Obre el menú principal

Ikiru

pel·lícula de 1952 dirigida per Akira Kurosawa
(S'ha redirigit des de: Viure (pel·lícula))

Ikiru (生きる: Viure) és una pel·lícula dramàtica japonesa dirigida per Akira Kurosawa. Va ser estrenada el 9 d'octubre de 1952. El protagonista és Takashi Shimura. Els principals temes de la pel·lícula són l'aprenentatge de viure,[1] la ineficàcia de la burocràcia i la decadència de la vida familiar al Japó.[2] La pel·lícula va ser ben valorada ja des de la seva estrena.[3]

Infotaula de pel·lículaIkiru
生きる
Ikiru poster.jpg
Fitxa
Direcció Akira Kurosawa
Protagonistes
Producció Sōjirō Motoki Tradueix
Guió Akira Kurosawa, Shinobu Hashimoto Tradueix i Hideo Oguni Tradueix
Música Fumio Hayasaka
Fotografia Asakazu Nakai Tradueix
Muntatge Akira Kurosawa
Productora Tōhō
Distribuïdor Tōhō
Dades i xifres
País d'origen Japó
Estrena 1952
Durada 143 min
Idioma original japonès
Color en blanc i negre
Descripció
Basat en La mort d'Ivan Ílitx
Gènere drama
Tema vellesa
Lloc de la narració Tòquio

IMDB: tt0044741 Filmaffinity: 246184 Allocine: 4471 Rottentomatoes: m/ikiru Allmovie: v24340 TCM: 78970 TV.com: movies/ikiru
Modifica les dades a Wikidata

ArgumentModifica

Kanji Watanabe és un funcionari de l'ajuntament de Tòquio en l'època de post-guerra, que ha estat consumit pel seu treball monòton i buit. Dia rere dia, no fa més que rebre les queixes dels ciutadans, amb excuses que són ja part de la seva rutina diària. Vidu, viu amb el seu fill i la seva nora que no el volen, doncs són egoistes. Un dia, aquest home de mitjana edat, que viu envoltat de persones que l'aprecien únicament pels diners (el seu fill) o el càrrec (els seus subordinats) que algun dia els deixarà, rep la notícia que pateix càncer d'estómac i li queda un any de vida.

Després d'aquesta terrible notícia, el senyor Watanabe intenta descobrir com donar-li sentit a la seva vida abans de morir. I ho aconsegueix rebel·lant-se contra la inèrcia de la burocràcia municipal i aconseguint que una zona d'aigües residuals insalubres es converteixi en un parc saludable, on els nens del veïnat puguin jugar tranquils i segurs. Al final, el senyor Watanabe va fins aquest parc per morir, amb les úniques persones que l'aprecien de debò.

TemesModifica

La mort és un tema principal de la pel·lícula, que condueix a la recerca del protagonista Watanabe per trobar el sentit de la vida.[4] Inicialment, Watanabe busca en les discoteques i en les dones per tal de viure la vida al màxim, però acaba cantant la cançó de 1915 "Gondola no Uta" com una expressió de la pèrdua.[5] L'autor Donald Richie va escriure que el títol de la pel·lícula, simplement "viure", podria significar que "l'existència és suficient". Tanmateix, Watanabe troba que l'existència és dolorosa i això l'inspira i vol assegurar-se que la seva vida no ha estat inútil. La justificació de la seva vida, que es troba en el parc, com descobreix Watanabe, és com "viure".[1][6]

Ikiru també és una "acusació sobre la burocràcia japonesa".[4] Al Japó, després de la Segona Guerra Mundial, es va esperar que el salaryman (home assalariat) treballés previsiblement d'acord amb les regles d'una organització.[7] Així, l'escena on les mares visiten per primera vegada l’oficina de la ciutat per sol·licitar un parc infantil i una mostra de la "despreocupació" per part dels buròcrates; aquests envien les visitants a un voltar innecessari, abans de demanar-los una petició escrita, amb documentació que simbolitza l’activitat sense sentit.[8] Malgrat això, Watanabe utilitza la burocràcia per forjar el seu llegat i, aparentment, no es molesta quan la burocràcia oblida ràpidament que va conduir el projecte per construir el parc infantil.[9] En la pel·lícula, l'atenció sanitària japonesa també es mostra amb una burocràcia excessiva, ja que Watanabe visita una clínica en una escena "commovedora".[10] El metge és presentat amb un esperit paternalista, i Watanabe no respon a la seva autoritat.[11]

Timothy Iles escriu que, igual que en la pel·lícula Tokyo monogatari (1953) de Yasujirō Ozu, Ikiru podria mostrar una visió negativa sobre l'estat de la vida familiar al Japó modern. Watanabe ha viscut amb el seu fill, Mitsuo, durant anys, però no hi ha una bona relació. Per a Mitsuo, el seu pare és una molèstia i tan sols és una via per aconseguir diners.[2] Els fills no tenen la responsabilitat de respectar als seus pares.[12] La vida urbana pot ser un motiu dels canvis negatius en la societat japonesa, encara que la raó per la qual es deteriora la relació entre Watanabe i Mitsuo és també la preocupació de Watanabe pel treball.[12] Una altra raó és que Watanabe no estigui amb Mitsuo durant un tractament mèdic quan el nen tenia 10 anys, cosa que encaixa amb un patró de les pel·lícules de Kurosawa sobre els fills, una càrrega massa dura per als pares.[13]

RepartimentModifica

CríticaModifica

La pel·lícula va obtenir una aprovació de la crítica ja en el moment del seu llançament.[3] Bosley Crowther, crític del The New York Times, la va qualificar de "una pel·lícula estranyament fascinant i que t'afecta profundament, fins al punt que reconeixia el seu heroi envellit cap al gran més enllà". Crowther va elogiar la interpretació de Takashi Shimura dient que "a través de la seva actuació està entre els millors actors de qualsevol país", i va felicitar també a Miki Odagiri, Nobuo Kaneko i Yunosuke Ito.[14] La revista Variety va denominar la pel·lícula un "tour-de-force", "que manté un fil dramàtic i evita el mal humor".[15]

Roger Ebert la va afegir a la seva llista de Great Movies (Grans pel·lícules) el 1996 i va dir: "Al llarg dels anys he vist Ikiru cada cinc anys més o menys, i cada vegada em va commoure més i em va fer reflexionar. I com més gran sóc, menys em sembla que Watanabe sigui un vell patètic; s'assembla més a cadascun de nosaltres."[16] En la seva ressenya de Great Movies de Els set samurais, Ebert va qualificar Ikiru com la millor pel·lícula de Kurosawa.[17] El 2008, Wally Hammond, en la revista Time Out, va elogiar Ikiru com "un dels triomfs del cinema humanista".[18] Aquest any, el neoyorquino Michael Sragow el va descriure com una "obra mestra", que assenyalar que Kurosawa s'associa més amb les seves pel·lícules d'acció.[19] L’escena de Watanabe sobre el gronxador al parc infantil que gràcies a ell s'ha construït ha estat descrita com a "icònica".[20][21][22]

La revista Empire, classifica Ikiru, en el lloc 459 de la seva llista de 2008 de les 500 millors pel·lícules de tots els temps,[23] i la 44ª de "Les 100 millors pel·lícules del món del cinema" el 2010.[24] En contra seva, el 2016, The Daily Telegraph la considerava com a una de les 10 pel·lícules més sobrevalorades.[25] La pel·lícula té una valoració crítica del 100% a la pàgina web de l’agregador de revisions Rotten Tomatoes, basada en 32 ressenyes.[26]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Richie, Donald. «Ikiru». The Criterion Collection, 05-01-2004. [Consulta: 19 desembre 2016].
  2. 2,0 2,1 Iles, 2008, p. 83.
  3. 3,0 3,1 Lucken, 2016, p. 108.
  4. 4,0 4,1 Sesonske, Alexander. «Ikiru». The Criterion Collection, 19-11-1990. [Consulta: 19 desembre 2016].
  5. Thomas, 2011.
  6. Yamada, Seiji; Maskarinec, Gregory; Greene, Gordon «Cross-Cultural Ethics and the Moral Development of Physicians: Lessons from Kurosawa’s Ikiru.». Family Medicine, 35, 2003, pàg. 167–169.
  7. Brannigan, 2009, p. 347.
  8. Brannigan, 2009, p. 354-355.
  9. Lucken, 2016, p. 113.
  10. Brannigan, 2009, p. 345.
  11. Brannigan, 2009, p. 355.
  12. 12,0 12,1 Iles, 2008, p. 84.
  13. Vicari, 2016, p. 72.
  14. Crowther, Bosley. «Screen: Drama Imported From Japan:'Ikiru' Has Premiere at the Little Carnegie Shimura Stars as Petty Government Aide». The New York Times, 30-01-1960. [Consulta: 18 desembre 2016].
  15. Variety Staff. «Review: 'Ikiru'». Variety, 31-12-1951. [Consulta: 18 desembre 2016].
  16. Ebert, Roger «Ikiru :: rogerebert.com :: Great Movies». , 29-09-1996 [Consulta: 18 desembre 2016].
  17. Ebert, Roger «The Seven Samurai :: rogerebert.com :: Great Movies». , 19-08-2001 [Consulta: 16 gener 2010].
  18. Hammond, Wally. «Ikiru». Time Out, 15-07-2008. [Consulta: 19 desembre 2016].
  19. Sragow, Michael. «Movies». The New Yorker, 04-08-2008. [Consulta: 19 desembre 2016].
  20. Sooke, Alistair. «Film-makers on film: Scott Derrickson». The Daily Telegraph, 26-11-2005. [Consulta: 19 desembre 2016].
  21. Jardine, Dan. «Ikiru (Akira Kurosawa, 1952)». Slant Magazine, 23-03-2010. [Consulta: 19 desembre 2016].
  22. Mayward, Joel. «The Year in Liturgical Cinema: Ash Wednesday and Lent». Christianity Today, 10-02-2016. [Consulta: 19 desembre 2016].
  23. «The 500 Greatest Movies Of All Time». Empire, 03-10-2008. [Consulta: 18 desembre 2016].
  24. «The 100 Best Films Of World Cinema – 44. Ikiru». Empire, 11-06-2010. [Consulta: 18 desembre 2016].
  25. «10 most overrated films of all time». The Daily Telegraph. Telegraph Media Group, 06-08-2016. [Consulta: 19 desembre 2016].
  26. «Ikiru». Rotten Tomatoes. [Consulta: 18 desembre 2016].

BibliografiaModifica

  • Brannigan, Michael C. «Ikiru and Net-Casting in Intercultural Bioethics». A: Bioethics at the Movies. Baltimore: The Johns Hopkins University Press, 2009. 
  • Galbraith, Stuart IV. The Toho Studios Story: A History and Complete Filmography. Lanham, Maryland, Toronto and Plymouth: The Scarecrow Press, 2008. ISBN 1461673747. 
  • Hashimoto, Shinobu. Compound Cinematics: Akira Kurosawa and I. Vertical, Inc., 2015. ISBN 1939130581. 
  • Iles, Timothy. The Crisis of Identity in Contemporary Japanese Film: Personal, Cultural, National. Leiden: Brill, 2008. ISBN 900417138X. 
  • Lucken, Michael. Imitation and Creativity in Japanese Arts: From Kishida Ryusei to Miyazaki Hayao. Columbia University Press, 2016. ISBN 023154054X. 
  • Raghavendra, M. K.. Seduced by the Familiar: Narration and Meaning in Indian Popular Cinema (en en). Oxford University Press, 2014. ISBN 9780199087983. 
  • Richie, Donald. The Films of Akira Kurosawa. Berkeley, Los Angeles and London: University of California Press, 1998. ISBN 0520220374. 
  • Thomas, Dylan. «Looking for Meaning in All the Wrong Places: Ikiru (To Live)». A: Thinking Through Film: Doing Philosophy, Watching Movies. Wiley-Blackwell, 2011. ISBN 1444343823. 
  • Vicari, Justin. Japanese Film and the Floating Mind: Cinematic Contemplations of Being. Jefferson, North Carolina: McFarland & Company Publishers, 2016. ISBN 1476624968. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ikiru