Usuari:Maria Carreras Oliva/proves

Esther Boix

Biografia
Naixement	1923 Llers, Alt Empordà
Mort	26 de maig de 2014
Dades personals
Nacionalitat	Catalana
Família
Cònjuge	Ricard Creus

Esther Boix i Pons (Llers, Alt Empordà, 26 de març de 1927 - 26 de maig de 2014) fou una pintora i pedagoga catalana, dona del poeta Ricard Creus, amb qui va fundar l'escola de tècniques d'expressió L'Arc. Fou una de les integrants del Grup Postectura, junt amb els pintors Ricard Creus i Joan Datzira i els escultors Josep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó i Martí Sabé. El 2002 va ser nomenada filla adoptiva de Les Preses.

Biografia

Neix el 26 de març de 1927 en el petit poble de Llers (Alt Empordà). La seva infància i adolescència es varen basar en un va i bé constants de clíniques i operacions, ja que quan tenia dos anys i mig li varen diagnosticar poliomielitis, una malaltia infecciosa produïda per un virus que ataca la medul·la espinal i li provoca atrofia muscular i paràlisi. Degut a això, no podia tenir una vida normal i es quedava a casa restant repòs amb un llibre sempre a la mà. Entre els 18 i 20 anys aquesta malaltia va anar millorant, però li va deixar conseqüències per tota la vida.  

El primer curs després de la Guerra Civil va anar al Col·legi de Monges Mercedàries a Barcelona, i a part, de les assignatures d’ensenyament mitjà bàsiques, el seu pare insistia en que també fes música, pintura i literatura, ja que eren activitats que es consideraven que anaven molt bé per la seva condició física.

Als 18 anys va ingressar en l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on tenia un ensenyament amb estètica academicista. Esther Boix dirà sobre aquesta experiència: “sempre dic que els anys que vaig esmerçar allí per llicenciar-me, després vaig haver d’emplear-ne altres tants per desaprendre la majoria de maneres que m’havien obligat a aprendre allí pero que a mi no em servien”. Allà passava les tardes amb tres companys més de l’escola: la Mercè, J. Maria Subirachs, escultor, i Ricard Creus, pintor que anys més tard es va passar a la literatura i amb qui es va casar l’any 1956. Tots junts anaven a descobrir l’art de Barcelona i passavem llargues hores a l’estudi del l’Esther; es passaven hores llegint pintant i llegint. També, tant Esther sola, com amb els seus companys varen fer diversos viatges per Espanya per conèixer tot l’art i tots els museus de la península.

Altrament se'n va anar a Paris becada per el Govern Français a través d’un concurs convocat per l'Institut Francès de Barcelona. Allà va descobrir que era un art lliure, que buscava essencialment l'enriquiment intel·lectual i sensible, que després la va portar a endinsar-se entre els nuclis més actius de Catalunya i Espanya. El fet de passar la frontera cap a Europa, ja que a Espanya tot estava censurat, era com obrir-se a un nou món completament. D’aquí va iniciar el viatge des de Londres, passant per Bruixes, La Haia, Milà, Venècia, Roma, entre moltes altres ciutats, fins arribar a Nàpols, i a cada lloc on anava, visitava els seus museus. Després de dos mesos de viatge va emprendre la tornada cap a casa visitant abans el Sud de França. Esther es va plantar davant de l’Europa mítica sola i emportan-se totes aquelles vivències i cultures que havia dels locals, que ajuden a formar com a artista.

L’any 1950, juntament amb els pintors Joaquim Datsira i Ricard Creus i els escultors Francesc Torres Monsó, Josep Maria Subirach i Martí Sabévaren, fondant el Grup Postecura, un grup de curta durada el qual va presentar la seva obra a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquest grup estava inscrit dins d’una estètica figurativa i constructivista. D’altra banda, el 1952, també s’uneix al Grup Indika, el primer moviment d’avantguarda de les comarques gironines, promogut pel pintor Joan Massanet, iniciat el febrer de 1952 amb una exposició a la sala de sessions de l’Ajuntament de Girona. Ells volien «reafirmar la independència creativa» i participar en la creació d’un llenguatge renovat, i amb un estil plàstic oposat a les idees exhaurides del passat.

L’any 1956 es va casar amb el seu marit Ricard Creus i se’n varen anar a Milà com a viatge de noces. Aquest viatge va acabar convertint-se en casa seva durant dos anys, per tornar a Barcelona degut al naixement del seu fill Adrià. Allà Esther va exposar amb grans resultats.

L’any 1964 Esther Boix crea el grup Estampa Popular a Barcelona, el qual es caracteritzava per fer un art de facil comprensió per a la gent, barat, bàsicament feien gravats i tenen una intenció i implicació político-social. Dins d’aquest context reivindicatiu hi havia a Catalunya el moviment de la Nova Cançó.

L'any 1967 Esther Boix i Ricard Creus crearen l'Escola de Tècniques d'Expressió L'Arc. Fruit del seu treball pedagògic són els llibres escrits conjuntament: Ús i funció formativa de l'expressió plàstica (1973), Picasso: l'alegria de viure (1983). Plegats també han pronunciat conferències sobre el paper de la plàstica en l'educació i han creat conjuntament per a TV3 «Taller de plàstica - El joc de mirar» (1986). Ells dos, a part de ser una parella sentimental també són parella artística, però que sempre s’han respectat mútuament la independència respectiva de cada treball. D’altra banda, han estat persones que han mantingut un compromís innegable amb la societat mitjançant l’art, la literatura i la seva tasca pedagògica en L’Arc; feien de la seva vida una tasca pedagògica. Doncs, la branca de la pedagogía també és una art que Esther Boix desarrolla. Altres llibres publicats individualment per ella són una col·lecció de tres llibres anomenada De l’art modern, publicada per Edicions la Polígrafa: el primer és De l’impressionisme a l’expressionisme (1987), el segon és La raó i el somni: del Cubisme al Surrealisme (1989) i finalment Europa i Estats Units: dels totalitarismes polítics a les Arts Conceptuals (1991).  

El 1983 varen fer una estada llarga a Mèxic, encara que no va pintar res allà, es va adonar la precaria situació que viuen les ètnies autòctones en les ciutats colonials.

Al final de la seva vida se'n van a viure a una masia a prop de la Fageda d'en Jordà amb el seu home, per tornar a connectar amb les arrels gironines d’ella i la natura. Els últims dies de la seva vida tornarà a Anglès, on mor amb 87 anys el 26 de maig del 2014.

Obres

L’obra plàstica de l’Esther és molt extensa i es desenvolupa essencialment en els anys que van del 1948 al 1998. Encara que la seva obra sigui considerada figurativa, és evident que ha anat patint canvis i alteracions degut a les circumstàncies socials i estètiques que anava vivint i veient. No ha estat cega en corrents com: l’abstracció, el pop, la nova figuració, els nous realismes o qualsevol d’altres -ismes que anaven tinguent lloc a la segona meitat del segle xx.

L'obra d'Esther Boix és clarament dramàtica, amb forts contrastos entre allò fred i allò càlid, entre l'amor i l'agressivitat, entre el bell i el lleig, etc., és a dir, una presència constant d'aquelles formes antagòniques. El conflicte és el motor i la base de les seves obres, expressant tant en el tema com en la composició o els mateixos colors del quadre. Ella treballa des del seu interior, des de la pròxima experiència humana, visual i sensorial i també amb el seu coneixement del terreny cultural.

Primera etapa

Esther Boix presenta al llarg de la seva vida diferents etapes artístiques. La primera es situaria entre el 1948 i l'any 1952 i destacaria per la seva senzillesa en les línies amb una influència classicista i alhora amb un cert distanciament, dotat per l'aprenentatge acadèmic de l’escola. Un exemple d’obra en una època tant primerenca és Interior (1948).

Segona etapa

La tornada a Madrid de l’any 1952 inaugura la segona etapa (1952 - ), on les formes s’estilitzen i es quan realment es comença a veure les tensions entre els oposats. Els temes tendeixen a ser literaris com el quadre El cuervo inspirat en Edgar Allan Poe. Els personatges estan clausurats en un espai molt clasteoforic, com veiem en Vejez, els tracta de manera trista, i fins i tot depressiva, estan com molt lluny de la realitat i molt enfocats en el seu món interior. Es mostra el seu drama interior i es nota com ella arriba a simpatitzar amb ells. Hi trobem una certa tendència al Simbolisme. Usa una paleta de colors ocres i terrossos amb certs tocs de verds.

Tercera etapa

La tercera etapa () s’inicia després del viatge que fa per Europa, en que Esther troba el seu estil propi (pág. 34 cita). Veiem un predomini del paisatge urbà, per sobre d’interiors i figures humanes, com feia en l’obra anterior. Encara que en aquestes urbanitas europees no hi hagi cap persona representada, porten molta alegria i vivacitat; això es veu en la composició i amb els colors usats. Veiem com clarament guanya confiança respecte a les dues etapes anteriors (pág. 35 cita). També es controla en el sentiment perquè vol destacar les arquitectures per sobre de tot.

Quarta etapa

La quarta etapa () abarca els anys més complicats de la seva vida que comença en la tornada d’itàlia fins a la incorporació en el grup Estampa Popular i la seva dedicació a l’ensenyament. Aquesta època alhora es pot dividir en tres subetapes: en un primer moment trobem com allarga el paisatgisme urbà amb un to líric i colors brillants, però amb Sol i un cel mediteeranis, bones mostres d’aixó son obres com Suburbio, La colina y El Solar.

En segon lloc trobem un paisatgisme natural, no havia tocat aquesta tipologia fins aquesta moment; pero la seva composició està molt pensada i per això hereten directament de l’estètica del paisatgisme urbà. Sí que és cert que en aquesta paisatges  Esther inclou certs simbolismes que lliguen amb les seves vivències. Una de les obres importants de l’època és Gàbies on trobem conills dins de gàbies amb unes formes irregulars i inestables que contrasten amb els colors vius taronges, groguencs i verds, tot aquest conjunt d’elements que fa que el quadre tranmeti molt inseguretat.

La tercera vessant d’aquesta quarte etapa és on hi estableix una clara critica social. En aquests quadres la tensió neix de la disconformitat entre l'humà i inhumà. Planxadora () és una obra de les més destacats, on clarmanet hi ha un to goyesc i fa sàtira a la bona mestressa de casa satisfeta. D'aquesta mateixa etapa també trobem quadres com Silla o Tierra de España.

Com es pot veure, aquesta quarta etapa va estar plena de investigació tan temàticament com plàsticament, introduint nous simbolismes i noves tècniques i varietats cromàtiques. Doncs, es respira una major llibertat de creació. És per això que en aquesta etapa hi ha molts més quadres inacabats en comparació a altres etapes. Ara sí que podem dir que fa una pintura completament autonoma en el qual tot m´nim detall ha estat passat pel seu filtre personal. També és característic en aquesta època trobar la substitució de volums per formes planes, com si els quadres es divideix en sectors geomètrics.  

Cinquena etapa

És en aquesta cinquena etapa () on s’introdueix la pràctica del gravat i del dibuix. En una estada a Madrid l’any 1964 va treballar durant un any en un estudi de gravat i el mateix temps els seus ensenyaments com a mestre de plàstica la varen incentivar en l’art del dibuix, que no obstant, ja portava practicant des dels inicis de la seva carrera. És en aquesta època on es troba incerida en el grup d’Estmpa Popular, en el qual  va realitzar deu gravats des del 1964 fins al 1968. El segador, Dona que frega o Nadal amb Vietnam són alguns dels seus noms.

Aquestes litografies destaquen per la seva duresa i violència a causa dels traçats i llargs i gruixuts amb un moviment molt contrastat, juntament amb unes figures molt rígides i hieràtiques. Els temes són bèl·lics i de la vida laboral. La dualitat de colors entre el blanc i el negre encara la fan més expressiva. D'altra banda, en aquesta mateixa època, trobem dibuixos d'altres realitats, realitats més íntimes i més pròpies d’Esther, on el dolor i la tristesa són les protagonistes. Com en el principi de la seva obra, seguim veient com els protagonistes estan encarcelats pels espais arquitectònics, convertir els espais tancats també en el tema principal. La pintura d'aquesta etapa resulta menys important i/o menys interessant. Aquesta etapa destaca per la conscienciació política i social.

Sisena etapa

La sisena etapa () s'inicia amb la sèrie coneguda com las Palomas, com a resultat de la seva conscienciació política en l’etapa anterior i I’apropament dels nens amb la seva tasca pedagògica, en ella es veu tot de coloms amb relació a persones i representant el símbol de la pau, hi ha un ambient de calma i d'ingenuitat en tota sèrie. Trobem a personatges sense relleu i usa una gamma de colors en tons blaus, blancs i grisos. Quan va acabar aquesta sèrie a finals de la dècada 70 Esther Boix es va retirar de la pintura, ocupada amb la seva escola de L’Arc. Va ser justament en aquell moment en el qual, una nova generació d'artistes i escriptors entraven en el món de l'art investigant uns camins els quals Esther ja feia anys que hi estava treballant. Justament quan la moda anar pel sèu favor, ella es retirarà.

Setena etapa

En aquesta última i setena etapa (), veiem que deixa de pintar símbols exteriors sinó que se centra en símbols que surten dins d’ella, tot el que pintarà a partir d'ara serà fruit d'ella i del seu interior. Ella és la seva inspiració, però no deixarà pas la intenció de comunicació amb el públic. La pintura és un territori privilegiat per expressar el més profund de la seva intel·ligència, un món que domina.

En conclusió, veiem com tota la seva vida artística ha estat una investigació constant del seu món interior, passar per diversos estils i creant atmosferes que semblen realment oposades. De fet, la seva evolució ha estat des d'un expressionisme pessimista fins a una poètica realista. Malgrat el decidit comprís social de l’artista, la seva pintura sempre ha estat individual i incomparable, ella treballa d’acord amb les inquietuds col·lectives, però amb una expressió lliure i individual. Com s’apunta la seva llibertat en la temàtica social, també és important fer-hi referència en allò estètic, Boix mai es deixa emportar per les modes del moment. Aconsegueix dialogar amb tot allò que l’envolta: el món vegetal, les ciutats, etc. sempre amb una pintura que exalta els sentits.

Les imatges d’Esther Boix, segons ella mateixa, ens demanen transcendir en l’anècdota i donar una nova mirada, una nova lectura-mirada, el que ella en dirà clarividència de l’espectador.