Obre el menú principal

València al segle XIV


Història de València
València abans del Regne
València romana
València musulmana
Conquesta de la ciutat de València
València durant el Regne
València capital d'un regne
L'Època de l'Esplendor
València a l'Imperi Espanyol
L'expulsió dels moriscos
La instauració borbònica
València després del Regne
València al segle XIX
València republicana
València franquista
La Gran Riuada
Època contemporània
Batalla de València
Vegeu també: Història del País Valencià
Campanar romànic del Salvador. Un dels primers monuments cristians de la ciutat després de la conquesta jaumina
Escut de valència al segle XIV

València al segle XIV va renàixer com a capital del Regne de València i ciutat cristiana després de cinc segles de domini musulmà. Després de la victòria cristiana, la població musulmana va ser expulsada i la ciutat repartida entre aquells que havien participat en la conquesta, de la qual cosa queda testimoni en el Llibre del Repartiment. Jaume I va atorgar a la ciutat unes noves lleis, els Furs, que anys després va fer extensives a tot el regne de València. Començava així una nova etapa, de la mà d'una nova societat i d'una nova llengua - el català -, que va establir les bases del poble valencià tal com el coneixem avui.

La ciutat va passar per greus compromisos a mitjan segle XIV. D'una banda, la pesta negra de 1348 i les successives epidèmies d'anys següents, que van delmar la població. Així mateix, la guerra de la Unió, una revolta ciutadana, encapçalada per València com a capital del regne, contra els excessos de la monarquia. Finalment, la guerra contra Castella, que va obligar a alçar molt de pressa una nova muralla per a contindre, per dues vegades ––el 1363 i el 1364––, l'atac castellà. En premi, Pere el Cerimoniós li va concedir el títol de "dues vegades lleial", representat per les dos "L" que té el seu escut.

Porta romànica de la Seu. Un dels primers monuments cristians de la ciutat després de la conquesta jaumina

La convivència entre les tres comunitats, cristiana, jueva i musulmana, que ocupaven la ciutat, va ser conflictiva al llarg de tota l'edat mitjana. Els jueus, instal·lats entorn del carrer de la Mar, havien progressat econòmicament i socialment, i el seu barri va anar ampliant progressivament els límits a costa de les parròquies contigües. Per la seua banda, els musulmans que van continuar a la ciutat després de la conquesta van ser instal·lats en una moreria al costat de l'actual mercat de Mossén Sorell, contigua a aleshores barri menestral del Carme. El 1391 una torba descontrolada va assaltar el barri jueu, la qual cosa va suposar la pràctica desaparició de la comunitat i la conversió forçosa dels seus membres al cristianisme, encara que molts van seguir practicant la seua religió en secret.[1] El 1456, una vegada més un tumult popular va conduir a l'assalt de la moreria, encara que les seues conseqüències van ser de menor transcendència.

A l'acabament del segle XIV van adquirir especial virulència els conflictes entre les diferents famílies del patriciat local. Alineades en dos bàndols antagònics, van jugar un paper destacat en el conflicte dinàstic que es va produir a la mort sense descendents de Martí l'Humà, que desemboca en el Compromís de Casp i en l'entronització de la casa de Trastàmara en la corona d'Aragó. En la sentència van jugar un destacat paper els germans Ferrer, Bonifaci i Vicent, aquest últim canonitzat per Calixt III l'any 1455.

Pel que a l'aspecte lúdic, cal dir que des del segle XIV i fins a l'expansió de les falles a finals del segle XIX, la festivitat del Corpus Christi, normalment celebrada pel juny, ha estat l'espectacle públic anual més important i multitudinari de la ciutat de València. La importància de la processó ve de la segona meitat del XIV, quan el bisbe Jaume d'Aragó, cosí de Pere el Cerimoniós, volgué emular i superar les festes del Corpus de Barcelona.

ReferènciesModifica

  1. Segons cita Joan Francesc Mira:
    "...A final del segle XIV la tolerància i la normalitat de relacions entre la minoria jueva i la majoria cristiana van entrar en crisi per diferents motius: per ser anys de carestia i d'avalots urbans, i també pel fanatisme popular i les visions apocalíptiques estimulades en part per les prèdiques de sant Vicent Ferrer. Així quan en 1391 els jurats van acordar l'ampliació del mur interior de la jueria, la decisió pogué donar motiu a reaccions d'intolerància que van culminar amb l'assalt al barri, encapçalat per una banda de joves violents, que s'hi van presentar 'ab un penonet croat e ab alcunes creus de canya', exigint la conversió immediata: 'que es batejassen, e si no, morrien'. Un grup de jueus terroritzats, es van refugiar a la Sinagoga major, i allà mateix van ser batejats sota l'amenaça de mort. La turbamulta cristiana va considerar que la fulminant conversió era un miracle del sant del dia, Sant Cristòfol, i en agraïment li van dedicar la sinagoga com a església".
    Segons Manuel Sanchis Guarner, el 9 de juliol de 1391, vespra de Sant Cristòfol, van morir un centenar de jueus. Els assaltants no en van matar més perquè sembla que la cobejança de riquesa era superior a la de la sang. El saqueig de la jueria pel poble menut era una barreja de violència i voracitat amb excitació religiosa; els mateixos jurats reaccionaren amb vacil·lació i van acabar acceptant sense reserves el suposat miracle de Sant Cristòfol, que consagrava la divinitat del progrom. Joan Francesc Mira continua dient que:
    "...Després del 'miracle de la sinagoga', la jueria va desaparèixer formalment com a tal i els seus habitants -molts ja 'conversos', però mal integrats en la societat cristiana- van ser obligat el 1413, una altra vegada amb intervenció de Vicent Ferrer, a viure fora del seu antic barri. El 1492 l'expulsió de tots els jueus, inclosos molts dels conversos, acabà d'arrancar aquesta pàgina de la història de la ciutat".

BibliografiaModifica


Enllaços externsModifica