Usuari:Ketsia23/Paul Claudel
A partir d'agost 1941, el Journal ja només parla de Pétain amb menyspreu.[1]
Al Figaro del 23 de desembre de 1944, publica Un poema al general de Gaulle que havia recitat en el transcurs d'una matinada del Teatre-Français consagrada als « Poetes de la Resistència ».[2]
La consagració modifica
Claudel ha portat una constant meditació sobre la paraula, que comença amb el seu teatre i es prossegueix a una prosa poètica molt personal, es desclou al terme de la seva vida a una exegesi bíblica original Aquesta exegesi s'inspira fortament de l'obra de l'Abat Tardif de Moidrey (del qual ha reeditat el comentari del Llibre de Ruth), però també d'Ernest Hello.[3]
Claudel s'inscriu així a la tradició patristique del comentari scripturaire, que s'era a poc a poc perduda amb l'escolàstica i ha estat represa al XIX per aquests dos autors, abans de tornar sobre el davanter de l'escena teològica amb el cardenal Jean Daniélou i Henri de Lubac. La seva fe catòlica és essencial a la seva obra que cantarà la creació : « Així mateix que Déu ha dit coses que siguin, el poeta repetit que són..॥॥ Aquesta comunió de Claudel amb Déu ha donat així naixement a a prop de quatre mil pàgines de textos. Hi professa una autèntica cooperació entre Déu i les seves criatures, al seu misteri i a la seva dramatúrgia, com a la Sabata de satin i L'Anunci feta a Marie.
Amb Maurici Noi, Charles de Chambrun, Marcel Pagnol, Jules Romans i Henri Mondor, és l'una de les sis personalitats electes el 4 d'abril de 1946 a l'Acadèmia francesa en el moment de la segona elecció agrupada d'aquest any, pretenent omplir les molt nombroses places vacants deixades pel període de l'Ocupació.
És rebut a l'Acadèmia francesa el 13 de 13 de 13 per François Mauriac, a la butaca de Louis Gillet.
De 1948 a 1955, presideix l'Associació França Estats Units.
De 1953 a 1955 participa en la revista literària de Jean-Marc Langlois-Berthelot i Jean-Marc Montguerre[4], El Échauguette.
Va ser membre del Comitè d'honor del Centre cultural internacional de Royaumont.
Mor el 23 de 23 de 23 a París, a l'11 passeig Lannes a l'edat de 86 anys. És soterrat al parc del castell de Brangues; la seva tomba porta l'epitafi : « Aquí descansen les restes i la llavor de Paul Claudel.[5] (Cal probablement llegir la paraula « llavor » a la llum de la doctrina de la resurrecció de la carn : al final dels temps, en el moment de la tornada gloriosa del Crist, les morts ressuscitaran; les restes humanes són així la llavor de la carn transfigurada que serà aquella de la resurrecció. D'aquí la importància de la sepultura a la religió cristiana, i les reticències enfront de la incineració per exemple[6])
El treball d'edició i d'anotació del seu Periòdic és realitzat després de la seva mort pel seu amic François Varillon, prevere jesuïta i teòleg, i per Jacques Petit, a la biblioteca de la Pléiade.
L'exegesi religiosa modifica
Es pot també passar per l'exegesi religiosa, a la qual Claudel s'ha consagrat durant gairebé tota la seva vida Per a ell, la fe no és només una persistència a la seva crítica sobre l'art, però més aviat un aliment per al seu esperit i la seva ànima[7] Consagra diversos articles típics a aquest assumpte : Vidrieres de les Catedrals de França, la Catedral d'Estrasburg, l'Art i la Fe, l'Art Religiós, etc.[8] Posa en llum l'esperit religiós per tot arreu on ho pot És la manera per a ell d'expressar la seva meditació sobre la seva intimitat d'home i de creient Ens confia fins i tot de vegades la seva fe per ajudar a comprendre els seus textos La Bíblia és recaptada com una obra poètica per Claudel, que ho impulsa a interrogar i a comentar els quadres amb un estil que de vegades si n'inspira[9]
La declamació modifica
Com poeta, Claudel porta una gran atenció a la dicció, a l'enunciació o a la declamació, reclamant-les com del seu domini net d'escriptor. Va dir, a una correspondència al seu amic Édouard Bourdet :
| « | Je n’admettrai jamais que la musique associée à un texte poétique dépende exclusivement du choix du metteur en scène. En réalité, il s’agit d’une émanation du texte et c’est l’auteur qui doit être responsable de l’une comme de l’autre. | » |
Investiga tota la seva vida una enunciació intel·ligible i signifiante Per a ell s'opera a l'atenció al diseur, i deslligant sintaxi i bufa : pot anar fins a proposar un silenci al mig d'una frase, fins i tot al mig d'una paraula o al mig d'una síl·laba o d'un fonema..॥॥ Per exemple, a la repartida de Don Camille a Prouhèze a la Sabata de Satin : « I tanmateix que diable m'ha fet, jo vo/us resa, si aquest no és ella sola? », indica un sospir al mig de la paraula us. Reté d'altres principis expressius : accentuar sobre les consonants i menys sobre les vocals, posar una inflexió en començament de cucs i acabar-ho a lleugera atenuació de veu..॥॥ Al seu informe amb l'actor, el sentit no és estret a l'escrit, però procedeix del treball vocal del diseur Aquest treball, a la diferència de la versification clàssica, no és prèviament fixat, és al diseur de posar-se a la seva escola[10]
Amors de Paul Claudel modifica
Paul Claudel té una connexió amb Rosalie Ścibor-Rylska, d'origen polonès, esposa de Francis Vetch, empresari i dona de negocis.[11] La coneix l'any 1900 en el el vaixell que el porta amb amb el seu marit a la Xina, i té una filla natural, Louise Vetch[12] (1905-1996), compositora i cantant. Rosalie Vetch inspira el personatge de Ysé a Repartiment de migdia i el de Prouhèze a la Sabata de satin. Descansa a Vézelay, on la seva tomba porta aquest cucs del poeta : « Sola el rosa està prou fràgil per expressar l'eternitat », cap a extret de Cent frases per a ventalls.
Família modifica
Paul Claudel es casa amb a Lió el 14 de març de 1906 Reina Santa-Maria-Perrin (1880-1973), noia de Louis Santa-Maria Perrin, arquitecta de la basílica Nostra Senyora de Fourvière.[13] Ho acobla embarca tres dies més tard per a Xina, on Claudel és cònsol a Tientsin. Tenen cinc fills : Marie (1907-1981), Pierre (1908-1979), Reina (1910-2007), Henri (1912-2016), i Renée (nascuda l'any 1917)..॥॥[14][15]
Al setembre 1913, l'escultora Camille Claudel, germana de Paul (i anciana mestra d'Auguste Rodin) , és internada en asil d'alienats a Mondevergues (Montfavet - Vaucluse) a la demanda de la família i a la instigació del seu germà Paul, que decideix d'actuar immediatament després de la mort del seu pare.[16][17] En trenta anys d'hospitalització, Paul Claudel no va a veure la seva germana que a dotze recuperacions[18] En el moment de la retrospectiva que li va ser consagrada l'any 1934, dels testimonis han informat que Paul Claudel s'emporti : no vol que se sàpiga que té una germana boja. A la mort d'aquesta, l'any 1943, Paul Claudel no es desplaça pas: Camille és inhumada al cementiri de Montfavet acompanyada de l'únic personal de l'hospital; alguns anys més tard, les seves restes són transferits a una fossa comuna, ni Paul ni els membres de la família Claudel no havent proposat de sepultura.[19][20]
L'antic presbiteri on ha nascut ha esdevingut la Casa de Camille i de Paul Claudel, exponent de les obres de Camille i dels documents inèdits sobre Paul Claudel[21]
Obres modifica
[[Categoria:Persones de l'Aisne]] [[Categoria:Gran Creu de la Legió d'Honor]] [[Categoria:Membres de l'Acadèmia Francesa]] [[Categoria:Diplomàtics francesos]] [[Categoria:Dramaturgs francesos del segle XX]] [[Categoria:Poetes francesos del segle XX]] [[Categoria:Pàgines amb traduccions sense revisar]]
- ↑ François Angelier, Claudel ou la conversion sauvage, Paris, éd. Salvator, 1998, pp. 119-121.
- ↑ http://www.contreculture.org/AG%20Claudel.html
- ↑ Introduction au Livre de Ruth, Gallimard, 1952.
- ↑ Jean-Marc Montguerresur Académie-française.fr
- ↑ https://www.la-croix.com/Culture/Livres-Idees/Livres/Paul-Claudel-a-l-affiche-pour-les-soixante-ans-de-sa-mort-2015-02-23-1283928.
- ↑ Religion: Buried or Cremated ?, Time Magazine, 29 juin 1953, citant Le Figaro Magazine.
- ↑ Emmanuelle Kaës, « Cette muse silencieuse et immobile », Paul Claudel et la peinture européenne, Honoré Champion, 1999
- ↑ Claudel Paul, L’œil écoute, s.l, France, Gallimard, 1960. P.102, 136, 207, 210
- ↑ Pierre Ouvrard, Aux sources de Paul Claudel. Littérature et foi, Siloë, 1994
- ↑ Sophie Gaillard (en francès) Bulletin de la société Paul Claudel, N° 216.
- ↑ Pour cette qualification, voir Marie-Josèphe Guers, La maîtresse du Consul, Albin Michel, 2000 ; Marie-Anne Lescourret, Claudel, Flammarion, 2003.
- ↑ Voir descendance de Paul Claudel, sur la base de Roglo.
- ↑ Acte de mariage Plantilla:Numéro90 de la page 46/271, cote du registre 2E2028. Il faut cliquer sur "Accéder aux registres" puis sur "Personnalités" puis sur "C" et on cherche le nom., en ligne sur le site des archives municipales numérisées de Lyon.
- ↑ Il épouse Cristina Diplarakos, sœur de la première femme de Paul-Louis Weiller (1893-1993), protecteur de Paul Claudel.
- ↑ Le Figaro, 16-11-2016.
- ↑ «Camille Claudel est jetée à l'asile à la demande de sa mère et de son frère Paul». lepoint.fr.
- ↑ Camille Claudel, Asile Année zéro d'Éric Favereau, journal Libération du 15 septembre 2000.
- ↑ Jean-Paul Morel. Camille Claudel : une mise au tombeau (en francès). Les Impressions nouvelles, 2009. ISBN 978-2-87449-074-3..
- ↑ Les Femmes artistes dans les avant-gardes, Marie-Jo Bonnet, 2006, page 44
- ↑ Silke Schauder. Camille Claudel. De la vie à l'œuvre : regards croisés. Éditions L'Harmattan, 2008, p. 176..
- ↑ https://www.maisonclaudel.fr/?lang=fr