Usuari:Meldor/Filosofia medieval

S'anomena filosofia medieval a la que es desenvolupa a Occident durant l'edat mitjana, des de la fi de l'edat antiga fins al sorgiment del Renaixement. Es tracta d'un llarg període caracteritzat per importants esdeveniments històrics, socials, polítics i culturals. De la mà de l'Església comença la construcció d'un saber unitari amb el dogma cristià com a principi i fi de reflexió.

A grans trets, la filosofia medieval està caracteritzada per la recepció de la filosofia hel·lènica (i especialment, del neoplatonisme) en els àmbits cultes de les societats cristianes, islàmiques i jueves, i també per l'adaptació de la filosofia al marc propi de cada religió monoteista.

Aquest procés es duu a terme de forma progressiva, mitjançant els debats intel·lectuals més importants de l'època: les relacions entre filosofia i teologia, o entre raó i fe, l'estatut ontològic de les formes (problema dels universals), l'eternitat o temporalitat del món, l'abast de l'omnipotència divina, o l'estatut de l'intel·lecte humà i de la seva capacitat per conèixer Déu i el món.

Característiques generals

L'edat mitjana fou despreciada pels humanistes del Renaixement, que la consideraren un període bàrbar entre l'era clàssica de la cultura grega i romana, i el renaixement d'aquesta. No obstant, aquest període de quasi mil anys d'història fou el més llarg període de desenvolupament filosòfic a Europa i a l'Orient Pròxim, i un dels més rics. Jorge Gracia argumenta que 'en intensitat, sofisticació, i en assoliments, el floriment filosòfic del segle xiii podria haver estat considerat en justícia rival a l'edat d'or de la filosofia grega del segle IV aC'.^[1]

La filosofia medieval és essencialment teològica, i un dels temes més debatuts és precisament la disputa entre fe i raó. Avicenna i Averrois s'inclinaren més cap a la primacia de la raó, mentre que Agustí d'Hipona i Anselm de Canterbury optaren per la fe. Altres pensadors, com Agustí d'Hipona, optaren per una solució intermitga: en primer lloc, cal creure (per la fe), i després cal mirar d'entendre (per la raó). Així, trobem gram quantitat de reflexions filosòfiques en els escriptors medievals, que usaren les idees i les tècniques lògiques dels filòsofs antics per mirar de solucionar els problemes de doctrina que es plantejava la teologia. Tomàs d'AquinoThus, we do find plenty of philosophy in the works of medieval writers, who used the ideas and logical techniques of the ancient philosophers to address difficult theological questions and points of doctrine. Thomas Aquinas sought a harmony of both faith and reason. While some regard him as strictly a theologian, others disagree. He called philosophy ancilla theologiae, the handmaiden of theology. On the other hand, he also says that theology is the guidepost of philosophy. He writes that philosophy and theology are in harmony because both are created by God. If one's philosophy conflicts with the theology, then a mistake was made. That philosopher must go back and seek out his or her error. Thus, he admits a reciprocal relationship between philosophy and theology.[1]

Generally speaking, there are three features that characterise medieval thinking. (1) The use of logic, dialectic and analysis to discover the truth – the principle of reasoned argumentation or ratio. (2) Respect for the insights of ancient philosophers, particularly Aristotle, and deference to their authority – the principle of auctoritas. (3) The obligation to co-ordinate the insights of philosophy with theological teaching and revelation – the principle of concordia. The last was the most important. Perhaps no other issue concerned medieval thinkers more than the relation of faith to reason. This followed in form the classical Platonic ideal principles and scholasticism as a school flourished throughout the medieval era.

Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
Agustí d'Hipona aporta els fonaments de la teologia i l'antropologia cristianes.
La relació entre la fe religiosa i la raó, les demostracions de l'existència de Déu i el problema dels universals ocuparan bona part del treball filosòfic. Paralel amb aquesta qüestió, poc a poc, anant contra les teories realistes que defensen l'existència dels Universals, es va imposant poc a poc el nominalisme, que els nega explícitament.
L'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle xiii. En l'adopció parcial de l'aristotelisme per part del cristianisme són importants Averrois i Tomàs d'Aquino, entre d'altres.
En tota l'edat mitjana predominen, en l'astronomia, les teories geocèntriques d'Aristòtil, Eudox de Cnidos i el matemàtic Ptolomeu; es pot dir que, fins ja passada l'edat mitjana amb Copèrnic i Galileu, no es van deixar enrere definitivament les anacròniques (i bastant anticientífiques) opinions sobre l'astronomia i el moviment dels planetes.

Períodes de la filosofia medieval

Patrística: Segle IV - Segle V.
Escolàstica: Segle VI - Segle XIV.

Fet destacable

Aparició de la universitat (segle xii).

Vegeu també

Llista de filòsofs medievals.

Fonts

{{{títol}}}.

Enllaços externs

Filosofia medieval, a FiloXarxa.

↑ Text original en anglès: 'In intensity, sophistication, and achievement, the philosophical flowering in the thirteenth century could be rightly said to rival the golden age of Greek philosophy in the fourth century B.C.' Gracia, p.1 (vegeu Bibliografia).

[1] Text original en anglès: 'In intensity, sophistication, and achievement, the philosophical flowering in the thirteenth century could be rightly said to rival the golden age of Greek philosophy in the fourth century B.C.' Gracia, p.1 (vegeu Bibliografia).

[1]