Mn. Guiteras i en el seu entorn; es tracta de la construcció de vivendes barates per les famílies obreres. Amb l’estímul de Mn. Quer i amb l’ajuda d’altres persones amigues, va començar la construcció de cases a diversos barris del sud de Vic, primer a l’Horta Vermella després a l’Estadi i finalment a la Serra de Sanferm. En els primers dos anys i mig es van construír una trentena de cases. En Fortià Pietx. Pvre. explica d’aquesta manera els inicis d’aquesta obra: “Trobà quatre homes que havien comprat un solar prop de la masia, La gran Font, i els hi edificà llur casa que costà 35.000 cada una, No fou possible edificar-hi al costat un altre grup de cases, com pretenien. Amb el dinàmic i zelòs Sr. Joan Riera i Rius compraren un camp en el veïnat de l’Estació, on tampoc pogueren edificar-hi. Demanà als Srs. Marquesos de Vilallonga, mare i fill, volguessin fer-li una venda de cinc quarteres de sembradura. L’adreçaren al seu apoderat Sr. Baliellas, i sense tenir dos rals, es comprometé a pagar-ne dues centes mil pessetes. L’ajudaren el Sr. Costa Castany i l’Empresa Mosaics Roura. Confiant en la Providència de Déu i l’ajut de bones persones anà edificant cases per a gent humil i estalviadora, en el barri de Sanferm i carrers de Pius X, Folch i Torres, Manuel Brunet, Matagalls, Puiglagulla, Jesús Obrer, Josep M. Pallàs i Providència. Arribà a entregar 212 vivendes amb un mínim de tràmits burocràtics que l’acreditaven d’home llest, confiat i paternal. Els propietaris trobaren digna estança i la millor Caixa d’Estalvi”. (Revista Ave Maria. Núm. 414, Juliol 1978. Pàg. 16-17) Es va informar a Roma de l’existència d’aquest pla d’ajut parroquial. El 29 d’agost de 1951 la Secretaria d’Estat del Papa Pius XII va dirigí una carta a Mn. Miquel Quer, lloant i encoratjant el projecte que encapçalava Mn. Guiteras.

Recaptar diners per cobrir totes les necessitats requeria molt esforç. A part de donar tot allò que tenia, i allò que li regalaven per el seu ús personal, Mn. Guiteras va rebre l’ajut d’algunes famílies benestants de Vic i d’altres que li cobrien les espatlles en el tema delicat de les cases. El pla de construcció de cases va donar com a resultat engrandir Vic de manera considerable, donant un sentit urbanístic totalment inesperat a aquella zona de la ciutat. Cal citar especialment la creació del nou barri de la Serra de Sanferm. Com ja s’ha dit abans, durant tot aquest període es van construir un total de 212 cases.

L’obra va transcendir als mitjans de comunicació de l’època, amb articles lloant l’èxit de la tasca social desenvolupada per Mn. Guiteras (veure l’apartat hemeroteca). Les cases es van començar a ocupar tan aviat com s’acabaven, els primers anys de la dècada dels 50. A la Serra de Sanferm els primers veïns hi van anar a viure durant la primavera de l’any 1958. L’expansió forta dels barri es va produir durant els anys seixanta. L’any 1965 Mn. Guiteras va patir un ictus, del qual es va recuperar totalment al cap de poc temps. La seva alimentació deficient, els dejunis i la manca de carn i peix, li va causar una desnutrició que li va perjudicar la salut. A partir dels anys 70 va estar hospitalitzat varies vegades. Només menjava carn i peix quan se li receptava “com una medicina”. També tenia artrosi que dificultava cada vegada més els desplaçaments. Els seus amics l’ajudaven en la missa que feia cada dia a l’església del Roser, i després el portaven en cotxe a Sant Felip on oïa una segona missa des de feia molts anys. Va costar convèncer-lo que no podia viure sol a la rectoria i que s’havia d’internar a la Casa Asil (actualment Casa Sacerdotal). Allà hi va passar els darrers anys. El 30 de març de 1976, en motiu de les bodes d’or sacerdotals, va rebre de la Secretaria d’Estat del Vaticà la benedicció apostòlica del Sant Pare.

El mes de març de 1978, ja força malalt, va donar el seu calze, el que li havia regalat el tenor Francesc Viñas en la seva primera missa, a l’Hospital-Residència de Moià. Mn. Guiteras va morir a la una de la matinada del dia 4 de maig de 1978, a l’habitació 32 de l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Era dijous, dia de l’Ascensió, un dels dies que ell havia dit feia temps que li faria il•lusió morir. Mesos abans, i preveien els seus propers que farien falta diners per atendre les despeses de la seva malaltia, es va crear un fons amb el pagament d’allò que encara se li devia de les cases i amb donatius particulars. Quan va morir hi quedaven unes 600.000 pessetes. Una tercera part d’aquest fons va anar a l’Hospital-Residència de Moià, una altra part a l’Hospital de la Santa Creu de Vic i la tercera a Guatemala que havia patit recentment un terratrèmol. No obstant sembla que no tothom va acabar de pagar les cases. En un poema de Manuel Bou i Ruescas, de juliol de 2003, hi ha uns versos que diuen: Del sostre que els va oferir Molts no el tenien pagat, Més quan el mossèn va morir Del deute algú s’ha oblidat. Van anar passant els anys, Silenci entre els feligresos, Que no sàpiguen els companys Que encara devem interessos. L’enterrament de Mn. Guiteras es va fer a la parròquia de Lourdes, a la qual pertanyia aleshores la Calla, el dia 5 de maig a la tarda, i reuní un gran nombre de capellans, religiosos i laics que volgueren acompanyar-lo en aquell moment. El mitjans de comunicació de la comarca van recollir la noticia de la seva mort, i el seu record perdura fins avui en la memòria dels qui el van conèixer.