Viquipèdia

Vicent Usó i Mezquita

escriptor
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum.
Si us plau, reescriviu l'article de manera que el redactat sigui enciclopèdic. Vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.

Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963) és un escriptor valencià. Llicenciat en història contemporània, ha conreat el periodisme (com a crític literari, periodista cultural i columnista d'opinió) i els guions de cinema i televisió, i ha traduït i adaptat (amb Hadi Kurich) obres clàssiques de teatre. Però la seua activitat principal com a escriptor ha estat la narrativa i especialment la novel·la.

Infotaula de personaVicent Usó i Mezquita

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1963 Modifica el valor a Wikidata (60/61 anys)
Activitat
Ocupacióescriptor Modifica el valor a Wikidata
Premis

Trajectòria literària modifica

[1] El seu debut com a narrador es produeix el 1992 amb "La cançó de la terra estimada", una història que tracta sobre el retorn de l'exili amb la Guerra Civil al fons. Tres anys més tard, publica "I en els arbres i en el vent", on s'homenatja la infantesa de l'autor, el món rural de Vila-real i sobretot la figura de l'avi. Aquestes dues novel·les breus són guardonades amb el premi Ciutat de Vila-real. En 2002, l'editorial Brosquil [1] va reunir-les en un únic volum, "La memòria del vent".

El 1995, publica "La mirada de Nicodemus" a l'editorial 3i4 (obra que, en 2017 es tornarà a publicar sota el títol de "La mirada de Michelangelo").[2] Es tracta d'una novel·la d'intriga al voltant de la construcció de la catedral de Sant Pere de Roma i que se centra en la figura de Michelangelo Buonarroti. Després, publica "Tan oberta com sempre", una novel·la que, encara que se situa de ple dins del gènere eròtic, utilitza elements de la novel·la d'intriga, de la novel·la psicològica i de la novel·la negra.[cal citació] En 2000 apareix "Maig era un mes sense pluja",[cal citació] però és amb "La taverna del Cau de la ÇLluna" que, en paraules de Manel García Grau, Usó es consolida com a narrador.[3] Amb la següent novel·la -"L'herència del vent del sud"-, reprén el tema de la Postguerra amb un tractament coral i una trama que barreja les situacions còmiques amb la tragèdia més profunda.[4] La següent, "Crònica de la devastació", guanya el premi Andròmina de narrativa i suposa una incursió molt poetitzada sobre les raons profundes de totes les guerres.[5]

En els anys 2004 i 2008 queda finalista del premi Sant Jordi de narrativa, amb dues obres, "Les ales enceses" i "El músic del bulevard Rossini", de registres molt diferents. En la primera, explica les peripècies d'un joglar que es guanya la vida explicant històries per les places dels pobles i ho fa en un registre que barreja un llenguatge elevat i la intenció de reflectir l'oralitat, alhora que mostra els recursos de què es valen els escriptors per a explicar les històries.[6] En la segona, explica la història d'un virtuós del violí que acaba en mans d'una màfia que l'obliga a guanyar-se la vida tocant al carrer, però ho fa a través d'un narrador que no es limita a exposar els fets sinó que apel·la al lector i fa reflexions sobre els fets que relata i els personatges.[7] En 2011 publica "La mà de ningú" una novel·la que, amb una trama pròxima al gènere negre, parla de la brutalitat que s'amaga darrere de la vida quotidiana a partir d'uns personatges d'una gran humanitat.[cal citació]

[8] En 2015 guanya el premi "València - Alfons el Magnànim" de narrativa amb "Les veus i la boira",[cal citació] que publica Bromera. L'obra parteix de la investigació d'un periodista que pretén esbrinar per què el taüt de la seua àvia està buit i per què el seu pare va morir quan intentava investigar l'assumpte. Aquesta investigació el durà a trobar-se amb una sèrie de personatges que li aniran descobrint no sols quina participació tingueren en aquella història sinó tot un rerefons tèrbol que, a la fi, constituirà un retrat del costat més fosc de la seua pròpia família. Un dels al·licients principals de la novel·la és la presència de les illes Columbretes, les més diminutes de les habitades a la Mediterrània, que són el veritable cor de la història.[cal citació]

En l'estiu de 2016, publica, dins la col·lecció "Llegir en valencià", de la Fundació Bromera, la novel·la breu "L'anarquista imprevist", centrada en la figura d'un fogoner del tren de vapor La Panderola que tan sols aspira a casar-se amb la seua promesa, però que es veurà involucrat en la lluita dels obrers anarquistes i fins i tot en l'intent d'assassinat d'una infanta reial.[9] "La retratista d'ànimes", publicada en 2016, suposa la primera incursió de Vicent Usó en la narrativa juvenil.[10] Explica una història ambientada en l'època de la Tercera Guerra Carlina, però se centra en la figura d'un retratista ambulant que, a més de fotografiar els vius, és capaç de retratar també les ànimes dels difunts. L'obra va guanyar el premi Vila de Catarroja de narrativa juvenil, 2015.[cal citació] En 2017, de nou dins la campanya "Llegir en valencià", publica la novel·la breu "El toll Blau", ambientada a Morella i protagonitzada per Henri Coquand, l'il·lustre paleontòleg francès.[11] En 2018, apareix "El paradís a les fosques", la història d'una família en què els silencis han pesat massa i durant massa temps, però també una crida a reflexionar sobre l'èxit i el preu que estem disposats a pagar per aconseguir-lo.[12]

A més de novel·les, també ha publicat contes en mitjans de comunicació i aplecs diversos, entre els quals destaca "Subsòl", del col·lectiu Unai Siset, que formen els escriptors Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, D Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó.[cal citació]

En 1999 comença a col·laborar de manera continuada amb el suplement Cuadernos del diari Mediterráneo, on s'ocupa de la divulgació de la literatura catalana. Publica entrevistes amb autors com Jaume Cabré, Joan Francesc Mira, Jesús Moncada, entre altres; ressenyes de les novetats que es publiquen tant de poesia, de narrativa com d'assaig; notícies, etc. Més tard, col·labora amb el diari Avui i amb les revistes Caràcters i Lletres Valencianes, també fent crítica literària.[13] Des de 2013, imparteix un Taller d'Escriptura Narrativa a través de la UNED.[14] En 2017, publica "L'arquitectura de la ficció. Claus per escriure narrativa", un compendi de les tècniques i recursos que fan servir els autors de narrativa de ficció.[15]

Segons l'escriptora Esperança Camps, "cada una de les novel·les de Vicent Usó és un desafiament a les lleis de la termodinàmica. Un desafiament a l'ofici d'escriptor. Un desafiament a l'ofici de lector. Cada novel·la de Vicent són cròniques, són ales, són mans que no són de ningú però descriuen vides".[16] Segons l'escriptor Vicent Pallarés, l'estil de Vicent Usó el configuren "l'originalitat dels arguments; l'agilitat trepidant amb què discorren els fets; la facilitat per a dibuixar els escenaris de l'acció, crear l'ambient que respira el lector i el clima per on transiten els personatges; l'estratègia que empra per presentar-los, gairebé mai mitjançant la descripció física exhaustiva, sinó tan sols amb breus pinzellades ben definides i obligant el lector a imaginar-se'n la psicologia, o la personalitat, a partir de les seves accions; i, sobretot, el domini del lèxic i de l'arquitectura narrativa".[17]

És membre de l'AELC,[18] d'El Pont. Cooperativa de Lletres[cal citació] i de l'Associació Cultural Socarrats. En febrer de 2017, l'Associació Cultural Socarrats li concedeix el premi Socarrat Major 2017.[19]

Obres: novel·la modifica

  • La cançó de la terra estimada (1992)
  • I en els arbres i en el vent (1995)
  • La mirada de Nicodemus (1997)
  • Tan oberta com sempre (1998)
  • La taverna del Cau de la Lluna (2001)
  • La memòria del vent (2002)
  • L'herència del vent del sud (2002)
  • Crònica de la devastació (2003)
  • Les ales enceses (2004) finalista del Premi Sant Jordi.
  • Els inconvenients de la felicitat (2006)
  • El músic del bulevard Rossini (2009) finalista del Premi Sant Jordi.
  • La mà de ningú (2011)
  • Les veus i la boira (2015)
  • L'anarquista imprevist (2016)
  • La retratista d'ànimes (2016)
  • El toll Blau (2017)
  • El paradís a les fosques (2018)

Obres: assaig modifica

  • L'arquitectura de la ficció (2017)

Premis literaris modifica

  • [20] Ciutat de Vila-real de narrativa, 1992: La cançó de la terra estimada
  • [20] Ciutat de Vila-real de narrativa, 1995: I en els arbres i en el vent
  • [21] Ciutat d'Elx de narrativa, 1995: La mirada de Nicodemus
  • [22] Premi de narrativa breu Amadeu Pi 1996 (ex aequo), a Falset, pel conte "El protagonista".
  • [22] Premi de relats breus de Montroig 1996 pel conte "Blanca i bruna la noia".
  • [22] Universitat de Lleida de novel·la de gènere, 1997: Tan oberta com sempre
  • [20] Premi Rafael Comenge de narrativa breu 1998 pel conte "Susanna i els vells".
  • [23] Ulisses de narrativa, 2000: La taverna del cau de la lluna
  • Fiter i Rossell, 2001: L'herència del vent del sud[cal citació]
  • [22] Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002: La taverna del cau de la lluna
  • [24] Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 2002: Crònica de la devastació
  • [25] Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa, 2003: Crònica de la devastació
  • [26] Finalista del premi Sant Jordi de novel·la, 2004: Les ales enceses
  • [27] Finalista del premi Sant Jordi de novel·la, 2008: El músic del bulevard Rossini
  • [8] Premi València - Alfons el Magnànim de novel·la, 2015: Les veus i la boira
  • [28] Premi Vila de Catarroja de narrativa juvenil, 2015: La retratista d'ànimes
  • [29]Premi Enric Valor de novel·la, 2017: El paradís a les fosques
  • [30] Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa, 2019: El paradís a les fosques (Bromera)

Adaptacions teatrals modifica

  • [31] Amb Hadi Kurich: Adaptació lliure en català del Tartuf, de Moliére, per al Centre Dramàtic de Vila-real. Estrenada a Vila-real, Auditori, 25 de maig de 2013.
  • [32] Amb Hadi Kurich: Adaptació lliure en català de Marguerite Gautier, la dama de les camèlies, d'Alexandre Dumas, fill, per al Centre Dramàtic de Vila-real. Estrenada a Vila-real, Auditori, 14 de març de 2015.

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Usó, Vicent. La memòria del vent. Brosquil. 
  2. ↑ «La mirada de Michelangelo - Edicions Bromera». [Consulta: 18 juny 2019].
  3. ↑ García Grau, Manel «Ebris del bon vi literari». Avui, Suplement de Cultura, 05-07-2001, pàg. 1.
  4. ↑ Garcia Grau, Manel «Cercant l'herència del temps». Avui, Suplement de Cultura, 14-11-2002, pàg. 1.
  5. ↑ Puigdevall, Ponç «Un discurs tempestuós». El País, Quadern, 13-04-2003, pàg. 1. Arxivat de l'original el 2015-09-30 [Consulta: 11 agost 2017]. Arxivat 2015-09-30 a Wayback Machine.
  6. ↑ Navarro, Alexandre «L'obrer de les paraules». Caràcters, octubre 2005, pàg. 1.
  7. ↑ Calafat, Francesc «Entre dues passions». El País, Quadern, 14-05-2009, pàg. 1.
  8. ↑ 8,0 8,1 Mediterráneo, El Periódico «Vicent Usó gana el Alfons el Magnànim 2015». El Periódico Mediterráneo.
  9. ↑ «Llibres | Llegir en Valencià». [Consulta: 18 juny 2019].
  10. ↑ «Vicent Usó publica 'La retratista d'ànimes' | llibresvalencians.com». Arxivat de l'original el 2017-08-11. [Consulta: 11 agost 2017].
  11. ↑ «El Toll Blau | Llibres» (en anglès). [Consulta: 18 juny 2019].
  12. ↑ «El paradís a les fosques - Edicions Bromera». [Consulta: 18 juny 2019].
  13. ↑ «"Vicent Usó"». Colometa23. [Consulta: 18 juny 2019].
  14. ↑ «Taller d'escriptura narrativa | Extensión Universitaria en Vila-real | UNED» (en castellà). [Consulta: 18 juny 2019].
  15. ↑ «L'arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa - Edicions Bromera». [Consulta: 18 juny 2019].
  16. ↑ «Esperança Camps - Dietari | Vicent Usó, Socarrat Major 2017». Arxivat de l'original el 2019-06-18. [Consulta: 18 juny 2019].
  17. ↑ [enllaç sense format] http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ILC/Documents/Arxiu/Vicent%20Uso.pdf%20[Enllaç no actiu]
  18. ↑ «Vicent Usó | Associació d'Escriptors en Llengua Catalana». [Consulta: 18 juny 2019].
  19. ↑ «Vicent Usó és nomenat Socarrat Major de 2017». Diari la Veu.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 «Vicent Usó i Mezquita | enciclopèdia.cat». [Consulta: 11 agost 2017].
  21. ↑ Forner, Enric «La presència de Vila-real en la narrativa de Vicent Usó» (en anglès). Font. Publicació d'investigació i estudis vila-realencs, núm. 13. 2011.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 «Vicent Usó « El Pont Cooperativa de Lletres». [Consulta: 11 agost 2017].
  23. ↑ associats, Partal, Maresma i «Tàndem edicions presenta la novel·la 'La taverna del cau de la lluna', de Vicent Usó». VilaWeb.cat.
  24. ↑ Premi Andròmina de narrativa
  25. ↑ CATALANA, ASSOCIACIÓ D'ESCRIPTORS EN LLENGUA. «Cronologia dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians | ASSOCIACIÓ D'ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA». Arxivat de l'original el 2016-02-16. [Consulta: 11 agost 2017].
  26. ↑ «Vicent Usó». [Consulta: 11 agost 2017].
  27. ↑ Premi Sant Jordi de novel·la
  28. ↑ «Catarroja presenta les obres guanyadores dels seus premis literaris 2015 | Valencia Extra». València Extra, 01-12-2016.
  29. ↑ «La obra ganadora del último Premi Enric Valor, ‘El paradís a les fosques', llega a las librerías de todo el país | Portal de la Excma. Diputación Provincial de Alicante» (en espanyol europeu). [Consulta: 18 juny 2019].[Enllaç no actiu]
  30. ↑ «Vicent Usó, Ramon Ramon i Àngels Gregori guanyen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians | Vilaweb». Vilaweb, 13-06-2019.
  31. ↑ «TARTUF, Centre Dramàtic Vila-real | Teatro de la Resistencia» (en castellà). [Consulta: 11 agost 2017].
  32. ↑ «"MARGUERITE GAUTIER" - Auditori Municipal de Vila-real - Valencia Teatros» (en castellà). Valencia Teatros, 02-03-2015.

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Vicent_Usó_i_Mezquita&oldid=33195220»