Vint-i-set poemes en tres temps
Vint-i-set poemes en tres temps és un llibre de poemes de Miquel Martí i Pol publicat el 1972.[1]
| Tipus | poemari  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Miquel Martí i Pol |
| Llengua | català |
| Publicació | 1972 |
| Sèrie | |
Contingut de l'obra modifica
La revelació de la malaltia neurològica degenerativa que contragué Miquel Martí i Pol el 1970 reorientà la seva poesia a partir d'aquest volum. Imatges com la dels líquens que creixen al moll dels ossos, les escates de vidre escampades per les entranyes o la del plom que ha substituït la sang de les venes, defineixen la percepció que el poeta té de la seva nova vida.[2]
| « | Mireu-me bé: sóc l'altre. | » |
Ara bé, l'artifici que proposa en aquest llibre és el de fer confluir en una mateixa reflexió les conseqüències dels impediments físics per a la pròpia realització amb les dels obstacles socials i polítics per a la realització de la col·lectivitat nacional, alguns dels quals assimilats ja, fatalment, pels mateixos ciutadans. Són molts els poemes d'aquest llibre que es presten a aquesta doble lectura, explicitada sobretot en el segon pel joc d'intercanvi dels elements sintàctics de les frases.[3]
| « | Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix. |
» |
| — «Aquesta remor que se sent no és de pluja» | ||
La necessitat de sobreviure, que esdevindrà un dels nuclis temàtics de la poesia martiniana durant uns anys, es presta també a aquesta lectura, alhora que posa l'èmfasi en la necessitat de dignificació de la vida quotidiana, del poeta, de la gent anònima i del país. En aquest context, la poesia pren un relleu més destacat que fins ara. El poeta ja només té «la veu» per «representar-lo», per reducció obligada del duet que fins ara l'havia definit: la veu i el gest, i d'aquesta veu es valdrà més que mai, perquè és només a través dels mots, de la poesia, que ara pot «purificar-se». D'aquí, la reflexió sobre la poesia i la seva transcendència social, sovint no percebuda, en el novè poema, és una petita joia d'aquest recull. En el darrer, la veu del poeta amb la de molta altra gent conforma justament «aquesta remor que se sent», presència mantinguda del clam social per la llibertat i la dignitat. El llibre és construït per vint-i-set poemes més un d'introductori, formats per versos lliures. L'elaboració estilística, a través d'un major ús de recursos retòrics i de l'explotació de la imatgeria, és superior a la dels llibres anteriors. S'hi manté, però, el llenguatge directe, ara molt contundent i sense cap concessió a la ironia.[1]
| « | No hi ha present,
tots els camins són records o preguntes. |
» |
| — «De mi, en sé poca cosa...» | ||
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 «Vint-i-set poemes en tres temps». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 20 abril 2020].
- ↑ Balaguer, Enric. «Miquel Martí i Pol». Visat, octubre 2011. [Consulta: 20 abril 2020].
- ↑ Carbó, Ferran «La irrupció literària de la malaltia en l'evolució de Miquel Martí i Pol: notes sobre "Vint-i-set poemes en tres temps"». Quaderns de filologia. Estudis literaris, 2004, Núm. 9, 2004.