Instrument de metall

tipus d'instrument musical de vent
(S'ha redirigit des de: Vent metall)

Un instrument de metall és un instrument musical de vent amb una embocadura de broquet. Així, doncs, malgrat la denominació, el material amb què es construeixen no és el més adequat per distingir-lo. La flauta travessera o el saxòfon, malgrat que estan construïts amb metall, no tenen embocadura de broquet i per això són considerats instruments de fusta. Per la seva banda, una banya emprada com a instrument de vent o una corneta del segle xvii que es construïa en fusta, es consideren instruments de metall per raó de la seva embocadura.[1][2] Els diferents sons s'obtenen per la combinació de les diferents pressions que els llavis fan en vibrar dins del broquet[3][4][5] i -en els instruments moderns, a partir del segle xvi, d'algun mecanisme que permet modificar la llargada total del tub. Aquestes mecanismes han estat, essencialment, tres:

Una trompeta de vàlvules giratòries, un instrument típic de metall

La progressiva incorporació d'aquests mecanismes als instruments d'aquest grup va permetre ampliar enormement les seves possibilitats, especialment permetre que fossin completament cromàtics, i ampliar la seva tessitura.

TipologiesModifica

 
Dibuix que representa un figle; es poden veure les claus que tapen els forats

Segons la manera que tenen de fer les diferents notes, es classifiquen en:

Sense cap mecanisme per variar la llargada del tub:

Amb forats sobre el tub, a vegades amb claus per a fer més fàcil tapar-los i destapar-los.

Amb una part del tub mòbil, és a dir, amb una colissa lliscant:

Amb vàlvules giratòries:

Amb vàlvules de pistons:

FuncionamentModifica

 
Esquema d'un pistó, com en el cas d'una trompeta.
 
Esquema d'una vàlvula, com en el cas d'una trompa.
 
Esquema d'una vara telescòpica, com en el trombó de vares.
 
Funcionament d'un pistó de trompeta.

El so es produeix gràcies a la vibració dels llavis de l'intèrpret a la part denominada filtre a partir de la columna de l'aire (flux de l'aire). La posició dels llavis és fonamental a l'hora d'executar una nota. Quan la columna d'aire travessa el tub, produeix una sèrie de notes anomenada sèrie d'harmònics naturals. Es poden obtenir altres notes utilitzant vàlvules, pistons o vares lliscants, depenent de la mena d'instrument. El so dels instruments de metall pot alterar-se introduint en la campana un mecanisme conegut com a sordina, aconseguint un timbre diferent.

Generació del soModifica

Pel fet que el músic en un instrument de vent-metall té el control directe sobre el vibrador principal (els llavis), aquests instruments poden explotar l'habilitat del músic per a seleccionar l'harmònic al qual el corrent d'aire de l'instrument vibra. Fent que l'instrument sigui almenys el doble de llarg que l'equivalent en instruments de vent de fusta i començant amb el segon harmònic, els músics poden aconseguir un rang de notes molt ampli simplement variant la tensió dels seus propis llavis.

Una diferència interessant entre els instruments de metall i de fusta és que els instruments de vent són no-direccionals. Això significa que el so produït es propaga en totes les direccions amb el mateix volum, aproximadament. Els instruments de metall, d'altra banda, són molt direccionals, amb la major quantitat del so produït viatjant directament des de la campana. Aquesta diferència fa que sigui significativament més difícil de gravar de manera precisa a un d'aquests instruments.

SordinaModifica

La sordina és una eina instrumental; aquest artefacte s'introdueix dins de la campana, servint per a canviar el so de l'instrument encara que també pot apagar-ne considerablement el volum.[12] Depenent de l'instrument la grandària de la sordina varia segons la grandària de la campana.

ReferènciesModifica

  1. Galceran, A.; Pardo, P. Els homes clàssics: La Passió i la carn i altres històries de la música. Penguin Random House Grupo Editorial España, 2019, p. 10. ISBN 978-84-17627-35-5. 
  2. de Castro, P.M.. Música: los instrumentos (en castellà). El Cid Editor Incorporated, 2010, p. 118. ISBN 978-1-4492-2203-1. 
  3. Campbell, P.M.A.D.M.; Murray Campbell, A.M.C.A.G.; Campbell, M.; Greated, C.A.; Myers, A.; Oxford University Press; Myers, S.L.M.D.A.. Musical Instruments: History, Technology, and Performance of Instruments of Western Music. Oxford University Press, 2004, p. 54. ISBN 978-0-19-816504-0. 
  4. Heller, E.J.. Why You Hear what You Hear: An Experiential Approach to Sound, Music, and Psychoacoustics. Princeton University Press, 2013, p. 330. ISBN 978-0-691-14859-5. 
  5. Olson, H.F.. Music, Physics and Engineering. Dover Publications, 2013, p. 161. ISBN 978-0-486-31702-1. 
  6. Herbert, T.; Wallace, J.; Cross, J. The Cambridge Companion to Brass Instruments. Cambridge University Press, 1997, p. 101. ISBN 978-0-521-56522-6. 
  7. Jacquot, A. Dictionnaire pratique et raisonné des instruments de musique, anciens et modernes, indiquant tout ce qui se rapporte aux différents types d'instruments en usage: depuis l'époque la plus reculée jusqu'a nos jours, orné de trente dessins (en francès). Fischbacher, 1886, p. 198. 
  8. Universalis, E. Dictionnaire des Instruments de musique: Les Dictionnaires d'Universalis (en francès). Encyclopaedia Universalis, 2015, p. 538. ISBN 978-2-85229-583-4. 
  9. Phillips, H.; Winkle, W. The Art of Tuba and Euphonium. Summy-Birchard, 1992, p. 3. ISBN 978-0-87487-682-6. 
  10. Pocket Visual Dictionary. Dorling Kindersley Limited, 2017, p. 506. ISBN 978-0-241-30277-4. 
  11. Ely, M.C.; Van Deuren, A.E.. Wind Talk for Brass: A Practical Guide to Understanding and Teaching Brass Instruments. Oxford University Press, 2009, p. 1-PA75. ISBN 978-0-19-971631-9. 
  12. «Sordina». Diccionari General de la Llengua Catalana. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 3 octubre 2022].

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Instrument de metall