Usuari:Mjalvarezlopez/proves/Dipòsit digital fiable

Un dipòsit digital fiable és aquell que té com a missió garantir l’accés, a llarg termini i de manera fiable, a recursos i materials digitals per part d’una determinada comunitat d’usuaris (comunitat designada d’usuaris). Per tant, els dos elements fonamentals que caracteritzen aquests dipòsits digitals són: la fiabilitat i la comunitat designada d’usuaris.

Introducció

La proliferació de recursos digitals en els últims anys posa de manifest la necessitat d’assegurar la permanència de la informació digital, per tal que futures generacions d’usuaris puguin localitzar, llegir i utilitzar aquest tipus d’informació. En aquest context, els progressos assolits en l’àmbit de la preservació digital durant aquests últims cinc anys han donat lloc a importants avenços pel que fa a la definició, disseny i implementació dels dipòsits dedicats a la preservació de la informació digital a llarg termini.

Cal remarcar la importància de la publicació en el 2002 de l’informe Trusted Digital Repositories: Attributes and Responsibilities , elaborat per un grup de treball posat en marxa per dos grans consorcis de biblioteques: Research Libraries Group (RLG) i OCLC. En aquest informe es proposa la creació de dipòsits fiables basats en el model referencial Open Archival Information System (OAIS). També es proposen les característiques d’aquests dipòsits, que estaran adreçats a mantenir i gestionar les col•leccions digitals, especialment les d’institucions d’investigació tant grans com petites.

Fiabilitat

Una de les característiques principals que han de tenir els dipòsits adreçats a mantenir i gestionar els recursos digitals és la fiabilitat. Les creacions digitals, a diferència de les obres físiques conservades a biblioteques, arxius o museus, presenten més dificultats a l’hora de demostrar la seva autenticitat. La causa és la intangibilitat, mutabilitat i dificultat de preservació de la informació digital. Per tal que aquestes creacions digitals arribin a generacions futures amb una garantia d’autenticitat i de fiabilitat, l’informe de l’RLG i l’OCLC, ja esmentat anteriorment, marca que aquestes creacions hauran de demostrar:

• La fiabilitat de la institució responsable de preservar el recurs digital
• La fiabilitat dels proveïdors de la institució responsable
• La fiabilitat dels recursos custodiats en el moment de ser recuperats

A més de la fiabilitat, un altre concepte bàsic en la definició dels dipòsit digitals és la designated user community, és a dir, el grup específic d’usuaris als que anirà adreçada la informació digital que es vol preservar. La importància d’aquest concepte radica en que, si es volen preservar uns materials digitals perquè siguin accessibles i utilitzables en un futur, és fonamental tenir en compte per a quin grup d’usuaris es preservaran aquests materials. La designated user community condicionarà aspectes clau del procés de preservació (material a preservar, estratègies tècniques, etc.). D’aquesta manera, els responsables de cada dipòsit hauran d’identificar la seva pròpia comunitat d’usuaris i preveure de quina manera utilitzaran els recursos preservats.

Responsabilitats

Els dipòsits fiables també han de complir una sèrie d’obligacions:

• Garantir la integritat i autenticitat del recurs
• Vigilar la protecció dels drets intel•lectuals
• Limitar l’accés a usuaris autoritzats
• Mantenir les eines necessàries per a identificar i recuperar la informació
• Assegurar la presència de metadades normalitzades, que sempre acompanyaran la informació preservada
• Acceptar la responsabilitat de mantenir a llarg termini els recursos digitals en nom dels seus depositants i en benefici dels usuaris actuals i futurs
• Tenir un sistema organitzatiu que permeti no tan sols la viabilitat a llarg termini del repositori, sinó també de la informació digital de què és responsable
• Demostrar viabilitat i sostenibilitat fiscals
• Dissenyar els seus sistemes en concordança a estàndards comunament acceptats
• Establir metodologies d’avaluació que mostrin la fiabilitat i confiança a la comunitat d’usuaris

Proposta de certificació

L’RLG i l’OCLC en el seu estudi també van recomanar el desenvolupament d’un procediment que permetés la certificació d’aquests dipòsits digitals. Aquesta certificació és necessària perquè els dipòsits puguin demostrar la seva fiabilitat a la resta d’implicats en el cicle de vida dels recursos digitals:

• A creadors i/o titulars dels recursos dipositats
• A la seva comunitat designada d’usuaris
• Als que financen les operacions
• A les entitats que col•laboren d’una manera o d’una altra en les tasques de preservació

Malgrat la importància d’un sistema de certificació que avaluï la fiabilitat d’aquests dipòsits digitals, abans de tot és necessària l’existència d’uns criteris avaluables per saber si el dipòsit compleix o no amb els atributs i responsabilitats establertes, i d’un mecanisme per mesurar el nivell d’acompliment de responsabilitats. Davant la mancança d’aquests instruments, en aquests últims anys s’han dedicant molts esforços a la creació d’un sistema d’avaluació i certificació de dipòsits fiables. En aquest sentit, cal remarcar la iniciativa de l’RLG juntament amb l’arxiu nacional nord-americà, NARA, que el 2005 va elaborar una llista provisional de criteris que podrien utilitzar-se per avaluar i certificar els dipòsits digitals: Audit checklist for the certification of trusted digital repositories.

Audit checklist for the certification of trusted digital repositories

El propòsit d’aquest document és elaborar un mecanisme que faciliti la identificació dels centres capaços d’emmagatzemar, gestionar i fer accessibles els fons digitals de manera fiable.

Els criteris que es proposen en aquest document permeten avaluar els dipòsits atenent a quatre àrees operacionals:

• Organització
• Funcions, processos i procediments
• Comunitat d’usuaris i usos previstos
• Tecnologia i infraestructura tècnica

Dintre de cada àrea operacional hi ha subcategories que se centren en aspectes més específics. Aquest instrument d’avaluació de dipòsits basat en criteris i subcriteris permet a l’auditor conèixer el grau d’acompliment de cada criteri. El repositori haurà de superar cadascun dels criteris establerts. L’eina d’avaluació permetrà la validació de la llista complerta de criteris, fins i tot en el cas que el dipòsit no els superi tots.

Aquesta eina d’avaluació ha tingut un gran impacte i ha causat gran interès per part d’organitzacions prestigioses a nivell internacional. Actualment, l’esquema d’aquesta eina d’avaluació es troba en una fase de revisió i validació per conèixer la seva possible aplicació en dipòsits digitals. Les institucions avaluadores de l’Audit checklist són:

• InterUniversity Consortium for Political and Social Research (ICPSR)
• LOCKSS
• Koninklijke Bibliothek
• Portico

Altres projectes d’avaluació i certificació

Malgrat la importància i l’impacte causat per part de l’Audit checklist, cal indicar que en aquesta eina encara falten elements i pautes a concretar. Per exemple, no es determinen unes pautes que indiquin a les biblioteques com fer els processos avaluables, ni tampoc se suggereix la manera com el dipòsit pot mostrar l’acompliment d’un criteri determinat.

En aquest context, altres projectes i iniciatives d’avaluació de dipòsits digitals:

• Digital Curation Centre (DCC): projecte que té com a objectiu oferir un futur servei de certificació per als dipòsits digitals de Regne Unit. Aquesta iniciativa intenta remeiar la falta d’especificitat de l’Audit checklist, mitjançant la proposta de tres tipus d’evidències per demostrar el nivell d’acompliment dels criteris de certificació per part dels dipòsits digitals: l’evidència documental, l’evidència testimonial i l’observació.
• NESTOR (Network of Expertise in Long-term Storage of Digital Resources): paral•lelament a l’elaboració de l’Audit checklist, a Alemanya es va desenvolupar un altre conjunt de criteris per avaluar la fiabilitat dels dipòsits digitals: es tracta del Catalogue of criteria for trusted digital repositories . Aquesta iniciativa alemanya va ser elaborada per NESTOR, i la seva versió preliminar en anglès va sortir a finals del 2006. El catàleg estableix una guia per a la planificació, implementació i autoavaluació de la fiabilitat dels dipòsits digitals, i agrupa els criteris en tres àrees: organització, gestió de l’objecte, i infraestructura i seguretat.