Usuari:Guillemwilly/proves/Les cròniques i la prosa medieval

Les cròniques són narracions, a mig camí entre la ficció literària i la historiografia, de fets històrics esdevinguts en un període determinat. Les primeres redactades en català daten del segle XIII i XIV. Al llarg dels segles XIII i XIV s'escriuen en català les quatre gran cròniques que narren els esdeveniments relatius al regnat dels grans reis catalans, i les seves gestes polítiques i militars. A mig camí entre la història i la literatura, donen a conèixer també com eren les formes de vida en aquelles terres de la corona catalanoaragonesa, poblades en aquells segles per catalans, aragonesos, italians, occitans i sarraïns. I són:

• Element de la llista puntejada

Llibre del feits (1244-1276) de Jaume I.

• Element de la llista puntejada

Llibre del rei en Pere (1283-1288) de Bernat Desclot.

• Element de la llista puntejada

La crònica Ramon Muntaner (1325-1328).

• Element de la llista puntejada

La crònica Pere el Cerimoniós (1336-1385).

El llibre dels Feits

Jaume I va dictar la crònica personalment. Estrucurada en 4 parts. narra els esdeveniments més importants del seu regnat: La conquestes de Mallorca i València. És una mena de llibre de memòries redactat en primera persona (nós majestàtic). Manifesta l'amor que sent pels territòris heredats i pels conquerits. Es descriu com un heroi.

Retrat

Es caracteritza per tenir el contingut més autobiogràfic. Escrita en primera persona i en dues etapes ben diferenciades (1244 i 1274), la crònica narra el llarg regnat d'aquest rei (1213-1276) i s'hi relaten les seves dues grans empreses: les conquestes de Mallorca i de València. La narració fou escrita en vida del rei i els col·laboradors que la redactaren coneixien els fets de primera mà. Des del punt de vista històric, s'ha pogut comprovar la veracitat que mou tota l'obra; si hi ha algun fet que malparla de la memòria del rei, se'l silencia però no es tergiversa o canvia. La narració no estalvia detalls, anècdotes, intimitats i pensaments del rei, motiu pel qual es creu que el rei va intervenir directament en la seva redacció. No la va escriure personalment, però hi ha proves que en va controlar directament tota l'elaboració, exceptuant els moments de la malaltia i mort, és clar. Per això l'obra és considerada com unes memòries reials. Es caracteritza per tenir el contingut més autobiogràfic. Escrita en primera persona i en dues etapes ben diferenciades (1244 i 1274), la crònica narra el llarg regnat d'aquest rei (1213-1276) i s'hi relaten les seves dues grans empreses: les conquestes de Mallorca i de València. La narració fou escrita en vida del rei i els col·laboradors que la redactaren coneixien els fets de primera mà. Des del punt de vista històric, s'ha pogut comprovar la veracitat que mou tota l'obra; si hi ha algun fet que malparla de la memòria del rei, se'l silencia però no es tergiversa o canvia. La narració no estalvia detalls, anècdotes, intimitats i pensaments del rei, motiu pel qual es creu que el rei va intervenir directament en la seva redacció. No la va escriure personalment, però hi ha proves que en va controlar directament tota l'elaboració, exceptuant els moments de la malaltia i mort, és clar. Per això l'obra és considerada com unes memòries reials. Curiositat: L'engendrament de Jaume I Molts dels moments de la vida de Jaume I han estat relacionats amb fets extraordinaris basats en la tradició mítica recollida pels joglars. Un d'aquests moments és el seu engendrament, explicat per Bernat Desclot i per Ramon Muntaner en les seves cròniques respectives. Segons aquest darrer, els fets van passar de la manera següent: El rei Pere i la reina Maria vivien separats i calia un hereu per a la Corona d'Aragó i per a la senyoria de Montpeller. Per tal de solucionar-ho els prohoms de Montpeller decideixen que la reina suplanti una nit al llit l'amistançada del rei. La reina hi accedeix i, acompanyada d'un gran seguici que donarà fe de les persones que seran a la cambra i que pregarà per l'èxit de l'engany, entra a la cambra del rei. A l'alba els acompanyants de la reina hi entren i expliquen al rei les raons de la suplantació. Nou mesos després va néixer Jaume I. Aquesta explicació extraordinària de l'engendrament d'un rei que serà considerat l'heroi català per excel·lència, està basada en l'engendrament d'un altre dels herois mítics: en el del rei Artús. I tant l'un -el de Jaume I- com l'altre -el d'Artús-, en el d'un altre dels herois tradicionals de la nostra cultura: en el d'Hèrcules. D'aquesta manera, Jaume I, un personatge real, és equiparat a dos personatges de ficció posseïdors de les característiques físiques i dels valors morals més representatius del moment. Finalitat de la Crònica: El Llibre dels feits s’obre amb un preàmbul en el qual el rei, en els darrers temps de la seva vida i veient la mort pròxima, explica les dues raons per les quals ha escrit el que podem considerar la seva autobiografia. Perquè tothom recordi les seves gestes.

Llibre del rei en Pere

Va ser escrita probablement per Bernat Escrivà (B.Desclot), tresorer reial. Se centra en el regnat de Pere II el Gran i està dividida en tres parts. Dintre dels fets narrats, els més importants són: les accions dels almogàvers, la conquesta de Sicília i la lluita contra els francesos.En el llibre es destaca molt el to heroic i l'esperit cavalleresc que es reflecteix en el rei i els almogàvers.

Retrat

Dedica una part de l'obra a tractar sobre els tres regnats anteriors al de Pere el Gran (1276-1286),i una altra part, al regnat d'aquest rei. Es coneixen poques dades de l'autor de la crònica, però tot fa suposar que Bernat Desclot era un membre de la cort del rei i un fidel servidor seu. Fill de Jaume I i Violant d'Hongria, Pere el Gran havia nascut a València entre els mesos de juliol i agost de 1240. Va fer-se càrrec de la corona amb trenta-sis anys i en va regnar nou, entre 1276 i 1285. Pere, I de Catalunya i II d'Aragó, havia rebut per herència només el regnes d'Aragó, de València i Catalunya ja que Jaume I havia segregat de la corona el regne de Mallorca, que havia deixat al seu segon fill, Jaume. Amb tot, quan va rebre la corona l'infant Pere tenia ja una llarga experiència política i guerrera; havia estat procurador dels regnes i s'havia fet càrrec de la campanya de Múrcia i de les darreres lluites del seu pare contra els sarraïns. Estava casat amb Constança de Sicília.

La crònica de Ramon Muntaner

És la més extensa de totes les quatre grans cròniques. aquesta té forma de llibre de memòries a diferència de les altres tres. Narra els fets des de l'engendrament de Jaume I fins a la coronació d'Alfons II el Beninge (1328). La part més important és l'expedició catalana a Orient on l'autor participa al costat dels almogàvers dirigits per Roger de Flor. En les memòries, es descriu Muntaner com un patriota apassionat, defensor de la llengua catalana i de la unió de les terres de la corona. Ramon Muntaner va néixer a Peralada l'any 1265 i va morir a Eivissa, d'on era governador, el 1336. Tal i com ell mateix ens explica, l'any 1325, al seixanta anys, instal·lat a la seva alqueria de Xixella, a l'horta de València, va iniciar la redacció de la Crònica que porta el seu nom.

Retrat

Com la Crònica de Jaume I, té tots els elements que la identifiquen amb un llibre de memòries en què el narrador és un dels protagonistes de les gestes que s'hi relaten, com ara l'expedició catalana a Orient comandada per l'almirall Roger de Flor. L'estil de la crònica desprèn un patriotisme abrandat. Muntaner inicia la seva obra amb el naixement, i posterior regnat, de Jaume I. Aquest començament faria trontollar el principi de Muntaner segons el qual només explicarà allò que ha vist, allò de què ha estat testimoni i, quan això no sigui possible, se servirà només d'altres fonts d'informació que l'hi siguin contemporànies.Ara bé, Muntaner salva aquesta primera dificultat dient-nos que justament comença amb el naixement de Jaume I perquè és el primer rei que va conèixer personalment. Finalitat de la Crònica: Muntaner, conscient i agraït d'haver estat un home de sort que ha viscut en primera persona uns esdeveniments històrics irrepetibles i d'haver pogut sobreviure als molts perills que se li havien presentat al llarg de la seva vida, en dóna les gràcies a Déu i escriu les seves memòries per fer-nos partíceps de tot allò que li ha tocat de viure

La crònica de Pere III el Cerimoniós

El rei supervisà i dirigí la redacció de la crònica, la cual és concebuda com un llibre de memòries. El rei supervisà i dirigí la redacció de la crònica i aquesta està concebuda com un llibre de memòries. Destaquen els episodis de la reincorporació a la Corona del Regne de Mallorca i les lluites contra la noblesa d'Aragó i de València. És l'única crònica que no utilitza llegendes no cançons de gesta prosificades. Té un estil eixut i monòton.

Retrat

La crònica s'ocupa dels regnats de Pere III i el seu pare. A diferència de les cròniques anteriors, la de Pere III defuig el to èpic i abrandat, i relata els fets amb una aparent objectivitat, amb la qual es percep el caràcter polític del rei. Els dos grans temes que recull la crònica són la reincorporació del regne de Mallorca a la corona catalanoaragonesa i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i a València. La Crònica de Pere el Cerimoniós és la darrera de les quatre grans cròniques medievals catalanes. En ella Pere III -que diu que vol que el llibre es digui Llibre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevinguts en nostra Casa, dins lo temps de la nostra vida, començant-los a nostra nativitat-, explica en primera persona, 50 anys de la seva vida (entre 1319, data del seu naixemet, i 1369), 33 dels quals corresponen al regnat que va exercir al llarg de 51 anys. Finalitat de la Crònica: La Crònica s’obre amb un pròleg dens en forma de sermó el qual el rei atribueix a la bondat divina que hagi estat posat en un lloc tan alt i agraeix a Déu les gràcies que li ha donat: a l'igual que David, a qui Déu va deslliurar de Saül, d'Absalon i del poble, que s'havia alçat en contra seva, així la misericòrdia de Déu ha deslliurat Pere III i dels seus regnes de tots els seus enemics. El Cerimoniós escriu el llibre perquè els reis que el succeeixin prenguin exemple que en llurs tribulacions, deuen esperar e confiar en lo llur Creador, de qui vénen tots béns, victòries e gràcies.