Usuari:Mcapdevila/Prova de l'aigua 2
La prova de l'aigua era un dels actes jurídics anomenats Judicis de Déu que es van fer servir a l'edat mitjana per decidir la culpabilitat o innocència d'una persona[1] acusada generalment d'algun delicte del què no se'n tenien proves clares, sinó només sospites. Les acusacions solien ser de bruixeria o adulteri.
N'hi havia de dos tipus: una amb aigua calenta i l'altre amb aigua freda.
Aigua calenta modifica
La judicium aquae ferventis és probablement la forma més antiga de judicis de Déu emprada a Europa. La prova apareix descrita en texts de lleis antics, per exemple l'arquebisbe Hincmar de Reims,[2] en el tractat judicial Trina Deitas (853), recull de lleis usades a l'europa central. També apareix esmentada a la Llei Sàlica i en la capitular de Lluís I el Pietós del 819. L'antic Frostathingslov noruec la proposava només per a dones que volguessin deslliurar-se'n de l'acusació d'haver fet ofrenes paganes.
Aquesta prova consistia en que la persona acusada havia d'agafar una pedra o un anell ficat al fons d'una olla d'aigua gairebé bullint i amb el braç nu. La decisió d'innocència es basava en el coratge de la persona acusada per a suportar les cremades a la pell, si no era capaç de suportar el dolor es considerava culpable però a més havia de passar l'avaluació del tercer dia. Després de ficar el braç en l'aigua, s'embenava, el jutge posava un segell a la bena i al tercer dia s'examinava el resultat de la prova: Si no s'havia guarit la cremada, l'acusat era culpable; però si no la cremada s'estava refent l'acusat era era innocent.[3]
Aigua freda modifica
La judicium aquae frigidae va ser introduïda probablement pel Papa Eugeni II (824-827).
En aquesta prova, es lligava amb cordes la persona acusada i se la ficava dins un recipient ple d'aigua mentre es repetia una pregària: No deixeu que la massa d'aigua rebi el cos d'aquell que, alliberat del pes de la Bondat, és elevat pel vent de la injustícia.[nota 1]
Al contrari que en la prova de l'agua calenta, gairebé sempre la persona acusada era declarada culpable, a no ser que un fet extraordinari salvés la persona de morir ofegada. Si tot anava com era d'esperar, és a dir, l'acusat s'enfonia, era declarat innocent i se'l treia de l'aigua, tot i que sovint massa tard i s'havia mort. La capacitat per aguantar la respiració baix de l'aigua i per mantenir la calma determinaven molt la superació de la prova. Però també hi van haver èpoques en què l'enfonsament del cos es considerava senyal de culpabilitat.[1]
Prohibició de la prova modifica
Al començament perquè una d'aquestes proves tingués validesa, calia que alguna autoritat eclesiàstica estigués al càrrec juntament amb un representant de l'autoritat civil. Amb el temps el papat va començar a veure amb mals ulls aquesta mena de judicis. El 1215,[1] es va prohibir la participació de membres de l'església en els anomenats Judicis de Déu. A partir del segle XIII en els judicis, tant els civils com els de qüestions de fe, es va preferir fer servir una altra mena de tortures per aconseguir confessions de culpabilitat.
La cacera de bruixes modifica
La prova de l'aigua, que havia estat durant anys oblidada, va reaparèixer en el context de la cacera de bruixes als segles XVI i XVII. Es donava el cas que, tot i que la majoria de juristes rebutjaven la prova com indici de culpabilitat, la creença popular estava tan arrelada, que alguns acusats demanaven poder-se sotmetre a la prova doncs veien una oportunitat d'evitar les tortures. Alguns argumentaven a favor de l'ús d'aquesta prova dient que si una bruixa se sotmetia a ella, flotaria a causa d'haver renunciat al baptisme per a entrar al servei del dimoni. Jacob Rickius afirmava que les bruixes eren més lleugeres que la resta de persones doncs tenien la capacitat de volar i, per tant, això les feia surar, i per a demostrar-ho no calia submergir-les en aigua sinó que n'hi havia prou amb sopesar-les.[4]
Un dels teòrics sobre la bruixeria de més renom, que havia justificat la realització de la prova de l'aigua en diversos escrits, va ser Wilhelm Adolf Scribonius. D'ell es coneix el següent exemple:
| « | [...] Quan va arribar el 25 del mes de tardor a la ciutat de Lemgow, dos dies més tard [...] van ser portats de la vida a la mort amb foc, per ordre del consell, a tres bruixes per les seves nombroses i abominables accions. Aquella mateixa tarda els agutzils del consell van detenir tres persones més que havien estat acusades per les anteriors com a còmplices i van ser empresonades. Al dia següent, gairebé cap a les dues de la tarda, van ser dutes a les portes de la ciutat i per a descobrir la veritat van ser lligades de la següent manera: la mà dreta va ser lligada al dit gros del peu esquerre i la mà esquerra va ser lligada al dit gros del peu dret, de forma que no pogués moure el cos. Després, en presència de diversos milers de persones van ser ficades en aigua i per tres vegades, però van surar en la superfície i cap d'elles se'n va enfonsar. [...] | » |
| — Sendbrieff / Wilhelm Adoph Scribonij von Marpurg / Von erkundigung und Prob der Zauberinnen durchs kalte Wasser (1583)[nota 2] | ||
Antecedents modifica
Les proves d'aigua van ser molt emprades durant l'edat mitjana però hi ha antecedents en diferents cultures de l'antiguitat. La primera aplicació d'aquest judici està escrita al Codi d'Ur-Nammu de la cultura sumèria la qual es realitzava en un riu.[5] Els hebreus, per exemple, tenien la "prova de l'aigua amarga", descrita a la Biblia[6] i emprada per a demostrar la fidelitat conjugal. A la persona acusada d'infidelitat se li feia beure l'"aigua amarguenca de la maldició", un beuratge preparat pel sacerdot amb aigua i cendres entre altres ingredients. En aquest cas era més un càstig del marit gelós cap a la seva dona que un veritable judici, doncs si ella es negava a prendre-se'l era declarada culpable i rebia la pena de lapidació.
Notes modifica
- ↑ El text original en alemany és: Lass das Wasser nicht empfangen den Körper dessen der, vom Gewicht des Guten befreit durch den Wind der Ungerechtigkeit emporgetragen wird.
- ↑ El text original és: [...]/ Als ich den fünff und zwanzigsten tag deß Herbstmonats / bey euch zu Lemgow ankame / sind zwen tag hernach / [...] / auff erkandtnuß des Raths / drey Zäuberinnen wegen ihre vielfaltigen unnd greuwlichen mißhandlung mit Feuwer von leben zum todte gebracht. Desselbigen abends auch sind wiederumb drey / so von den obgemelten als jr mitgenossen und rottgesellen angegeben / von den Stadtdienern aufgegriffen / und ins Gefengniß gelegt / folgendes tages aber / fast umb zwey uhr nach mittag / sind sie vor dem Stadtthor / zu mehrer erforschung der warheit / auff das Wasser gebunden / die kleider abgezogen / auff folgende weise aber war das binden also angeschlagen: Die rechte handt war an den lincken grossen Zehen / und wiederumb die lincke hand an den rechten grossen zehen verknüpffet / daß sie sich mit dem gantzen leibe gar nicht regen kondten / Darauff in beywesen etlicher tausend Menschen / sind sie in das Wasser geworffen / und ein jede zu drey malen / aber gleich wie ein holtz oder block oben geschümmet / unnd keine undergegangen. [...]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Consulteu "Juicios de Dios" als enllaçoos externs
- ↑ Heinrich Schrörs: Hinkmar, Erzbischof von Reims. Sein Leben und seine Schriften. Herder, Freiburg 1884 (Nachdruck: Olms, Hildesheim 1967)
- ↑ Peter Dinzelbaher, pàg. 35
- ↑ Superstition and Force, Henry C. Lea, 1866
- ↑ Codex Ur-Nammu, paràgraf 10, [1]
- ↑ Llibre dels Nombres V, 11-28
Bibliografia modifica
- A. Erler: Kesselfang. En: Handbuch der Deutschen Rechtsgeschichte Vol. 2. pàg. 707 f. Berlín 1978.
- Peters, Edward : "La tortura". Madrid: Alianza Editorial. 1987. ISBN 84-206-0251-5
- Elisenda Ardévol Piera, Glòria Munilla Cabrillana, Josep Cervelló Autuori : "Antropología de la religión: Una aproximación interdisciplinar a las religiones antiguas y contemporáneas", Edit. UOC Barcelona, 2003. ISBN 84-8429-025-5
- Peter Dinzelbacher:"Das fremde Mittelalter. Gottesurteil und Tierprozess", ed.Magnus Verlag, Essen 2006, ISBN 978-3-88400-504-0
- Carlos Fisas: "Usos y costumbres de la Historia", ed.Plaza y Janés, Barcelona, 1997, ISBN 9788401580055
Enllaços externs modifica
- archivos/ordalias.htm revita redes article:"Juiciios de Dios en la edad media"
- Carlos Fisas:"Juicios de Dios"