Salvador Cabré i Puig (Mont-roig del Camp, 11 de desembre de 1931–Barcelona, 17 de juny de 2013)

“Estimar és viure de debò, a Santa Coloma i al món sencer”

Biografia modifica

Salvador Cabré neix a Mont-roig del Camp, però als dos anys la família es trasllada a Santa Coloma de Gramenet on la seva mare, Carmen Puig, hi farà de mestra. Recorda els jocs a la plaça de la Vila “Ens ho passàvem la mar de bé jugant a grilló, a fet, a fet i amagar, a ratlla i tomàquet: a les tres, saltar i no dir res, a les cinc miquelet ja et tinc!, a ídem, a cavall fort: Cavall fort, aguanta’t fort; si vas a caure, digues: Fava de burot!1 Eren temps de la república. Als dotze anys decideix fer-se capellà i entra al Seminari de la Conreria. Més tard estudia filosofia (1952), teologia (1957) i català (1970). A principis dels anys 60 ja està vinculat a Acció Catòlica Obrera. El Concili Vaticà II estimula els capellans a fer un apostolat més obert i a relacionar-se amb la classe treballadora. Al llarg de la seva vida passarà per diverses parròquies: primer a Barcelona, serà a Sant Ignasi de Loiola i el Bon Pastor, després anirà a Santa Coloma, al barri del Singuerlín, on fundarà la parròquia de Sant Miquel (1965-1987). El novembre de 1987 tornarà a Barcelona, i s’estarà a les parròquies de Sant Oleguer i de Sant Francesc. L’últim destí com a rector serà el de la parròquia d’Argentona, al Maresme. Sigui on sigui, sempre pensa en la tasca pastoral com una lluita per aconseguir la felicitat de la població. La fe en Crist, fer el bé i estimar la gent, el compromís per transformar la societat i per acabar amb les mancances dels més pobres i el foment de la llengua i cultura catalanes seran els leitmotiv de la seva vida.


Capellà obrer modifica

El 1965 arriben a Santa Coloma de Gramenet un grup de capellans, que hi portaran l’esperit del Concili Vaticà II. Els anomenaran capellans obrers perquè entenen que la tasca pastoral està íntimament lligada a la feina al taller, la fàbrica, el despatx o l’escola. Salvador Cabré ho explica així en una entrevista d’Agustina Rico a la revista Grama: el novembre de 1982: “Durant deu anys vaig fer de traductor de francès, italià, castellà i català; vaig fer de fuster després durant mig any, però em van treure per poca traça, i fa dotze anys vaig començar amb les classes de català, impulsades per Òmnium Cultural”


El Singuerlín i Santa Coloma modifica

Quan el 1965 arriba al barri del Singuerlín -ell en deia de Can Singuerlín-, hi funda la parròquia de Sant Miquel. Les condicions de vida del barri són tan precàries (manca de serveis bàsics com escoles, transport públic, metge o mercat; carrers sense asfaltar, sense clavegueram, ni enllumenat; habitatges sense aigua ni llum...), que pren el compromís amb fidels i laics de transformar el barri. Al redós de la parròquia, funda l’Obra Social, que serà l’aixopluc de les comunitats de base, del Centre Social –amb una joventut molt activa amb membres de les JOC-, la guarderia, Aspanide (l’escola per a discapacitats), l’Associació de veïns i l’Associació de dones del barri, a la qual donarà els sou de capellà durant bastant de temps per a què puguin llogar un local, una biblioteca, espais de debat, de cinema i cinefòrums, de reunions clandestines de la Comissió de barri. També col•laborarà i serà promotor de la premsa colomenca; la revista Grama en serà el buc insígnia, i bressol de molts bons periodistes. Desapareguda Grama, promourà revistes com Ciutat, Poble o l’Esquerra del Besòs i es farà càrrec de l’edició de llibres amb el suport material de l’Associació Teresa Quintana. Són temps difícils, per les condicions de vida i per la repressió que el règim franquista aplica a qui lluita per millorar-les. En aquelles circumstàncies, unes quantes parròquies colomenques es converteixen en refugi de l’activisme polític transformador. Com a rector de la parròquia més d’un cop anirà a comissaria per demanar la llibertat de veïns detinguts per la policia i més d’un cop n’aconsegueix l’alliberament immediat. Per actuacions com aquesta entrarà a la llista negra de la policia franquista i compartirà llista amb altres capellans colomencs com Josep M. Galbany, Jaume P. Sayrach i Josep Esquirol.


El número 118 de la revista Sàpiens, de juliol de 2012, recull la nota policial sobre la seva suposada filiació política: “Salvador Cabré Puig Nacido el 11-12-1.931 em Montreig (Tarragona) (sic), célibe, sacerdote, hijo de José y de María del Carmen, con domicilio en… Progresista, catalano-separatista”.


Premis i reconeixements modifica

—El 1988 va rebre el premi Francesc Macià de treball de la Generalitat de Catalunya. No se’n sentia mereixedor, però diu que ho va consultar amb dos amics, que el van convèncer per acceptar-lo. “Jo no volia res de tot això, però ho vaig consultar amb el Fèlix Trias i l’Eloi, amics seriosos i crítics com sabeu, i em van dir que ho acceptés, perquè era un premi per a tota la labor que s’ha fet a Santa Coloma a favor del català”

— El 21 de desembre de 1990 rep el premi Ciutat de Santa Coloma, atorgat per l’Ajuntament de la ciutat.

—El 2004 rep el primer premi Salvador Cabré, creat pel CNL L’Heura en honor seu, i que en endavant s’atorgarà a persones o entitats que s’han destacat en la promoció de la llengua catalana.

—El 2010 s’inaugura la biblioteca del Singuerlín, que durà el seu nom, Biblioteca Singuerlín-Salvador Cabré.



Bibliografia modifica

-S. Cabré: L’Església del segle XXI Ed. Mediterrània, 1998

-S. Cabré: Diàlegs d’un rector Ed. Mediterrània, 1998

-S. Cabré: Per què teniu por, bisbes de poca fe? Ed. Mediterrània, 1999


Referències modifica

1. Diàlegs d’un rector, p. 239

2. Grama nov. 1982, entrevista Agustina Rico (dins Diàlegs d’un rector p. 138

3. Revista Sàpiens, núm. 118, juliol 2012

4. Diàlegs d’un rector, p. 219


Aquest article ha estat elaborat per Jordi Rovira i Sànchez del Centre de Normalització Lingüística L'Heura, de Santa Coloma de Gramenet, i hi han col•laborat Fèlix Trias, Eloy Jurado, Pep Palacio i Pilar Ferrando.