Viquipèdia

Usuari:Unapersona/John Lennon

< Usuari:Unapersona

John Winston Ono Lennon MBE (Amb nom de naixement John Winston Lennon; 9 d'octubre de 1940 – 8 de desembre de 1980) va ser un cantant anglès i compositor, co-fundador de la banda The Beatles, el grup de música amb més èxit comercialment de la història de la música popular. Amb un altre membre de The Beatles i amic seu, Paul McCartney, va formar una associació de compositors.

Va viure la seva infància a Liverpool. Durant la seva adolescència es va involucrar en l'skiffle; el seu primer grup de música, The Quarrymen, va transformar-se en els Beatles l'any 1960. Quan el grup es va separar l'any 1970, Lennon es va embarcar en una carrera de solista que va produir àlbums molt aclamats com John Lennon/Plastic Ono Band i Imagine, i cançons icòniques com "Give Peace a Chance", "Working Class Hero", i "Imagine". Després de casar-se amb Yoko Ono l'any 1969, va canviar-se el per John Ono Lennon. Lennon es va apartar del negoci de la música el 1975 per ocupar-se del seu fill Sean, però juntament amb Ono va tornar al món de la música l'any 1980 amb el nou àlbum Double Fantasy. Va ser assassinat tres setmanes després del seu llançament.

Lennon va revelar una naturalesa rebel i enginyosa en la seva música, escriptura, dibuixos, a la pel·lícula i en entrevistes. Va ser una activista polític per la pau polèmic i el 1971 es va traslladar a Manhattan, on la seva crítica de la Guerra de Vietnam va resultar en un intent de l'administració de Richard Nixon a deportar-lo. Algunes de les seves cançons van ser adoptades com a himnes pel moviment anti-guerra i el moviment de contracultura del 1960.

El 2012, les vendes d'àlbums de Lennon als Estats Units van superar els 14 milions. L'any 2002, una enquesta de la BBC en el 100 Greatest Britons va posar-lo en vuitena posició i, el 2008, Rolling Stone el va qualificar com el cinquè millor cantant de tots els temps. Postumament, va ser introduït a la Saló de la Fama dels Compositors el 1987 i al Saló de la Fama del Rock and Roll dues vegades: com a membre del Beatles l'any 1988 i com a artista solista el 1994.[1]

Biografia modifica

1940-57: Primers anys modifica

Lennon va néixer el 9 d'octubre de 1940 al Liverpool Maternity Hospital, fill de Julia i Alfred Lennon, un Marina mercant irlandès, que no va estar present al naixement del seu fill.[2] Els seus pares van posar-li de nom John Winston Lennon en honor al seu avi per part de pare, John "Jack" Lennon, i al Primer Ministre d'aquell moment, Winston Churchill.[3] El seu pare sovint era fora de casa, però enviava xecs regularment al número 9 de Newcastle Road, Liverpool, on Lennon vivia amb la seva mare;[4] els xecs van deixar d'arribar quan el pare va desertar, el febrer de 1944.[5][6]

Quan va tornar a casa sis mesos després, va oferir-se per cuidar la família, però Julia —llavors embarassada d'un altre home— va refusar l'oferiment.[7] Despres de queizar-se, juntament amb la seva germana Mimi Smith, dels Serveis Socials de Liverpool, Julia va rebre la custodia del seu fill. El juliol de 1946 el pare de Lennon va visitar Smith i va recollir el seu fill per portar-lo a Blackpool, amb l'intenció secreta d'emigrar cap a Nova Zelanda amb ell.[8] Julia els va seguir —amb la seva parella d'aquell moment, 'Bobby' Dykins— i després d'una forta discussió el seu para va forçar al seu fill a triar entre ells. Lennon va triar el seu pare dues vegades, però quan la mare va marxar, va començar a plorar i la va seguir.[9] Passarien vint anys abans de que tornés a tenir contacte amb el seu pare.[10]

 
La casa on Lennon va passar la major part de la seva infància

Durant la resta de la seva infància i adolescènciava viure amb els seus tiets, Mimi i George Smith, que no tenien fills, a Mendips, 251 Menlove Avenue, Woolton.[11] La seva tieta va comprar-li volums d'historietes, i el seu oncle, granger a la granja de la seva família, va comprar-li una harmònica i va animar-lo a resoldre mots encreuats[12] Julia visità Mendips regularment, i quan John va fer 11 anys també la visitava de tant en tant a 1 Blomfield Road, Liverpool, on ella li posava enregistraments d'Elvis Presley, li ensenyava a tocar el banjo i a tocar "Ain't That a Shame" de Fats Domino.[13] El setembre de 1980, Lennon va dir sobre la seva família i la seva naturalesa rebel:

« En part voldria ser acceptat per totes les facetes de la societat i no ser aquest cridaner i llunàtic poeta/músic. Però no puc ser el que no sóc... Jo era aquell del qual tots els pares de la resta de nens —inclòs el pare de Paul— dirien, "Aparteu-vos d'ell"... Els pares reconeixien instintivament que era un esvalotador, volent dir que no em conformava i que influenciaria als seus fils, cosa que vaig fer. Vaig fer tot el que vaig poder per trencar les cases dels meus amics... en part per l'enveja de no haver tingut això anomenat llar... però ho vaig fer... Hi havia cinc dones que eren la meva família. Cinc dones fortes, intel·ligents i guapes, cinc germanes. Una era la meva germana. [Ella] no podia ocupar-se de la seva vida. Era la més jove i tenia un marit que va fugir al mar mentre la guerra durava i ella no podia ocupar-se de mi, i vaig acabar vivint amb la seva germana gran. Aquestes dones eren fantàstiques... I aquesta va ser la meva primera educació feminista... M'inflitraria a les ments dels altres nois. Podria dir, "Els pares no són déus perquè jo no visc amb el meu i, per tant, ho sé."[14] »

Lennon va crèixer com a Anglicà i va estudiar a l'Escola Primària Dovedale.[15] Des del setembre de 1952 a 1957, després de passar l'examen del final de primària, va anar a l'Institut Quarry Bank de Liverpool, i va ser descrit per Harvey com "Un despreocupat, amb bon humor, de tracte fàcil, un noi animat."[16] Sovint feia dibuixos còmics que apareixien a la revista escolar feta per ell mateix, anomenada The Daily Howl,[17] però tot i el seu talent artístic, el seus informes escolars eren dolents: "Certament en el camí del fracàs... sense esperança... com un pallasso a classe... fa perdre el temps als seus companys."[18]

La seva mare va comprar-li la seva primera guitarra acústica el 1956, una Gallotone Champion, de les més barates, per la qual ella va "deixar-li" cinc lliures i deu xílings amb la condició que la guitarra estès a la seva casa, i no a la de Mimi, sabent bé que la seva germana no suportava les aspiracions musicals del seu fill.[19] Mentre que Mimi era escèptica sobre la seva afirmació de ser famós algun dia, esperava que en créixer acabaria avorrint la música, sovint dient-li, "La guitarra està molt bé, John, però mai viuràs d'ella".[20] El 15 de juliol de 1958, quan Lennon tenia 17 anys, la seva mare, tornant a casa després d'una visita a la casa dels Smith, va ser atropellada per un cotxe i va morir.[21]

Lennon va suspendre el seu examen GCE O-level, i va ser acceptat al Liverpool College of Art només després de la intervenció de la seva tieta i el seu tutor.[22] Un cop a la universitat, va començar a vestir roba Teddy Boy i va guanyar-se la fama de molestar a classe i ridiculitzar els professors. Com a resultat, va ser exclòs de la classe de pintura, després de la de disseny gràfic, i va ser amenaçar de ser expulsat pel seu comportament, que incloïa seient sobre d'una model despullada durant la classe de dibuix de cossos reals.[23] Va suspendre l'examen anual, tot i l'ajuda de la seva amiga i futura esposa Cynthia Powell, i va ser "expulsat de la universitat abans del seu últim any."[24]

1957 – 70: The Quarrymen to the Beatles modifica

Vegeu també: The Quarrymen, Lennon–McCartney, Brian Epstein, The Beatles, Beatlemania, British Invasion, i More popular than Jesus

1957 – 66: Formació, aparició comercial i anys de gires modifica

 
Lennon (a la dreta) actuant amb The Beatles el 1964 al punt àlgid de la Beatlemania.

Als 15 anys, Lennon va formar el grup de skiffle, the Quarrymen. El nom provenia del Quarry Bank High School i el grup es va establir el setembre del 1956.[25] Durant l'estiu del 1957, the Quarrymen va tocar un "conjunt de cançons animoses" barrejant skiffle i rock and roll.[26] Lennon va trobar-se amb en Paul McCartney al segon concert de the Quarrymen, a Woolton el 6 de Juliol a l'església de Sant Pere, després del qual va demanar a McCartney d'entrar al grup.[27]

McCartney diu que la tieta Mimi "sabia que els amics de John eren de classe baixa", i era condecent amb ell quan el visitava.[28] Segons Mike, el germà de Paul, el pare de McCartney ho desaprovava, declarant que Lennon es posaria "en problemes",[29] tot i que més tard va permetre que el nou grup assagés a casa dels McCartneys a 20 Forthlin Road.[30][31] Durant aquest temps, Lennon, que tenia 18 anys, va escriure la seva primera cançó, "Hello Little Girl", un èxit al Regne Unit.[32]

McCartney suggerí el seu amic George Harrison com a guitarrista en cap.[33] Lennon pensà que Harrison (llavors tenia 14 anys) era massa jove. McCartney va organitzar una audició en la qual Harrison tocà Raunchy davant de Lennon i així aquest el va haver d'acceptar.[34] Stuart Sutcliffe, amb de Lennon de l'escola d'art, va unir-se més tard com a baixista.[35] Lennon, McCartney, Harrison i Sutcliffe van esdevenir "Els Beatles" a principis de 1960. A l'agost d'aquell mateix any, els Beatles van ser contractats per a 48 nits d'actuacions a Hamburg, Alemanya, i com que necessitaven un bateria van demanar a Pete Best que s'unís a ells.[36] Lennon tenia 19 anys, i la seva tieta, horroritzada quan va parlar-li del viatge, va suplicar-li que continués els estudis d'art.[37] Després de les primeres actuacions a Hamburg, el grup en va acceptar unes altres a l'abril de 1961, i una tercera a l'abril del 1962. Com els altres membres del grup, Lennon va ser introduït a la Phenmetrazine mentre estava a Hamburg,[38] i prenia la droga regularment, així com amfetamina, com a estimulant per les seves llargues actuacions nocturnes.[39]

Brian Epstein, el mànager dels Beatles des del 1962, no tenia experiència en l'administració d'artistes, però tenia una forta influència en els seus vestits primerencs i actitud a l'escensari.[40] Inicialment, Lennon va resistir-se als seus intents d'encoratjar el grup a presentar una aparença professional, però finalment va acceptar-ho dient "Si em paguen, em posaré un maleït globus".[41] McCartney took over on bass after Sutcliffe decided to stay in Hamburg, and drummer Ringo Starr replaced Best, completing the four-piece line-up that would endure until the group's break-up in 1970. The band's first single, "Love Me Do", was released in October 1962 and reached No. 17 on the British charts. They recorded their debut album, Please Please Me, in under 10 hours on 11 February 1963,[42] a day when Lennon was suffering the effects of a cold,[43] which is evident in the vocal on the last song to be recorded that day, "Twist and Shout".[44] The Lennon–McCartney songwriting partnership yielded eight of its fourteen tracks. With few exceptions—one being the album title itself—Lennon had yet to bring his love of wordplay to bear on his song lyrics, saying: "We were just writing songs ... pop songs with no more thought of them than that—to create a sound. And the words were almost irrelevant".[42] In a 1987 interview, McCartney said that the other Beatles idolised John: "He was like our own little Elvis ... We all looked up to John. He was older and he was very much the leader; he was the quickest wit and the smartest."[45]


The Beatles achieved mainstream success in the UK during the beginning of 1963. Lennon was on tour when his first son, Julian, was born in April. During their Royal Variety Show performance, attended by the Queen Mother and other British royalty, Lennon poked fun at his audience: "For our next song, I'd like to ask for your help. For the people in the cheaper seats, clap your hands ... and the rest of you, if you'll just rattle your jewellery."[46] After a year of Beatlemania in the UK, the group's historic February 1964 US debut appearance on The Ed Sullivan Show marked their breakthrough to international stardom. A two-year period of constant touring, moviemaking, and songwriting followed, during which Lennon wrote two books, In His Own Write and A Spaniard in the Works.[47] The Beatles received recognition from the British Establishment when they were appointed Members of the Order of the British Empire (MBE) in the 1965 Queen's Birthday Honours.[48]

Lennon grew concerned that fans attending Beatles concerts were unable to hear the music above the screaming of fans, and that the band's musicianship was beginning to suffer as a result.[49] Lennon's "Help!" expressed his own feelings in 1965: "I meant it ... It was me singing 'help'".[50] He had put on weight (he would later refer to this as his "Fat Elvis" period),[51] and felt he was subconsciously seeking change.[52] In March that year he was unknowingly introduced to LSD when a dentist, hosting a dinner party attended by Lennon, Harrison and their wives, spiked the guests' coffee with the drug.[53] When they wanted to leave, their host revealed what they had taken, and strongly advised them not to leave the house because of the likely effects. Later, in an elevator at a nightclub, they all believed it was on fire: "We were all screaming ... hot and hysterical."[54] In March 1966, during an interview with Evening Standard reporter Maureen Cleave, Lennon remarked, "Christianity will go. It will vanish and shrink ... We're more popular than Jesus now—I don't know which will go first, rock and roll or Christianity."[55] The comment went virtually unnoticed in England but caused great offence in the US when quoted by a magazine there five months later. The furore that followed—burning of Beatles records, Ku Klux Klan activity and threats against Lennon—contributed to the band's decision to stop touring.[56]

1967 – 70: Studio years, break-up and solo work modifica

Deprived of the routine of live performances after their final commercial concert on 29 August 1966, Lennon felt lost and considered leaving the band.[57] Since his involuntary introduction to LSD, he had made increasing use of the drug, and was almost constantly under its influence for much of 1967.[58] According to biographer Ian MacDonald, Lennon's continuous experience with LSD during the year brought him "close to erasing his identity".[59] 1967 saw the release of "Strawberry Fields Forever", hailed by Time magazine for its "astonishing inventiveness",[60] and the group's landmark album Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, which revealed Lennon's lyrics contrasting strongly with the simple love songs of the Lennon–McCartney's early years.

In August, after having been introduced to the Maharishi Mahesh Yogi, the group attended a weekend of personal instruction at his Transcendental Meditation seminar in Bangor, Wales,[61] and were informed of Epstein's death during the seminar. "I knew we were in trouble then", Lennon said later. "I didn't have any misconceptions about our ability to do anything other than play music, and I was scared".[62] Led primarily by Harrison and Lennon's interest in Eastern religion, the Beatles later travelled to Maharishi's ashram in India for further guidance.[63] While there, they composed most of the songs for The Beatles and Abbey Road.[64]

The anti-war, black comedy How I Won the War, featuring Lennon's only appearance in a non–Beatles full-length film, was shown in cinemas in October 1967.[65] McCartney organised the group's first post-Epstein project,[66] the self-written, -produced and -directed television film Magical Mystery Tour, released in December that year. While the film itself proved to be their first critical flop, its soundtrack release, featuring Lennon's acclaimed, Lewis Carroll-inspired "I Am the Walrus", was a success.[67][68] With Epstein gone, the band members became increasingly involved in business activities, and in February 1968 they formed Apple Corps, a multimedia corporation composed of Apple Records and several other subsidiary companies. Lennon described the venture as an attempt to achieve, "artistic freedom within a business structure",[69] but his increased drug experimentation and growing preoccupation with Yoko Ono, and McCartney's own marriage plans, left Apple in need of professional management. Lennon asked Lord Beeching to take on the role, but he declined, advising Lennon to go back to making records. Lennon approached Allen Klein, who had managed The Rolling Stones and other bands during the British Invasion. Klein was appointed as Apple's chief executive by Lennon, Harrison and Starr,[70] but McCartney never signed the management contract.[71]

At the end of 1968, Lennon was featured in the film The Rolling Stones Rock and Roll Circus (not released until 1996) in the role of a Dirty Mac band member. The supergroup, composed of Lennon, Eric Clapton, Keith Richards and Mitch Mitchell, also backed a vocal performance by Ono in the film.[72] Lennon and Ono were married on 20 March 1969, and soon released a series of 14 lithographs called "Bag One" depicting scenes from their honeymoon,[73] eight of which were deemed indecent and most of which were banned and confiscated.[74] Lennon's creative focus continued to move beyond the Beatles and between 1968 and 1969 he and Ono recorded three albums of experimental music together: Unfinished Music No.1: Two Virgins[75] (known more for its cover than for its music), Unfinished Music No.2: Life with the Lions and Wedding Album. In 1969, they formed the Plastic Ono Band, releasing Live Peace in Toronto 1969. Between 1969 and 1970, Lennon released the singles "Give Peace a Chance" (widely adopted as an anti-Vietnam-War anthem in 1969),[76] "Cold Turkey" (documenting his withdrawal symptoms after he became addicted to heroin[77]) and "Instant Karma!" In protest at Britain's involvement in the Nigerian Civil War,[78] its support of America in the Vietnam war and (perhaps jokingly) against "Cold Turkey" slipping down the charts,[79] Lennon returned his MBE medal to the Queen, though this had no effect on his MBE status, which could not be renounced.[80]

Lennon left the Beatles in September 1969,[81] and agreed not to inform the media while the group renegotiated their recording contract, but he was outraged that McCartney publicised his own departure on releasing his debut solo album in April 1970. Lennon's reaction was, "Jesus Christ! He gets all the credit for it!"[82] He later wrote, "I started the band. I disbanded it. It's as simple as that."[83] In later interviews with Rolling Stone magazine, he revealed his bitterness towards McCartney, saying, "I was a fool not to do what Paul did, which was use it to sell a record."[84] He spoke too of the hostility he perceived the other members had towards Ono, and of how he, Harrison, and Starr "got fed up with being sidemen for Paul ... After Brian Epstein died we collapsed. Paul took over and supposedly led us. But what is leading us when we went round in circles?"[85]

Referències modifica

  1. ↑ "Lennon's 70th birthday".
  2. ↑ Harry, 2000b, p. 504.
  3. ↑ Spitz, 2005, p. 24: "Julia offered the name in honour of ... Winston Churchill".
  4. ↑ Spitz, 2005, p. 24: "The entire Stanley clan gathered nightly at Newcastle Road".
  5. ↑ Lennon, 2005, p. 54: "Until then he had sent her money each month from his wages, but now it stopped".
  6. ↑ Spitz, 2005, p. 26: "In February 1944 ... he was arrested and imprisoned. Freddie subsequently disappeared for six months".
  7. ↑ Spitz, 2005, p. 27.
  8. ↑ Lennon, 2005, p. 56: "Alf admitted to her that he had planned to take John to live in New Zealand".
  9. ↑ Spitz, 2005, p. 30: "Julia went out of the door ... John ran after her".
  10. ↑ Spitz, 2005, p. 497.
  11. ↑ Lennon, 2005, p. 56: "Hard to see why Mimi wanted John, as she had always said she didn't want children".
  12. ↑ Spitz, 2005, p. 32: "When he was old enough, taught John how to solve crossword puzzles".
  13. ↑ Spitz, 2005, p. 48: "To get them started, she applied the triad to 'Ain't That a Shame'".
  14. ↑ Sheff, 1981, p. 134–136.
  15. ↑ Harry, 2000b, p. 411.
  16. ↑ Spitz, 2005, p. 32–33.
  17. ↑ Spitz, 2005, p. 40.
  18. ↑ ClassReports, 2008.
  19. ↑ Spitz, 2005, p. 45.
  20. ↑ Norman, 2008, p. 89.
  21. ↑ Miles, 1997, p. 48.
  22. ↑ Spitz, 2005, p. 100.
  23. ↑ Harry, 2000b, p. 553–555.
  24. ↑ Lennon, 2005, p. 50.
  25. ↑ Harry, 2000b, p. 738.
  26. ↑ Spitz, 2005, p. 95.
  27. ↑ Spitz, 2005, p. 93–99.
  28. ↑ Miles, 1997, p. 44.
  29. ↑ Miles, 1997, p. 32.
  30. ↑ Miles, 1997, p. 38–39.
  31. ↑ Lennon, 2005, p. 47.
  32. ↑ Harry, 2000b, p. 337–338.
  33. ↑ Miles, 1997, p. 47, 50.
  34. ↑ Miles, 1997, p. 47.
  35. ↑ Lennon, 2005, p. 64.
  36. ↑ Miles, 1997, p. 57.
  37. ↑ Lennon, 2005, p. 53.
  38. ↑ Miles, 1997, p. 66–67.
  39. ↑ Lennon, 2005, p. 57.
  40. ↑ The Beatles, 2000, p. 67.
  41. ↑ Frankel, 2007.
  42. ↑ 42,0 42,1 Harry, 2000b, p. 721.
  43. ↑ Lewisohn, 1988, p. 24–26: "Twist and Shout, which had to be recorded last because John Lennon had a particularly bad cold".
  44. ↑ Spitz, 2005, p. 376: "He had been struggling all day to reach notes, but this was different, this hurt".
  45. ↑ Doggett, 2010, p. 33.
  46. ↑ Shennan, 2007.
  47. ↑ Coleman, 1984a, p. 239–240.
  48. ↑ London Gazette, 1965, p. 5487–5489.
  49. ↑ Coleman, 1984a, p. 288.
  50. ↑ Gould, 2008, p. 268.
  51. ↑ Lawrence, 2005, p. 62.
  52. ↑ The Beatles, 2000, p. 171.
  53. ↑ Rodriguez, 2012, p. 51–52.
  54. ↑ Harry, 2000b, p. 570.
  55. ↑ Cleave, 2007.
  56. ↑ Gould, 2008, p. 5–6, 249, 281, 347.
  57. ↑ Brown, 1983, p. 222.
  58. ↑ Gould, 2008, p. 319.
  59. ↑ MacDonald, 2005, p. 281.
  60. ↑ Time, 1967.
  61. ↑ BBC News, 2007b.
  62. ↑ Brown, 1983, p. 276.
  63. ↑ Doggett, 2010, p. 33, 34.
  64. ↑ Miles, 1997, p. 397.
  65. ↑ Hoppa, 2010.
  66. ↑ Miles, 1997, p. 349-373.
  67. ↑ Logan, 1967.
  68. ↑ Lewisohn, 1988, p. 131.
  69. ↑ Harry, 2000b, p. 31.
  70. ↑ TelegraphKlein, 2010.
  71. ↑ Miles, 1997, p. 549: "Paul never did sign the management contract".
  72. ↑ Harry, 2000b, p. 774–775.
  73. ↑ Fawcett, 1976, p. 185.
  74. ↑ Coleman, 1984a, p. 279.
  75. ↑ Coleman, 1984a, p. 48–49.
  76. ↑ Perone, 2001, p. 57–58.
  77. ↑ Harry, 2000b, p. 160–161.
  78. ↑ Miles, 2001, p. 360.
  79. ↑ «Beatles fans call for return of MBE medal rejected by John Lennon». , 02-08-2013 [Consulta: 2 agost 2013].
  80. ↑ Harry, 2000b, p. 615–617.
  81. ↑ Edmondson, 2010, p. 129–130.
  82. ↑ Spitz, 2005, p. 853–54.
  83. ↑ Loker, 2009, p. 348.
  84. ↑ Wenner, 2000, p. 32.
  85. ↑ Wenner, 2000, p. 24.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Unapersona/John_Lennon&oldid=31149535»