Usuari:Cinto2000/proves

Gregori Satorres Baldrich - Poeta

NOTA DE L’EDITOR Xavier Garcia de l'obra: OBRA POÈTICA COMPLETA - GREGORI SATORRES BALDRICH (editat en dos tomos dins la col·lecció NATAN)

Gregori Satorres i Baldrich (Bellpuig, 1916 – Tàrrega, 1994).Va cursar estudis universitaris segons el sistema francès i professionalment va exercir com a treballador de banca. Fou també actor de teatre amateur amb el grup local Thespis. Va dictar algunes conferències i pregons i els seus versos apareixien habitualment a la premsa comarcal: Diari de Lleida, Nova Tàrrega, Lo Pregoner de l’Urgell, R.T. i L’Imprès. La seva obra va estar guardonada amb la Flor Natural i la Viola dels Jocs Florals d’Almacelles de l’any 1966 i el premi Ciutat de Lleida del 1971.

Hi ha qui escriu poesies i hi ha qui vol ser poema, però, Gregori Satorres Baldrich era un poeta i ho sabia. S’hagués pogut arrepapar a les estètiques del moment i ser, avui, un escriptor de certa fama. Però no ho va fer perquè li constava que la vocació d’oferent és acte d’entrega, de lliurament, d’ofrena. És per això que la seva obra necessita d’una lectura de cosa viva, de batec vital, d’acolliment íntim. És la seva una obra d’universos metafòrics que, arrelada en cert romanticisme simbolista, basteix una teoria de paraules on l’espai i el temps han perdut el seu reflex: somnis daurats per la llum groga que la quimera té quan desvetllem. Un teorema de límpida imatgeria que per senzilla ens apregona fins a les darrers cambres del cor, i des de la fantasia fa que ens agermanem amb una realitat renovada. Una obra lírica en què la poesia s’alça majestuosa pels àmbits meravellosos de l’amor i la soledat, del neguit i de la pau, de la vida i de la mort. Anticipació ontològica i fornícula de l’esperit, doncs.

És, precisament, aquesta voluntat poètica a la qual he intentat de ser fidel. Per això, en aquesta primera edició pòstuma de l’obra poètica completa de Satorres, el criteri principal s’ha basat en el major respecte pel text, així en els casos de solució dubtosa, he triat la banda més conservadora. A excepció, és clar, d’algunes vacil•lacions orto tipogràfiques i les errades més evidents. En aquesta etapa de l’edició he comptat amb l’ajuda inestimable de l’equip de D•Disseny, Miquel Aguilar i Anna Meda. Per establir el text d’aquesta edició, m’he fet servir del recull mecanografiat complet que l’autor va enllestir l’any 1993, que n’ha estat el paradigma. Per tant, he deixat de banda totes les publicacions periòdiques on l’autor editava, sovint, els seus versos, altres mecanoscrits o manuscrits conservats als arxius familiars o públics, i de totes les lliçons de tradició impresa que ressenyo ara: Imatges distants, Edicions Mirador del Pirineu, “Pic de Cubil”, F. Camps Calmet, Tàrrega, 1972. Van fer-se dues edicions el mateix any. Il•lustrat per Jaume Minguell. Temps obert, edició de l’autor, “Obres Completes, 14”, Tàrrega, s. d.[1980?] Dibuixos de Joan Duch i Mas. Cant a la vida, edició de l’autor, “Obres Completes, 15”, Tàrrega-Bellpuig, 1982. Dibuixos de Miquel Solé. A excepció és clar de La Vall del Corb. Imatge i poesia (Fundació d’Història i Art Roger de Belfort (prò. de Josep Vallverdú), Santes Creus, 1979 amb dibuixos de Joan Duch) perquè, sense saber encara per quin motiu, l’autor no el va recollir en els volums mecanografiats de la seva obra completa. M’he servit d’aquest testimoni imprès i l’he afegit com un apèndix. Per tot plegat, era, doncs, del tot innecessari un enutjós aparat filològic quan, a més a més, la intenció de l’entitat editora ha estat la divulgació de l’autor nostrat.

Aquells mecanoscrits/manuscrits, doblement transcrits a mà i a màquina damunt un noble paper amb barba i tot relligat en pell, ocupen quinze volums ordenats pel mateix autor i, sumen, uns vint llibres ordenats cronològicament. El caprici és converteix en una peça d’orfebreria editorial si, endemés, considerem l’extrema pulcritud amb què l’autor va confeccionar-los i estructurar-los. Diversos cicles poètics, per exemple, així en ho indiquen. O, les estructures internes, a voltes per rígides a vegades per capricioses, de la majoria de llibres. A excepció, és clar, dels dos llibres que titula, precisament, Poesia esparsa. Al marge, de diverses correccions i altres anotacions que, per mà de l’autor, ens indiquen apunts per a l’edició que he obeït severament.

També he trobat diverses vacil•lacions en títols i subtítols. Així, als dos llibres titulats Viure la vida de l’any 1972, per tal de conservar el títol original m’he vist obligat a afegir-hi el subtítol: Llibre primer i Llibre segon, seguint l’ordre establert per l’autor encara que, més endavant, trobareu un Viure a la vida (1973). Endemés d’un nou volum que oscil•la entre un altre Viure a la vida i Només paraules. Per no embolicar massa l’índex, he triat en aquest darrer cas el nou títol, és a dir, Només paraules. O, un altre exemplar que en aquesta edició es titula Tot són camins, en el mecanoscrit titubeja amb un altre nom: Intimitats. En el present volum, he conservat aquest darrer com a subtítol. Segons aquell original mecanografiat/manuscrit, el llibre Sardana. Glosa, ritme i melodia forma part, com capítol potser massa independent, del llibre Fantasies nues. En aquesta edició, però he preferit atorgar-li el rang d’obra plena.

Resseguint els 15 volums mecanoscrits, i en ocasions assenyalat pel mateix autor en un nota al marge, he trobat alguns poemes transcrits dues vegades. He eliminat les duplicacions seguint les intuïcions que anoto tantost. L’original del llibre Fantasies nues que conté tres poemes (“Neu blanca, va caient...”, “Estan nevades les muntanyes...” i “Ones blaves”) tornen a aparèixer iguals al capítol “Les Hores” del llibre Imatges distants. Els he conservat dins el darrer testimoni perquè semblava més lògic ja que dotze son les hores, i dotze els poemes que estructuren aquest llibre. Raó suficient per retirar-los del testimoni més antic. Ara bé, en el darrer poema, he conservat l’epígraf que hi havia a Fantasies nues. No endebades, l’autor citat -Màrius Torres- és un dels afluents més clars de la poètica satorressiana.

Dins Viure la vida. Llibre primer, es recullen també diversos poemes que posteriorment tornen ha recollir-se al llibre Temps obert. És el cas de “Desig”, “A pam i toc” i “Obscura soledat” que en aquesta edició restaran en el testimoni últim. En aquest mateix Viure la vida de 1972 es recollien “Desig espera” i “Respires llum” que l’autor tornava a recuperar en Temps obert. Llibre segon que és on aquesta edició els fixa. I encara, “Si l’amor amanseix” (de Viure la vida. Llibre primer) es tornava a repetir a La Vall de Corb que és on s’ha quedat en el vostre volum.

Del llibre Només paraules he retirat el poema “No apaga pas la set” que he conservat a Temps obert. Llibre primer. Cal recordar ara que “Temps obert” (1963-1969) és el títol del magnífic cicle novel•lístic de Manuel de Pedrolo.

D’aquesta mena d’iteracions que vinc resseguint, també n’he trobat al llibre La Vall del Corb, on sota el lema de Vallsanta, es recull el poema “Veig les ruïnes” que ja apareixia al llibre anterior titulat Projeccions íntimes i que he conservat en el recorregut comarcal per no desfer una ruta clara.

El Llibre primer de Poesia a l’abast recull fins a quatre poemes (“Un crit en la nit fosca”, “Què t’ha passat” i “Amor net”) que es tornen a mecanografiar a Temps obert. Llibre primer que, en la nostra edició, s’engreixa només amb el dos poemes darrers mentre que els primers, resten al testimoni més vell. I, encara recull els poemes “Paraules” i “Donar-se” que es repetiran dins Temps obert. Llibre segon que és on, definitivament, destacaven més en el seu conjunt. Aquest poemari —Poesia a l’abast. Llibre primer— recollia els poemes “Un crit en la nit fosca”, “Respon si es fa pregunta”, “El sí i el no” i “No cal rebatre” que apareixien novament al llibre primer de Temps obert que és d’on els he suprimit. El poema “Desig” que apareix a Temps lleure i a Imatges distants, roman definitivament en aquest darrer.

D’altra banda, també he suprimit la numeració que l’autor fa a cadascun dels seus llibres. No afegeix a l’obra cap ordre ni estructuració, diguem-ne a la manera espriuana. Possiblement és una particular comptabilitat que l’autor fa per saber el nombre de poemes escrits. Ara, he fet una excepció amb el capítol “Les hores” del llibre Imatges distants, encara que he substituït les xifres aràbigues per romanes i, en el llibre Viure la vida (1973), he conservat la numeració per reduir el mateix títol que en cada prosa posava l’autor.

En un paper d’aquest mecanoscrit/manuscrit, l’autor apunta: “Diuen que sóc poeta, / escric com a mi em plau / domino el joc amb la mà dreta / però del temps sóc esclau.” L’Irredimible ha posat la traveta a aquest editor que amb puny, signa aquesta lletra.

Xavier García

NOTA DE L'AUTOR:

Deixo constància

Aquest dos primers llibres de poesia no els he destruït perquè suposa un treball, un esforç, que particularment estimo. Bo és que a l’autor se’l conegui així tal com és amb totes les conseqüències.

De quan vaig estudiar retòrica i poètica en el col•legi dels Pares Paüls de Bellpuig, jovenet encara, que he anant cultivant la poesia, fent poemes al llarg de la meva vida, sempre en temps de lleure. Des l’any 1964 en endavant, vaig començar a produir més, fins a tenir-ne un bon farcell, que ara el redueixo en 15 —quinze— volums d’Obres completes.

Quin valor pot tenir la meva producció? El qui em llegeixi podrà dir si li agrada o no; el crític autèntic i sabedor del que és la poesia podrà classificar-la com vulgui i situar la vàlua corresponent.

Els meus estudis per a ser sacerdot, fets sota el sistema educatiu francès, tota vegada que els vaig fer en els col•legis de Bellpuig i Palma de Mallorca que tenien els pares Paüls de la Missió de San Vicent de Paül de la congregació francesa. Vaig estudiar fins als 21 anys, en que vaig ingressar per fer el Server militar a Palma de Mallorca ja en plena guerra civil. La guerra fou la causa entre altres que a l’acabar no seguís la carrera sacerdotal.

Vaig estudiar la literatura catalana i castellana amb detall, com també la llatina i grega. Per poder estudiar la Bíblia, el “Cantar del Cantars“. També tenia coneixements dels principals valors de la literatura europea, i algun que altre universal.

A partir de l’any citat 1964 fins ara no he deixat de llegir poesia universal i estudiar-la. Si bé, ara, queden un bon grapat de poemes escrits, he de dir que he passat el llarg del temps, també, vivint d’aquesta poesia viva que no s’escriu, però, que es gaudeix. En els dos primers llibres de poesia hi ha l’obra escrita entre els anys 1964 i 1967 i algun que altre petit rastre d’anys anteriors.

Ara, per a mi l’obra actualment feta, només té vàlua d’estudi i arxiu (avui som dotze de març de 1993).

Amb afecte poso la meva producció a la vostra disposició. Gràcies.

Gregori Satorres Baldrich

--Jacint Satorres (disc.) 18:06, 27 març 2013 (CET)