Al principi va ser vila romana i posteriorment una alqueria àrab. En el repartiment de Sevilla va ser donada a l'Orde de Santiago en la persona de la seva maestre Pelayo Correa, en 1253. Des de fins del segle xiv va ser constituïda com centre administratiu i judicial de les viles i llocs pertanyents a l'Orde de Santiago a l'Aljarafe, i en ella es va crear una rectoria depenent del priorat de San Marcos de León, fins que, creat el bisbat de Llerena, va quedar com dependència intermèdia entre el priorat i la rectoria.
En 1831 va deixar de ser capçalera de l'Orde de Santiago. Des de principis del segle XX fins a 1.965 continua el creixement cap a l'oest, apareixent un nou eix de desenvolupament en la carretera d'Olivares (al nord). L'expansió cap al sud és encara poc important, encara que és aquí on es va a situar un nou accés al poble amb la construcció d'una semironda. Des de 1.965 a 1.980, el creixement es produïx per diverses urbanitzacions de segones residències (fins ara inexistents en el municipi), situades a l'est i al sud del casc, a cavall entre els termes de Villanueva i d'Espartinas. També s'acaben ara algunes barriades d'habitatges adossats iniciades en la dècada dels 60. El creixement dels últims anys s'ha trobat a l'est i al sud amb el límit administratiu del terme d'Espartinas. Per això, l'expansió de Villanueva s'ha orientat cap al nord i l'oest, primer amb intervencions tradicionals i després amb tipologies d'habitatges adossats sobre un viari regular. S'han anat ocupant, com extensió del nucli urbà, els terrenys embolicats per la semirronda, al mateix temps que en la sortida de la carretera d'Olivares han sorgit nous habitatges de segones residències. La morfologia resultant en l'actualitat és irregular i alguna cosa dispersa.
Villanueva del Ariscal.jpg)
.svg)
.svg)
