Villalbí (motocicleta)
Villalbí fou la marca de la primera motocicleta construïda íntegrament als Països Catalans. Fou obra de Miquel Villalbí, qui el 1903 en creà el primer prototipus a Barcelona[1] i, un cop l'hagué sotmès a una sèrie de proves amb resultat positiu, en fabricà cinc unitats més que vengué al preu de 1.200 pessetes.[2]
 La Villalbí 430cc de 1904, exposada al Museu de la Moto de Barcelona  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | marca comercial fabricant de motocicletes |
| Història | |
| Creació | 1903 |
| Fundador | Miquel Villalbí |
| Data de dissolució o abolició | 1905 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
Se'n conserva una unitat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) de Terrassa, exposada temporalment al Museu de la Moto de Barcelona.[3]
Història modifica
Miquel Villalbí, mecànic barceloní de motocicletes i bicicletes amb taller al número 27 del Passeig de Colom,[4] construí la seva motocicleta de forma totalment artesanal. A l'hora de fer-ho, s'hagué d'espavilar tot sol, ja que aleshores la indústria auxiliar era totalment inexistent: tant el carburador com el quadre, la instal·lació elèctrica i fins i tot les cobertes de les rodes, els va haver de fabricar del no-res. Fou per això que necessità prop dos anys per a completar la seva obra.[5]
A causa de la dificultat de la fabricació, Villalbí, un perfeccionista, abandonà el projecte i passà a dedicar-se a la distribució de marques estrangeres,[2] especialment les Decauville franceses, i a les reparacions. Miquel Villalbí es va morir el març de 1952. El seu fill Rossend conservà una de les motocicletes fetes pel seu pare[4] i la cedí al mNACTEC, on es pot admirar actualment.
Característiques modifica
Els comandaments de la moto anaven repartits entre el dipòsit de combustible i el manillar: a la part superior del dipòsit hi havia tres palanques, una per a regular l'avenç (guspira), una altra per al gas (accelerador) i l'altra per a l'aire. Al manillar hi havia el comandament del descompressor i un sistema de contacte que funcionava en girar el puny, molt semblant als comandaments de gas actuals.[2]
La transmissió era per corretja trapezoïdal, sense canvi de marxes, i disposava també de pedals auxiliars per tal de poder-se'n servir a les pujades costerudes.[5]
Les característiques del motor eren les següents:[5]
- Motor de quatre temps monocilíndric refrigerat per aire de 429,83 cc
- Diàmetre x carrera: 78 x 90 mm
- Vàlvules oposades (la d'admissió, automàtica)
- Encesa per pila i bobina
- Carburador amb comandaments separats per al gas i l'aire, sense dispositiu especial d'engegada ni de regulació automàtica de la mescla
Com a curiositat, a la pipa de la direcció hi havia una placa metàl·lica daurada amb el nom i el símbol de la marca, un griu -símbol que algun cop ha estat interpretat erròniament com un lleó.[4]
Referències modifica
- ↑ Herreros 1998: «Relación de las principales marcas» p. 318
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «La moto als Països Catalans». Fricandó motarra, 03-10-2008. [Consulta: 7 novembre 2010].
- ↑ Orengo, Joan Carles; Herreros, Francisco. «Villalbí». A: Soler, Cristina (coord.). La moto catalana. 1905-2010, Història d'una indústria capdavantera (Guia de l'exposició del Museu de la Moto de Barcelona). Bassella: Fundació Museu de la Moto Mario Soler, agost 2011, p. 10. D.L. B 29846-2011.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Herreros, Francisco «Villalbi, o cuando el león intentó echar sus garras» (en castellà). SOLO MOTO Treinta. Alesport S.A. [Barcelona], núm. 66, agost 1988, p. 98-101.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Herreros 1998: «Los antecedentes más remotos» p. 15-16
- Bibliografia
- Herreros, Francisco; Aznar, José Luis. Historia del motociclismo en España (en castellà). Barcelona: RACC, 1998. ISBN 84-920886-5-6.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Villalbí |