Obre el menú principal

Walter Lippmann

periodista i escriptor estatunidenc

Walter Lippmann (Nova York, 23 de setembre de 1889 - Nova York, 14 de desembre de 1974) va ser un escriptor nord-americà, periodista, comentarista polític i una figura clau en l’organització i l’estudi de l'opinió pública del segle XX. També, va ser l'artífex del terme estereotip, molt recurrent en la psicologia moderna. Crític dels mitjas i la democràcia a la seva columna del diari i ens gran quantitat de llibres, especialment Public Opinion.[1]

Infotaula de personaWalter Lippmann
Walter Lippmann 1914.jpg
Biografia
Naixement 23 setembre 1889
Nova York
Mort 14 desembre 1974 (85 anys)
Nova York
Formació Universitat Harvard
Activitat
Ocupació Periodista, escriptor i polític
Premis

IMDB: nm2547620 Musicbrainz: 4c0ba148-4ee1-4d90-b284-ef93a45908f3
Modifica les dades a Wikidata

Lippmann era també un autor notable pel Consell de Relacions Exteriors, fins que va tenir un romanç amb la dona de l'editor Hamilton Fish Armstrong, situació que va portar a l'enfrontament entre els dos homes. D'altra banda, Lippmann també va jugar un paper notable a The Inquiry, el consell assessor que va establir el president dels Estats Units Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, ja que n'era el director d'investigació.

Els seus punts de vista sobre el paper del periodisme en una democràcia es van contrastar amb els escrits contemporanis de John Dewey en el que s'ha anomenat de manera retrospectiva el debat Lippmann-Dewey. Lippmann va guanyar dos premis Pulitzer, un per la seva columna "Today and Tomorrow" ("Avui i demà"), sindicada a diversos diaris, i una altra per a la seva entrevista a Nikita Khrusxov, de 1961.[2][3][4]

Després de deixar el càrrec a l'oficina del Secretari de Comerç Henry A. Wallace el setembre de 1946, Lippmann va esdevenir un defensor públic de la idea de respectar una esfera d'influència soviètica a Europa, a diferència de l'estratègia de contenció que propugnava en el seu moment George F. Kennan.

Lippmann va ser assessor informal de diversos presidents.[5] El 14 de setembre de 1964, el president Lyndon Johnson va lliurar a Lippmann la Medalla Presidencial de la Llibertat.[6] Més tard van tenir un cop famosa baralla amb Johnson per les crítiques de la guerra del Vietnam que feia Lippmann, que s'havia tornat molt crític.[7]

Lippmann va morir a la ciutat de Nova York.

Introducció a l'obraModifica

Per comprendre l'abast i la importància de l'obra de cal conèixer el context socio-polític que va funcionar com a cultiu per les teories de la comunicació de Lippmann i també altres autors coetanis que varen formar part del grup de pioners en l'estudi i anàlisi de la societat post-moderna com Lasswell o Niklas Luhmann. A continuació s'enumeren diferents factors determinants:

  • El paper de la propaganda durant la 1a Guerra Mundial.
  • Naturalesa de la societat americana.
  • Comunicació de masses.
  • Societat de masses.
  • Urbanització.
  • Migració europea
  • Avenços industrials i tecnològics.
  • El cinema i el poder de les imatges.
  • Capitalisme.
  • Publicitat.

Lippmann fou sens dubte, el periodista més famós y poderós dels EUA en la década del 1920. Técnicament, Lippman era un lliberal en la mesura en que estava a favor del capitalisme de mercat i era un ferm defensor dels drets i llibertat individuals. No obstant, el seu famós article “The World Outside and the Pictures in Our Heads” avui es pot interpretar com un document conservador pel seu punt de vista sobre el públic de masses i el paper dels mitjans vers aquest. Tanmateix, podem localitzar Lippmann en una línia de pensadors tecnocràtics, és a dir, on només experts en tecnologia i ciència són, segons la seva tesi, les úniques persones qualificades i adequades per governar en front de les masses que no están capacitades per aquesta tasca.

A Lippmann li debem l'ús de la frase “fabricació de consens”, del qual s'extreu el llibre del mateix nom de Noam Chomsky i Edward Herman. En la idea de “fabricació de consens”, vegeu Lippmann en les seves pròpies paraules (p. 187-8. Public Opinion, 1922)

“La fabricació del consentiment no és un nou art. És un art antic que es suposa mort amb la desaparició de la democràcia. Però no ha mort. Ha sigut, de fet, millorat en gran manera en la tècnica, perquè ara es basa en l'anàlisi i no en la regla d'or. I així, com a resultat de la investigació psicològica, juntament amb els mitjans moderns de comunicació, la pràctica de la democràcia ha donat un tomb.”

Opinió Pública (1922) de Walter Lippmann comença amb 'el món exterior i les imatges en els nostres caps', el capítol on va introduir la seva concepció de l'"estereotip". Explica com es forma i manipula l'opinió pública i pel que confiem com a "autèntic missatger" o “gatekeeper”, els que es dediquen escullen la informació i de quina manera transmetre-la al públic. Lippmann també va tractar d'explicar com es creen les imatges en la ment de les persones; una simplificació de la seva teoria és que vivim en mons de segona mà. Això és degut, segons Lippmann, al fet que som conscients de molt més del que hem experimentat personalment en la nostra pròpia experiència gràcies al coneixement indirecte. Lippmann va sentir que l'única sensació que qualsevol persona pot tenir sobre un succés que no ha experimentat és el sentiment suscitat per la seva pròpia imatge mental d'aquest succés. 

La idea de democràciaModifica

Aquesta idea, sorgida del model de premsa del segle XVIII, defensava que l’opinió pública s’ha d’expressar periòdicament mitjançant eleccions amb una pressió constant cap als dirigents. A més, gràcies a una potent cultura periodística lliure que ajudi a cultivar opinions i raonament de l’opinió pública. Lippmann creia que no era possible i hi estava en contra:

  • Public Opinion (1922): Lippmann va anomenar les masses com a la “gran bèstia” i un “ramat desconcertat” que necessita de la guia d’una classe governant.
  • Phantom Public (1925): “L’individu no té opinió dels assumptes públics... No em puc imaginar el que vaticinen alguns demòcrates místics, que pensen que la composició de les ignoràncies individuals en les masses pot produir una força directriu contínua als assumptes públics.”

El llibre: Public Opinion (1922)Modifica

El llibre de Lippmann tracta de com es forma i s’ajusta l’opinió pública. Argumenta que la massa no pot portar les regnes de la política, ja que és fora del seu abast per manca d'informació, que prové dels mitjans.

Ell creia que els principals factors que limiten el nostre accés als fets, fins i tot abans que s'hagi fet algun intent de manipular-los, podria relacionar-se amb aquests punts febles:

  • Censura
  • Contacte social limitat
  • Temps diari escàs per atendre als assumptes públics.
  • La distorsió que sorgeix perquè els esdeveniments han de ser comprimits en missatges molt curts.
  • L’ús d’un vocabulari reduït i insuficient per descriure un món complex
  • La por a enfrontar-se als fets que semblen amenaçar la rutina establerta de les nostres vides.

Aquest conjunt de missatges del món exterior es veu afectada pels nostre magatzem de memòria on hi guardem imatges i els nostres records. Aquests inclouen idees preconcebudes i prejudicis que interpreten la realitat i que conformen la nostra pròpia visió del món. Aquests missatges limitats o estereotips ens ajuden a identificar el que ens envolta en base als nostres propis interessos i del que creiem o concebem. En conjunt, aquests dictàmens es cristal·litzen en el que Lippmann anomenava l'opinió pública: el que es refereix a una voluntat nacional, una ment de grup orientada cap a un fi social.

Capítol I. "The World Outside and the Pictures in Our Heads"Modifica

Explica les diferències entre el món i les realitats que percebem i a partir de les quals actuem en conseqüència. La majoria del coneixement sobre l’entorn on vivim ens impacta de forma indirecta però qualsevol imatge que creiem certa és tractada com si fos l’entorn en si mateix, real. Lippman va escriure el llibre poc després de la Primera Guerra Mundial. Sostenia que hi havia una crisi en la democràcia liberal, ja que aquesta argumentava que la democràcia funciona millor a través de la combinació espontània dels interessos individuals - en el xoc de les parts, l'interès, la participació del públic, etc. -  Segons ell, era una teoria incorrecta i perillosa.

La raó d'aquest error i el perill era que les persones actuessin d'acord amb els seus punts de vista individuals del món i sobre com funciona. Així que si agaféssim x nombre de persones amb x "nombre d'imatges al seu cap" (o visions del món), tindríem la recepta per una increïble confusió i paràlisi social.

La nostra experiència immediata és molt limitada i per tant ens basem en els mitjans de comunicació per tal de donar sentit al gran i complex món. Per tant, els mitjans poden crear un "pseudoentorn" que s'interposa entre jo i el món per tal de permetre a la gent li donar un sentit al que passa al seu voltant. No obstant això, des que el pseudoentorn dels mitjans mou la gent per realitzar unes accions o unes altres, és crucial que la mediació es faci de forma adequada.

"... La inserció entre l'home i l’entorn per part del pseudoentorn. Per aquest pseudoentorn el comportament és una resposta. Però com que és el comportament, les conseqüències, si són actes, no operen en el pseudo-entorn on el comportament és estimulat si no en l'entorn real on opera l'acció ". (P. 10)

D’altra banda, explica que la majoria del nostre coneixement és a través de ficció i símbols i que és important per dos motius: L’existència d’un ordre social i la comunicació humana. Cada individu tracta amb situacions que estan fora del seu enteniment i no comprèn. Lippmann observa com “l’únic sentiment que qualsevol pot tenir d’un succés no és l’experiència sinó el sentiment suscitat per la imatge mental d'aquest”.

Sovint responem més poderosament a la ficció que a la realitat. Tanmateix nosaltres ajudem a crear aquesta realitat fictícia. En cada cas, l’individu ha conformat, entre la seva percepció i l’entorn, un pseudoentorn a partir del qual comprèn el món i on la propaganda és un esforç per alterar las imatges a les que responem.

La guerra dels mons d’Orson Welles és un clar exemple de com un programa radiofònic fictici impacta en la població nord-americana generant un pseudoentorn que va portar a la histèria als que s’ho van prendre seriosament. A més, la resposta actitudinal i potser, els danys causats són les conseqüències fefaents que les tesis de Lippmann realment afecten la realitat i la modulen.[8]

Existeixen, a banda de Lippmann, autors des de l’antiguitat que es refereixen a les percepcions de la realitat. El primer exemple és el filòsof Zenó (III A.C) que va oferir una de les primeres explicacions de com percebem la realitat fent servir l’analogia següent: Impressions, una mà oberta; assentiment, mà tancada; convicció, puny tancat i el coneixement, l’altra mà agafant el puny. Per tant, el coneixement és una mescla entre les impressions i conviccions. Zenó va influir en pensadors de la il·lustració del segle XVIII com John Locke, George Berkeley i Étienne Condillac que van començar a creure que la percepció era el resultat de l’hàbit i no l’evidència immediata dels sentits. Sabien també que la memòria era una biblioteca de percepcions.

Polèmica conclusió política que Lippmann va treure del seu estudi va ser que el govern representatiu no pot treballar amb èxit, no importa quina sigui l’elecció, llevat que hi hagi una organització independent d'experts que prenguin les decisions. Lippmann va arribar a la conclusió que les opinions públiques s'han d'organitzar per als mitjans de comunicació perquè puguin estar en bon estat, no pels mitjans de comunicació, com sol ser el cas en l'actualitat. 

Conceptes assignatsModifica

La guerra freda: Lippmann va examinar les portades dels diaris i va veure molta informació inacurada i d’altres problemes. Ell i Charles Merz, l’any 1920 van fer un estudi titulat A Test of the News, analitzant les portades de The New York Times sobre la revolució bolxevic i van demostrar la manca d’informació veraç. Es deu la creació d’aquest terme fins a l’actualitat pel llibre de Lippmann “Cold war” l’any 1947.

Pseudoentorn: Els mitjans ens representen la realitat. Representacions, esquemes mentals i imatges simbòliques sobre la realitat social fruit de l’experiència indirecta (dependència cognitiva + gatekeeper). No podem conèixer totes les realitats a través de l’experiència, així que tenim dependència cognitiva dels mitjans de comunicació. El mitjà fa de gatekeeper, és a dir, de seleccionador d’allò important.

Ens diu com a individus som subjectes que quan actuem veiem i coneixem al món som subjectes. Li preocupa la relació dels subjectes amb el món. Cap individu pot ser objectiu, ja que té coneixements, prejudicis, punts de vista...

Estereotip com a modalitat de percepció de la realitat. El periodista persuadeix a les persones, però ho fa de manera no intencionada, ja que ho fa des del seu punt de vista com a subjecte, tots tenim una forma de veure les coses i ells també. Per tant, quan mirem el món el veiem des d'uns estereotips. Els propagandistes són explícitament persuasius.

No podem emmagatzemar tots els detalls de la realitat, així que la simplifiquem. Tipifiquem a les persones i les coses. Els estereotips son tipificacions que ja ens venen fetes i que s’extrapolen a tot un col·lectiu. Són negatius i provenen de la cultura, la qual està influïda pels mitjans de comunicació.

PremisModifica

Va guanyar un Premi Pulitzer especial per al periodisme el 1958, citant "la saviesa, la percepció i l'alt sentit de responsabilitat amb el qual ha comentat durant molts anys en els assumptes nacionals i internacionals."[2][9] Quatre anys més tard va guanyar el Premi Pulitzer anual gràcies a l'entrevista del dirigent socialista Kruschev l'any 1961 com a reconeixement de la llarga i distingida contribució de Lippmann al periodisme nord-americà."[3]

ReferènciesModifica

  1. Lippmann, Walter. Public Opinion. Harcourt, Brace and Company, 1922. 
  2. 2,0 2,1 "Special Awards and Citations". The Pulitzer Prizes. Retrieved 2013-11-01.
  3. 3,0 3,1 "International Reporting". The Pulitzer Prizes. Retrieved 2013-11-01.
  4. Blumenthal, Sydney Walter Lippmann and American journalism today.
  5. McePherson, Harry C. Review of "Walter Lippmann and the American century".
  6. «The American Presidency Project». Remarks at the Presentation of the 1964 Presidencial Medal of Freedom Awards.
  7. McPherson Walter Lippmann and American century.
  8. El pánico que provocó Orson Welles con La Guerra de los Mundos cumple 75 años.
  9. «Remarks at the presentation of the 1964 awards». Special Awards and Citations, 14-09-1964.