Usuari:Mcapdevila/Mètode clínic
El mètode clínic és el procés o seqüència ordenada d'accions que els metges han desenvolupat per generar el seu coneixement des del començament de l'era científica. És el mètode científic aplicat a la pràctica clínica, és l'ordre recorregut per estudiar i comprendre el procés de salut i de malaltia d'un subjecte en tota la seva integritat social, biològica i psicològica.[1][2][3][4]
En aplicar el mètode clínic s'està elaborant i construint el coneixement mèdic. Coneixement que té una connotació històric-social, atès que el "procés de conèixer" depèn del temps i l'espai d'una societat. D'aquesta manera, a l'interior de cada societat es van desenvolupant diversos sabers sobre tots els aspectes que preocupen a l'home.
Antecedents modifica
El mètode clínic dins del coneixement mèdic està documentat des de l'epoca d'Hipòcrates.[5] L'espècie humana crea cultura, és a dir, formes de transformar i interpretar el món. D'aquesta manera els grups humans s'organitzen per sobreviure i despleguen una sèrie de pràctiques i representacions (símbols/sentits/conceptes) sobre realitats com la criança, l'alimentació, la convivència, la cura de la salut, la malaltia, el dolor, etc. Dins d'ells, la malaltia i la mort són circumstàncies que des de sempre representen per a l'home una incògnita, de manera que s'han convertit en un objecte d'estudi, separant-les de la salut. El sofriment del dolor impulsa una recerca d'explicació per trobar solucions.
En anar enriquint en el seu nivell intel·lectual, les societats produeixen nous coneixements, que a l'àrea de la salut, estan constituïts per diferents pràctiques i representacions que poden conformar diferents sabers o creences; com ara la medicina màgica, popular, religiosa, etc.
D'aquests coneixements interessa destacar dos tipus:
- Coneixement popular : és el coneixement quotidià que es transmet de persona a persona per la paraula.
- Coneixement pseudocientífic : és un coneixement sistematitzat, social i metòdic, que no és el coneixement científic propi de la ciència mèdica sinó un saber rudimentari.
El coneixement científic propi de les ciències mèdiques utilitza una forma de raonar per a això aplica un mètode, el mètode clínic . Aquest s'ha anat sistematitzant a través del temps com un ordre - mètode per abordar la problemàtica de salut i de malaltia dels individus.
En descriure els seus passos, s'ha de imaginar una acció en moviment on "tot" es lliga i cada part del mateix es concatena amb l'altra, sense poder existir individualment.
Així objectiu, mètodes i accions es lliguen els uns als altres per arribar a la definició dels problemes establerts a través d'un diagnòstic, pronòstic i recomanacions a efectuar a un pacient en un context determinat. El metge construeix el coneixement necessari per definir la situació, i entendre el mecanisme de l'equilibri de la salut així com el de la seva pèrdua i planificar les accions necessàries per al maneig d'aquesta situació problemàtica.
Anàlisi modifica
El mètode clínic pot ser analitzat, des de:
- L'objectiu: El diagnòstic, pronòstic i recomanacions.
- Les condicions de realització: Context on s'aplica el mètode clínic. La consulta mèdica.
- Accions o procediments per dur a terme la metodologia a aplicar.
L'objectiu modifica
L'objectiu d'estudiar i entendre el procés de salut i/o malaltia d'un pacient, immers en un problema que el porta a la consulta, implica arribar al diagnòstic mèdic (conèixer), establir un pronòstic ( avançar-se al temps) i oferir recomanacions de tractament per resoldre la situació. Diagnosticar és reconèixer i és una activitat cognoscitiva del metge, que comença tan bon punt es troba amb el pacient. Aquest diagnòstic ha de ser abarcativo o integral. El orgànic-biològic és només una part de la integritat de la persona. Aplicar el model mèdic integral (holístic) és tenir en compte els espais del subjecte en el biològic, psicològic i social. És a dir, al subjecte des de la seva percepció (com es pensa i se sent a si mateix), dins la seva família i la societat. Per tant, cada exploració mèdica té figura i continguts propis que li atorguen una singularitat. Això està esbossat en la metàfora "no hi ha malalties sinó malalts". A partir de la trobada mateix, comença una seqüència de conjecturar una hipòtesi que permeti explicar teòricament la problemàtica plantejada. Tractar de confirmar aquesta hipòtesi mitjançant recursos exploratoris, substituir-la per altres i si la confirmació no es produeix, prosseguir fins que el coneixement de la situació permeti correspondre a aquest diagnòstic presumptiu de manera satisfactòria, amb totes les dades obtingudes en la consulta. Es produeix un procés espiralado de construcció de sabers, un anar i venir des de la teoria (hipòtesi) als fets i dels fets a la teoria, que resultarà en la confirmació o descarti del diagnòstic presumptiu (contrastació).
- Fet : és el problema que succeeix.
- Teoria : és la hipòtesi "proposta" del coneixement.
- Llei : és la hipòtesi "provada" del coneixement mitjançant el mètode científic
La informació obtinguda genera un nombre d'hipòtesis les quals són treballades, controlades i validades a través d'un ordre i en condicions determinades. Ha d'existir una descripció d'aspectes de la problemàtica plantejada pel pacient en estudi i una explicació del seu funcionament. L'observació desenvolupada pel metge és permanent, "tot el temps", en la seva recerca de signes i símptomes claus (semiologia), a la qual cosa s'ha d'agregar la resposta del pacient, i que en conjunt formen part de la hipòtesi que s'estableix (hipòtesi del procés salut-malaltia-atenció contextuado). En definir un diagnòstic el metge està en condicions, a través de la seva capacitació sumat a les seves experiències, d'establir les pautes evolutives del quadre: pronosticar i corregir. La tasca diagnòstica compleix els dos requisits que l'etimologia del terme "diagnòstic" comporta: conèixer distingint (diá com "entre") i conèixer penetrant (diàleg com "a través de").
Les condicions de realització modifica
Les condicions de realització són els contextos en els quals s'executa la pràctica mèdica. El pacient contextuado és l'individu inserit en l'espai sociopolític-cultural, on juguen les característiques econòmiques, socials, culturals i biològiques generals, i particulars del medi, més les característiques socioeconòmiques i genètic-biològiques singulars de la persona. Aquesta dimensió afecta tots els processos que desenvolupa la pràctica mèdica: escenaris de la consulta, llenguatge, cultura, sistema d'atenció, recursos sanitaris, condicions socials i de vida del pacient, etc. Aquesta dimensió opera sobre les possibilitats de selecció, utilització i aplicació de les tècniques i la concreció de les recomanacions ja sigui per recursos dels serveis de salut o dels subjectes. El context de la entrevista metge-pacient es dóna en la instància de la consulta mèdica. Això habitualment es desenvolupa en un consultori, però pot ocórrer en el hospital durant una internación, en el llar en la visita domiciliària, aula, espai comunitari, geriàtric, etc. En altres paraules: és el lloc on s'aplica el mètode clínic.
Quan s'inicia una consulta mèdica s'estableix una relació de comunicació entre el metge i el pacient, coneguda com a relació metge-pacient. Cada trobada amb cada pacient és un moment de singularitat. En aquesta instància, el metge és un observador-escolta del llenguatge verbal i paraverbal del pacient. Tots dos busquen una meta i es produeix una negociació a través d'aquest vincle per d'aconseguir decisions que portaran a la recerca de solucionar els problemes que afligeixen al que consulta.
L'actitud mèdica pretén ser de coneixement, sentiment i operació, per poder construir un diagnòstic integral. "Mirar" en forma envolvent i interessada, i amb un distanciament mental respecte de la "cosa" mirada amb neutralitat i sense prejudicis i amb l'atenció perceptiva i distintiva, que donaran a l'observador la perfecció desitjada en el seu accionar.
La consulta mèdica es pot abordar des de múltiples aspectes:
- El relacional, quant a la trobada de dos individus, subjecte metge i subjecte pacient;
- L'intercultural, per les pertinences socioculturals del metge i el pacient;
- El comunicacional, que implica la interacció entre emissor i receptor a través de missatges;
- L'emocional és un aspecte que ínterjuega amb el psicològic i el social i l'ètic.
Accions o procediments a aplicar modifica
És l'operatòria d'aquest procés d'obtenció de coneixements a través de mètodes i tècniques seleccionades (habilitats). A través de la seva aplicació es recullen dades subjectives i objectius. L'instrument utilitzat per al registre de les dades és la història clínica. Inclou un conjunt de procediments com ara l'interrogatori, l'examen físic i l'avaluació dels estudis complementaris.
- L'interrogatori mèdic o anamnesi comprèn el dialogar amb el pacient tenint en compte el seu llenguatge, discurs i cultura; aquests són productes de la seva educació general i d'assoliments anteriors, experiències, hipòtesis i teories prèvies, etc. En aquest acte s'apliquen diferents tècniques de comunicació: entrevistes estructurades, amb acord de les parts en les característiques de la trobada; semiestructurades, on hi ha algunes pautes establertes i altres lliures, i l'entrevista lliure sense definicions prèvies.
- El examen físic inclou la inspecció, la palpació en recerca de formes, grandàries, vores, límits i moviments, l'auscultació en recerca de sons i sorolls i la percussió, induint-per després interpretar-los, en l'ordre adequat al signe buscat.
- Les exploracions complementàries comprenen les dades d'exàmens de laboratori, diagnòstic per imatges i tècniques especials, els quals són avaluats i integrats a la informació precedent.
Resum modifica
El mètode clínic és un ordre de treball elaborat pel metge dins de la instància de la consulta mèdica, a través del desenvolupament d'una relació metge-pacient, amb una eina de registre, la història clínica, amb l'objectiu d'arribar a un diagnòstic mèdic integral del procés de salut-malaltia d'un individu.
El metge amb capacitat de maneig del mètode clínic és el que està més a prop de la "quinta essentia" de la professió. Des d'Hipòcrates no es descriu un altre espai per al metge que tingui aquesta dimensió i protagonisme.
S'ha de considerar també l'ètica en el comportament, en les conductes morals en els contactes amb el pacient, tant en els límits com en el professionalisme, que antigament s'aprenia dels majors i que avui necessita també d'actualització. La societat moderna imposa cada vegada més cura en controlar aquests aspectes que sorprenentment no són considerats amb la serietat que mereixen. En aquest sentit s'ha d'enfortir la docència de les ciències i arts semiològiques.
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ mètode clínic - cedat.cat
- ↑ José Buendía; José Buendía Vidal. Psicología Clínica y Salud: Desarrollos Actuales. EDITUM, 1 January 1991, p. 28–. ISBN 978-84-7684-920-0 [Consulta: 13 maig 2012].
- ↑ Robert Bocock. Sigmund Freud. Routledge, 30 December 2002, p. 127–. ISBN 978-0-415-28816-3 [Consulta: 13 maig 2012].
- ↑ Robert Browning; Donald O. Stover. Behavior Modification in Child Treatment: An Experimental and Clinical Approach. Transaction Publishers, 31 December 2008, p. 1–. ISBN 978-0-202-36293-9 [Consulta: 13 maig 2012].
- ↑ HumaneHealthcare.com. The Many Faces of Hippocrates: The Effects of Culture on a Classical Image (en inglés) [Consulta: 28 novembre 2009].
Bibliografia modifica
- Muniagurria AJ, Libman J. Col·lecció de Semiologia Clínica (toms I, II i III). UNR i L'Ateneu.
- Muniagurria AJ, et al. Semiologia: Ciència i Art. Editorial UNR.
- Garrote N, Pizzuto G. La Consulta Mèdica, UABP Nº 10, Guia de l'alumne. Facultat de Ciències Mèdiques, UNR, 2002. p.413.
- Díaz MC. Àrea Social Coneixement i Medicina, UABP Nº 10, Guia de l'alumne. Facultat de Ciències Mèdiques, UNR, 2002. p.362.
Enllaços externs modifica