Usuari:Mcapdevila/Examen complementari
Un examen complementari és un procediment diagnòstic que sol·licita el metge i que es realitza al pacient després d'una anamnesi i un examen físic, per confirmar o descartar un diagnòstic clínic. Els exàmens complementaris o tècniques de diagnosi han de ser sol·licitats per a una indicació clínica específica, han de ser prou exactes com per resultar eficaços en aquesta indicació i han de ser el menys costosos i perillosos possible. Cap tècnica de diagnosi és totalment exacta i els resultats de totes elles solen plantejar problemes d'interpretació. Cal comprendre els termes utilitzats amb major freqüència en l'anàlisi de les tècniques i en epidemiologia, com ara la prevalença, sensibilitat, especificitat, valor predictiu positiu i valor predictiu negatiu. Tot el conjunt de tècniques de diagnosi utilitzades en els exàmens complementaris no només s'utilitzen per ajudar a diagnosticar malalties, sinó també com a prevenció secundària.
Procediments diagnòstics modifica
Els exàmens complementaris poden ser de diferents tipus a escollir dintre del ventall de procediments diagnòstics, alguns d'ells ja disponibles des de l'entorn d'atenció primària:
- Determinacions de laboratori: Solen ser determinacions químiques o biològiques in vitro en mostres generalment de fluids corporals (sang, orina, femta, líquid cefaloraquidi, semen, etc).
- Exàmens d'imatge: Són tècniques diagnosi on es visualitza el cos humà mitjançant diferents tecnologies:
- Radiodiagnòstic com la radiografia i la tomografia axial computadoritzada
- Magnetisme, com la ressonància magnètica nuclear
- Medicina nuclear com les gammagrafies i la tomografia per emissió de positrons.
- Ultrasons, com l'ecografia.
- Endoscòpies: Són procediments diagnòstics que visualitzen l'interior de cavitats o òrgans buits del cos com la colonoscòpia.
- Determinacions d'anatomia patològica: Són procediments diagnòstics que analitzen una mostra de teixit o biòpsia o una peça quirúrgica després d'una cirurgia. També inclou les citologies.
- Electrogrames: electrocardiograma ECG, electroencefalograma EEG, electromiograma EMG
- Test d'esforç
- Estudis alergològics de fàrmacs, animals, vegetals, minerals, etc.
- Espirometries
Característiques d'un procediment diagnòstic quantitatiu modifica
- Sensibilitat, especificitat i exactitud nosogràfiques (diagnòstiques)
- Valors predictius
- Precisió: És la concordança entre els valors mesurats obtinguts mitjançant mesuraments repetits del mateix objecte o objectes similars en condicions especificades.
- Exactitud: És la concordança entre un valor mesurat i un valor veritable d’e la magnitud mesurada. Un un procediment diagnòstic és poc exacte si divergeix del valor veritable fins i tot amb resultats precisos (aquesta exactitud es corregeix calibrant els equips i utilitzant programes de control extern de la qualitat).
- Interval de referència biològic: Ès l'interval que conté el 95% central dels valors mesurats en una població de referència (habitualment una població sana). Els valors mesurats en els pacients que estan fora de l'interval de referència biològic, però són propers a un dels límits d'aquest interval, s'han de prendre amb precaució. L'interval de referència biològic d'una magnitud biològica és específic del procediment de mesura emprat i de la població general a la que pertany la població de referència, es a dir, de cada laboratori clínic.
- Factors interferents
- Preparació del pacient. Per exemple, de vegades cal que el pacient estigui en dejú abans de prendre-li una mostra determinada.
- Recollida de la mostra: els factors que poden afectar l'eficàcia de la tècnica diagnòstica i que depenen del procés de recollida de la mostra són el temps que transcorre des de la presa de la mostra fins a la realització de la tècnica (pot afectar l'estabilitat de la mostra), el moment de la recollida, la possible lisi cel·lular, l'emmagatzematge i el transport fins al laboratori on es fa l'anàlisi.
Elecció d'un procediment diagnòstic modifica
- Es tria un procediment diagnòstic molt sensible quan es tracta d'una malaltia greu però guarible (té tractament), de manera que intentem aconseguir els menys falsos negatius possibles. A més a més, s'ha de tenir en compte que un resultat positiu fals no suposi cap trauma psicològic ni despesa econòmica per al pacient. Per exemple, una malaltia infecciosa.
- Es tria un procediment diagnòstic molt específic quan la malaltia és greu i pràcticament no guarible, de manera que s'intenta aconseguir els menys falsos positius possibles. Ja que suposaria un trauma psicològic i econòmic per al pacient. Per exemple, algun tipus de càncer que necessiti d'intervenció quirúrgica.
Vegeu també modifica